Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Peiró. La revolució del seny i del treball

Per Fèlix Villagrasa, historiador

28/01/2018 Memòria històrica

Josep Canal i Alberola (1917-2014) havia perdut la guerra. Com que era estudiant de Matemàtiques a Barcelona, quan la seva quinta es va incorporar als escorxadors del front, a ell li va tocar recollir les peces tocades (a voltes trinxades), és a dir, va ser sanitari, no havia de posar-se en primera línia d’esbudellament i va salvar la pell. Bé, en una ocasió els va metrallar l’ambulància un avió alemany en sentit proa-popa i es van salvar tant ell com el conductor; els que ocupaven una posició centrada –el motor del vehicle i el ferit que transportaven− no van tenir la mateixa sort: quedaren com un paper perforat per la línia de punts.

Bé, què hi fa en Canal en aquesta història? En Canal havia perdut la guerra per culpa de la UEFA, sobretot pels vocals alemanys i italians, però com que era un màquina, aprofità els anys de mili que li van tocar després de retornar del front per matricular-se de Dret i fer la carrera en tres anys (el normal eren cinc). No el van deixar reprendre els estudis matemàtics a Barcelona i es va acabar llicenciant d’advocat a València el 1943. Un any abans, justament el juliol de 1942, havia covat els ous del Dret Romà, del Civil, del Penal i de tot allò que servís per defensar-se i fer justícia. Els franquistes cometien l’escarni d’ensenyar allò que no tenien intenció d’aplicar –el dret− perquè com deia en Canal: “dels del 18 de juliol en aquest país no hi ha hagut ni un minut de democràcia perquè no ha recuperat l’estat de dret arrabassat”. I encara soms súbdits del resultat d’aquella aberració jurídica que fou l’estat franquista sorgit d’una guerra fratricida, sí, però entre un estat de dret republicà i un estat de força d’inspiració nazifeixista. Aquell 24 de juliol, en Canal, que jugava sempre a diversos jocs alhora, i amb trumfos amagats, acompanyava els parents de Joan Peiró i Belis (1887-1942) a recollir el cadàver del ministre llibertari que no volgué cap violència, acostumat com estava a treballar amb vidre, perquè de vidre és la vida humana, i si se la cuida i se la respecta pot aconseguir altíssims graus de mèrit i de bellesa... si es bufa dins dels homes amb cura i bon alè.

Peiró era un d’aquells homes excepcionals que s’hauria de posar de guia a les escoles i a les televisions. Era anarquista perquè a Castella hi ha blat, oliveres a Andalusia (i a Maials) i pastanagues a la riba del Missouri. És a dir, que l’obrer català de la seva època estava altament influït pel pensament llibertari, però no el doctrinari adoptat pels revolucionaris de taverna, no el d’aquelles teories hemoglobíniques que avalen l’assassinat contra els propietaris, els burgesos, els cristians, a qui, en realitat, es volia imitar i suplantar proposant una societat sense classes però econòmicament inviable. Peiró era un anarquista pràctic i ho demostrà contribuint decisivament a l’èxit de la Cooperativa del Vidre de Mataró. No fou mai anticatalanista, no recolzà els arguments ximples dels que volien establir la dicotomia català/burgès, castellà/revolucionari, perquè era la cultura del nostre país la que propiciava que Catalunya fos –i en cara és− un país en sintonia amb la civilització europea, a diferència de la hispanocastellana, engolada, cacicona, vivint de les escorrialles xurrigueresques i de la suor dels altres.

A Peiró el van pelar per no acceptar incorporar-se al nou sindicalisme falangista, la Confederación Nacional de Sindicatos, un nom que, com la bandera falangista, eren d’altíssima inspiració anarquista. La relació Falange-CNT no ha estat encara ben estudiada perquè falten documents i potser voluntat política per posar de manifest que les coincidències no van ser tan sols de noms i de colors. L’anarquisme radical a Barcelona i Catalunya sempre va tenir com enemic (a qui abatre, però imitar) el catalanisme. Les accions contra els governs republicà i de la Generalitat semblaven més inspirades per la Dirección General de Seguridad que no pas per cap teoria llibertària (el fet fa propaganda, després ja s’embastaran les justificacions). Una cosa semblant a les actuals agressions dels falsament assemblearis (una democràcia orgànica apresa dels seus avis franquistes), més centrats en desballestar el catalanisme democràtic que en alliberar cap país, i que un dia poden acabar demanant cossos francs per mantenir l’estat de coses que ens alimenta a tots. Peiró no era d’aquests, la seva honradesa i rigor el van portar a fer de ministre durant la guerra, per desgràcia quan el terror pseudorevolucionari dels ignorants (o menats?) actuà impunement i ajudà a desprestigiar entre la població l’autoritat del govern català, i també el de Madrid. 

Veient com l’anarquisme s’estava convertint en l’excusa homicida per a forasenyats i oportunistes de tot mena, va promoure, paral·lelament al diari Solidaridad Obrera, la revista Catalunya, per mantenir aquell ambient llibertari que durant dècades havia atret una part significativa de l’obrerisme català. Abans de finalitzar el procés que acabà amb el seu assassinat encara impune, Peiró presentava una cara desfigurada per les tortures: li havien trencat la majoria de les dents. A Peiró el van matar les bales dels protohumans al servei del “caudillo”, però abans, molts dels qui se’n consideraven companys van posar les bases de la desmoralització que portà a la derrota, intentar imposar sopars de duro i acabar amb una nació mil·lenària que era l’única esperança de democratització i de modernització per a la resta de l’Estat que portava -i porta– lligat al coll.

Joan Peiró, un dels homes justos que produeix aquest país amb lentitud d’alambí, no és massa reivindicat per l’anarquisme de bullanga (que defensa gent que després no els veus mai en cap barricada, com si es tractés d’espectres de claveguera). Tampoc per teòrics utòpics de la inòpia, repetidors en bucle de tots els tòpics anarcòtics. Pels catalanistes tampoc, perquè mai ho va ser a la manera noucentista. Peiró no es dedicava tant a dir i escriure com a fer, per això el seu altar devia ser en el cor dels seus companys de feina i d’existència. Però en ser un home bo –en conec alguns– se n’ha servat la memòria i aquests dies ha sortit a escena, li han dedicat algun record els periodistes a compte de cooperativistes, republicans, catalanistes i potser fins d’algun falangista de bona fe, i tots aquells que saben que de la nostra terra surt material humà de primera capaç de fer millorar les coses... si l’oratge no ho impedeix. Ell, que el 1936 estava a favor d’una república federal social, de ben segur que avui apostaria per la desvinculació total de Catalunya, i poder disposar en llibertat dels instruments necessaris per a l’experimentació econòmica i social.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid