x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El naixement dels CSPC

Aquest article correspon al contingut del capítol homònim del llibre Terra Lliure, punt de partida. Una biografia autoritzada (1979-1995), publicat per Edicions del 1979, escrit per Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora

29/08/2017 Memòria històrica

A partir de les detencions dels militants independentistes acusats de formar part d’EPOCA (entre els anys 1977 i 1980) es van crear grups de suport a aquests represaliats. La lluita antirepressiva, doncs, va agrupar tot un seguit de persones unides per la solidaritat amb els lluitadors independentistes i que coincidien en la voluntat d’oposar-se a la reforma política. Després de la primera experiència de Socors Català, la creació de comitès de solidaritat locals i les noves detencions d’independentistes van generar una confluència caracteritzada per la lluita i la solidaritat. El nou moviment independentista es configurava, doncs, a partir de la lluita antirepressiva i un important avenç en la clarificació política.

El fet decisiu que va encendre la guspira de la lluita antirepressiva, però, fou sens dubte la denegació de l’amnistia als independentistes catalans acusats de formar part d’EPOCA. La causa d’aquesta discriminació envers el moviment independentista català tenia a veure amb la seva mateixa feblesa orgànica i ideològica, que, com hem vist més amunt, ja s’havia posat de manifest a la Conferència d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista, en què només un sector dels participants es va mostrar partidari de donar suport a la lluita armada dels militants de l’EPOCA.

Així, els represaliats acusats de formar part d’EPOCA es van trobar a la deriva, sense un referent polític, ja que el FNC estava immers en un procés d’assimilació política i dissolució en altres partits polítics que participaven activament en la reforma política. Tot i així, molts d’aquests represaliats i algunes persones pròximes al FNC es van sumar a la nova estratègia de lluita independentista.

En el context de la lluita contra la nova Constitució espanyola (aprovada el 6 de desembre del 1978) es van anar fornint l'independentisme naixent, que, a més, va participar en diverses mobilitzacions per l’amnistia realitzades sempre al marge dels partits sucursalistes (o partits favorables a la Constitució espanyola i als projectes d'autonomies sucursalistes que en depenien).

La mort de Martí Marcó en un control policial el 26 de gener de 1979 i l’empresonament de Quim Pelegrí, Frederic Bentanachs i Griselda Pineda, arran de la mort Fèlix Goñi, van assenyalar, doncs, el naixement d’una nova fase de la lluita antirepressiva.

És en aquest context que el 3 març de 1979 van néixer els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), a partir tant de la solidaritat desplegada als llocs de treball i residència dels independentistes pertanyents a EPOCA que van ser objecte de diferents onades repressives com de la solidaritat amb els represaliats pertanyents als embrions del que seria més endavant Terra Lliure (encara que aquesta organització no apareixerà amb un nom definit fins al 1980).

Els CSPC van centrar la seva activitat en la defensa política dels represaliats per la seva militància independentista. Era una organització de caire assembleari, integrada pels familiars i amics/gues dels presos (i del seu entorn local), exrepresaliats i membres del moviment polític. Estaven coordinats també amb els advocats d’alguns dels processats, membres dels CSPC o propers ideològicament al moviment independentista.

Aquests Comitès van actuar com a punt de contacte entre els plantejaments del PSAN-P i els resistents provinents del FNC, i no només des de la lluita antirepressiva. D’una manera sintètica podríem dir que els CSPC van esdevenir el nexe entre la presó, els refugiats i militants que vivien a la clandestinitat i aquells que també preparaven una organització armada amb la idea de mobilitzar el moviment independentista que també s’estava gestant des del front sindical, el Comitè contra la Constitució espanyola o la lluita cultural.

Els CSPC van anar reforçant-se des de la seva fundació, impulsant una lluita constant contra la repressió. Al llarg del 1979 es van organitzar mobilitzacions contra l’extradició i processament de Manuel Viusà  i el judici a Jaume Martínez Vendrell i Lluís Montserrat .

El 1980 es van produir noves mobilitzacions al voltant del cas RCAN   i l’any següent les relacionades amb el cas ERAT  (grup clandestí provinent de la lluita sindical a la SEAT que va evolucionar cap a posicions independentistes).

Tot plegat era el reflex d’una important protesta popular que, a través de diferents formes i expressions, s’oposava a la liquidació de la lluita antifranquista per part dels partits sucursalistes, organitzacions favorables al canvi sense ruptura i que es malfiaven de les formes d'autorganització popular.

Les mobilitzacions antirepressives van anar dinamitzant, doncs, el moviment independentista enmig d’un clima de desmobilització, alhora que aglutinaven i clarificaven políticament el nou moviment.

A través de tot aquest procés de repressió i de lluita els CSPC es van afirmar com a organització unitària de l’independentisme i van aconseguir el suport polític no només d'IPC sinó també de sectors creixents del PSAN i del FNC, que es van veure obligats seguir a partir del 1981 la línia hegemònica iniciada pels CSPC el 1979, a la qual es va sumar una fornada de joves independentistes esperonats per aquest nou moviment emergent.

Així doncs, neix un independentisme català com a moviment defensor dels interessos populars i enfrontat a l'Estat (i enfrontat concretament al Estado de las Autonomías, com a marc polític). I en aquesta època aquest nou moviment emergent es va centrar en la lluita antirepressiva gairebé exclusivament.

Els CSPC van fer pública la seva declaració de principis datada el 2 març de 1980. Aquesta declaració reflectia el caràcter exclusiu independentista d’aquesta organització antirepressiva i s’afegia a l’estratègia de combat del nou moviment. Especialment, però, deixava clar els límits de la defensa política dels represaliats, un aspecte fonamental, ja que només contemplava la solidaritat política envers els lluitadors perseguits per la seva lluita per la independència de la nació catalana. Se n’excloïen, doncs, els casos de militants perseguits per la seva implicació en estratègies alienes al moviment independentista català, com ara els membres de l’esquerra radical que no estiguessin emmarcats en aquests paràmetres nacionals o els acusats d’haver col·laborat amb l’estratègia d’ETA en territori català.

Com ja ho hem vist, els CSPC assumiren, però, aquelles persones represaliades pels aparells de l’Estat per la seva militància independentista, al marge dels grups a què pertanyien (com ara els encausats pel cas ERAT, els militants del RCAN o persones individuals).

NOTES:

Viusà havia estat detingut a París el 24 març i l’Estat espanyol en va sol·licitar l’extradició. Viusà i Vendrell provenien del separatisme insurreccional i havien lluitat durant l’anomenada Guerra Civil contra l’exèrcit franquista. També havien col·laborat amb les forces aliades al llarg de la Segona Guerra Mundial, combatent el feixisme amb l’esperança que això afavoriria un alliberament de Catalunya.

El RCAN (Resistència Catalana d’Alliberament Nacional) era un grup de persones provinents del PCE(i) que entre els anys 1978 i 1980 van dur a terme accions com el llançament d’una granada de mà el desembre de 1979 contra la comissaria de Via Laietana o el tiroteig contra una parella de la Guàrdia Civil a la zona portuària de Barcelona. Aquest grup va deixar d’existir el febrer de 1980 després de les detencions i empresonaments que van afectar una vintena de persones, exmembres de les joventuts del PCE(i) i altres grups de l’extrema esquerra. La major part dels detinguts del RCAN, processats posteriorment, va confluir amb l’estratègia independentista i van ser assumits pels CSPC.

L’ERAT (Exèrcit Revolucionari Armat dels Treballadors) va actuar durant els anys 1977-1978 i els seus membres van ser processats i condemnats l’any 1980. Aquest grup, de característiques semblants al MIL, va ser acusat de realitzar atracaments per finançar les caixes de resistència sindicals de treballadors en vaga. Estava format sobretot per obrers de la SEAT, tot i que també s’hi van introduir atracadors comuns que van desvirtuar la intencionalitat política d’aquest grup. Per a més informació, es pot consultar l’article de Francesc Viadel. “ERAT: l'exèrcit fantasma de Seat”, publicat a la revista El Temps el 15 de abril de 1998.

Valora
Rànquings
  1. Què hauria passat si...?
  2. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  3. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  4. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  5. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  6. El "periodista" del diari El Español: Burro al m²...
  7. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
  8. L'espanyolització de la Generalitat avança ràpidament amb l'article 155
  9. Els negocis de l'assassí ultradretà de Yolanda González
  10. La militància de la CUP-CC ratifica la llista proposada pel Secretariat Nacional
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid