Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Errors molt Comuns
14/10/2017 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, bloguer independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Havent  de publicar aquestes reflexions  abans del compliment  de l’ultimàtum  espanyol contra Puigdemont, no les malbarataré amb arguments a favor o en contra de confirmar, aquest dilluns, la proclamació de la República. Això ja ho està fent la resta de la humanitat. Prefereixo comentar allò que crec que són alguns dels errors més comuns que hem comès a l’hora de valorar els interessos en joc.

Durant massa temps hem traçat estratègies en base a hipòtesis sobre el comportament d’alguns dels  actors del conflicte, hipòtesis ara que ja hem pogut començar a validar o falsejar (per exemple el comportament d’Europa, la contenció de l’Estat en l’ús de la força contra els Catalans, la pressió del gran capital, la implicació dels sindicats, el desvetllament electoral de ghetto espanyolista dins de Catalunya, o si l’esquerra espanyola a Catalunya s’alinearia amb l’independentisme o amb el bàndol contrari). Penso que ara ja no estaria justificat que caiguéssim en  els mateixos errors.

Tanmateix, no vull centrar-me en el tema dels interessos econòmics egoistes, que diuen,  haurien estat els de major pes a l’hora de frenar la proclamació del 10/10/2017 (degut a la influència del gran capital català anti-independentista damunt les classes populars del segment petit-burgès).  La burgesia catalana, malgrat que  ja no pot suportar per més temps la sagnia del domini espanyol, segons algunes opinions  encara hauria acceptat una darrera oportunitat d’intentar estalviar-se la inevitable inseguretat derivada del procés, influint en la decisió del President de posposar la independència.

Tampoc no vull centrar-me en la persona. És veritat que no podem  menysvalorar, d’entre tots  els factors de la frenada, que el President hagi volgut escriure en les pàgines de la Història del nostre poble, de manera serena i calculada, una enèsima mostra del tarannà dialogant dels Catalans. Com també seria possible i lògic creure que  la seva agenda personal hagués tingut un pes en la decisió, perquè el cost del càstig espanyol molt probablement afectarà de manera significativa Carles Puigdemont, com a individu, a nivell familiar i al  seu patrimoni.

Finalment, tampoc no val la pena que m’aturi a descriure els interessos internacionals, perquè  malgrat  que ningú no confia en Europa mentre no siguem independents (els Europeus només ens han tractat amb respecte durant els pocs segons que hem estat independents),  sí que hi havia una certa confiança que Espanya no podria fer ús dels seus soldats en contra dels seus propis ciutadans, però  ara sabem que només cal vestir-los de policia i poden ser tan cruels com calgui amb plena complicitat de les institucions de la U.E.

Prefereixo centrar-me en aquella influència que no ha estat gaire comentada i que no és cap de les anteriors: l’espai polític dels Comuns-Podem-ICV-EUA.

És obvi que en el conjunt de les forces catalanistes que aposten pel marc espanyol, l’espai de l’esquerra radical (que darrerament tendim a anomenar “Comuns”) és la més honesta a l’hora de reivindicar un referèndum que nosaltres sabem (com també ho saben ells) que l’Estat mai no acceptarà. En paral·lel, seu electorat del fora de Catalunya, degut en part a les seves reduïdes dimensions,  i  també és més immune a la propaganda anticatalana hegemònica per les Castelles.

Els Comuns reuneixen característiques dels anteriors grup d’influència que hem esmentat: 1-estan vinculats a forces estatalistes europees; 2-el seu electorat  està tan afectat pel domini espanyol com la resta de les classes populars, burgesia inclosa, i malgrat no rebre pressió del gran capital, són la sucursal no reconeguda d’un partit que coincideix amb l’objectiu de mantenir aquest instrument del capitalisme espanyol que és l’Estat espanyol en les seves dimensions geogràfiques actuals, 3-també tenen molta por a nivell personal (en concret  d’una inhabilitació del seu candidat més factible, que pogués impedir-li de competir electoralment per la Presidència de la Generalitat.

La pregunta: estem vacunats de l’error de desviure’ns per atraure els Comuns al projecte independentista? El passat dia 10, durant les respostes parlamentàries a la frenada independentista del President Puigdemont,  mentre Albiol i Arrimades evidenciaven la seva poca capacitat d’adaptar-se als canvis de situació, i l’Iceta –més hàbil- ho aconseguia, vam  escoltar un Rabell tan coherent en les seves expressions que semblava haver escrit el seu discurs amb informació privilegiada. Casualment, jo em trobava llavors amb persones de l’entorn Podemos-Comuns absolutament cofoies, tant per la decisió del President com pel discurs de resposta del portaveu de CSQP.

“Això és un canvi de socis”, deien aquests comuns, etzibant als meus amics cupaires que a l’hora  d’haver de fer política realista ells són una força més assenyada, menys tendent a llançar-se al precipici”. Poques hores després,  ja vam saber allò del Donald Tusk i de com va anar el canvi de decisió del President. Tanmateix, durant els dies següents continuaven les expressions de suport en vers Carles Puigdemont per part de l’esquerra espanyola  (autoanomenada “sobiranista”) a Catalunya.

Aquests suports, al meu parer, només poden ser puntuals. Fins i tot en el cas hipotètic que la direcció de l’independentisme estigués sota la direcció i la presidència de la CUP, l’espai dels Comuns mai no s’adheriria a un procés de secessió nacional catalana, perquè mentre la seva estratègia formal parla d’autodeterminació, l’estratègia operativa d’aquell espai polític s’ha adreçat a dinamitar els passos decisius, quan els ha hagut, en vers la sobirania.  És veritat que en el moment de la batalla sovint acaben del costat del poble,  i això és perquè la reacció de l’Estat capitalista és sovint una reacció a l’acció independentista, de manera que en aquests contexts no poden posar-se al costat del PP. Això ja va passar el 9-N, van facilitar la “percepció” d’una majoria percentual  espanyolista el 27-S, i ho tornaven a fer el 1-O (fins que es van veure obligats a posicionar-se al costat de les víctimes de la repressió de PP).

No podria ser que els Comuns acabessin veient que no hi ha opció més revolucionària que l’independentisme, en aquest moment concret de la Història? Digueu-me determinista i esquemàtic, però jo no els veig fora del sistema espanyolista de partits, perquè el seu és un espai ideològic que no pot quedar vacant. Per això mateix, crec que les contradiccions al voltant del marc nacional de la lluita de classes les resoldran a base de clarificacions internes: escissions, canvis de sigles o baixes personals de militants per incorporar-se a l’esquerra independentista. Sempre romandrà el seu espai de “la utopia espanyola on Catalunya podria estar còmoda”,  sempre romandrà però serà cada cop més petit, com també aniran reduint-se els electorats del centre-esquerra espanyolista de l’actual PSC, així com els dels partits de dretes espanyolistes.

A pocs dies de la clarificació del President Puigdemont, que haurà de respondre a l’ultimàtum d’Espanya, crec que l’independentisme ja s’ha clarificat en relació a quins suports de fora del sobiranisme no cal que esperem (capital, Europa i agendes B).  Des de la meva humil opinió, crec que també caldria desfer-nos d’ingènues esperances de suport per part d’algunes de les forces suposadament sobiranistes. És clar que cal acumular forces, però també ens cal més cohesió de la que s’aconsegueix amb feixucs i estèrils esforços d’atraure’ns aquest sector. Ha arribat el moment de ser valents i de deixar d’ensopegar amb pedres ja conegudes.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid