Semblava que les paraules exili, exiliada, exiliat, havien desaparegut de les nostres converses més properes. Els exiliats o refugiats eren algunes persones més o menys llunyanes que vingudes de països més o menys llunyans patien la manca de llibertat en el seu país. I així, entre una detenció en un aeroport i un « pobre escriptor turc » retingut, ens allunyàvem alegrement d’aqueixes paraules que ens podien afectar.
Durant molts anys, quan l’esquerra independentista érem un reducte de marginalitzats pels mitjans de comunicació i ser indepe no era mainstream, des de l’altra banda de l’Albera fèiem molt sovint la broma : « porteu-vos bé, que si no encara us haurem de fer lloc a casa ». I entre broma i broma, i algun judici, nosaltres també anàvem allunyant la possibilitat que algú del nostre entorn s’exiliés.
Ja fa uns llargs mesos, que l’ambient convuls me va fer pensar en aquesta broma i me va fer prendre consciència que ja no la podia fer. Encara no hi havia ni presos ni exiliats, però la sensació de que passàvem a ser la rereguarda d’una zona de conflicte s’accentuava ràpidament. Aquesta sensació sumada a un real sentiment de por, pensant que aquest cop, si un company tenia un judici, potser no el tornaria a veure en molt de temps
I ara, ara que ja estem de ple en la repressió directa i sense vergonyes, tinc la certesa, que aquesta reflexió que a ne jo me semblava evident, aquesta por que se va despertar, perquè la portava incorporada amagada a l’interior de mi, no l’ha sentida molta de la gent que, aquest cop, ha acabat patint les conseqüències directes de la repressió.
Aquesta manca de presa de consciència del risc repressiu que suposa un procés d’alliberament (com el que està fent el Principat, o com molts altres que no són socialment hegemònics ) és segurament una coresponsabilitat d’alguns del actors que hem participat en aquest procès.
Jo, com a filla d’exiliats, sempre he tingut en el subconscient el que era l’exili. Vaig passar un munt de vacances amb els avis. I els meus pares, mai no ens hi acompanyaven. He vist el meu pare amagar-se per les muntanyes per anar a l’enterrament de la seua pròpia mare. Ens venien a veure amics a Catalunya Nord, i portaven revistes, que els meus pares no podien baixar a comprar. I l’entorn dels companys dels meus pares, amb noms falsos, situacions irregulars i vides troncades que vaig compartir des de ben petita em semblaven el més normal. Fins i tot quan se suposava que no hi havia cap risc per ningú, passar la frontera era un moment intens, perquè mai sabies què podia passar (i algunes vegades passaven coses), i he conservat aquesta sensació estranya, que m’obliga a apagar la ràdio i imposar el silenci al cotxe quan a la frontera o a proximitat d’aquesta, la policia fa un control.
Però la generació exiliada dels meus pares, no tenien càrrecs institucionals, i el franquisme ja s'acabava i vaja, que res del que eren i defensaven era mainstream. Potser per això i per un munt de raons més, el seu exili va acabar oblidant-se. Potser també, perquè no se consideraven ells mateixos exiliats, perquè continuaven vivint al seu país, als Països Catalans.
Potser per tot plegat, ens vam anar oblidant tots i totes de recordar que n'eren, d'exiliats. Que políticament no se'n consideraven, però que repressivament les seves vides estarien per sempre més marcades per aquell exili. Un error, per part nostra, anar-nos-en oblidant.
Però l'error més greu, segurament, ha estat l'error de memòria col·lectiva de no considerar aquests exilis com a propis. No assimilar-los col·lectivament per assumir que eren els nostres exilis. Els nostres exiliats. I fer-ho, ens hagués permès prendre consciència que qualsevol dia podia tornar-nos a passar. Encara que ni Catalunya Nord, ni gran part dels països de la Unió Europea ja no són ni tan sols un possible lloc de refugi.
Aquesta manca de memòria col·lectiva és la que traspua ara, en molts dels discursos que s'estan fent sobre exiliats. «Penseu que ells no han matat ningú ni robat ! » deia un tertulià a Catalunya Ràdio. I aquest «ells no ho han fet», deixa entendre que altres si, que ho han fet ? Qui? Els bascos tancats a la presó? Els altres exiliats que no han pogut tornar?
Aquests exiliats i empresonats, han hagut d'entomar, de cop, una cosa que quan passava als altres era perquè «havien fet coses dolentes». Doncs no. Els exiliats podríem haver estat tots i totes les que en algun moment hem estat més o menys molestos per l'Estat, el govern o simplement qui té el poder.
La repressió sempre ha existit . Ara és més transversal i generalitzada que mai. Ha de ser una lliçó d'empatia i respecte per a tots. La nostra responsabilitat és que aquests exiliats, els d'avui, tampoc desapareguin de la nostra memòria col·lectiva.
