x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El caràcter de classe de la Revolució Catalana
22/10/2017 Roger Castellanos

El nacionalisme burgès ha tendit històricament a la tautologia: la nació és nació perquè és nació. Aquest argument circular normalment s’ha elaborat amb reminiscències mitològiques que acaben per identificar el marc nacional amb l’estat natural de les coses. La nació donada, la unitat de destí en l’universal, el designi dels déus. I, certament, el que aquesta determinació històrica emmascara són els interessos de les classes dominants per reproduir, pels segles dels segles, les condicions socials que fan possibles els seus privilegis. El nacionalisme, doncs, es construeix com una ideologia hegemònica del marc juridicopolític imperant: un fonament necessari de la superestructura. 

Dit això, en el context actual, sorprèn que alguns titllin el moviment popular per la independència de Catalunya com a una expressió de nacionalisme burgès. Catalunya, com a societat nacional que és, seria ridícul ignorar el fet que la burgesia autòctona pugui esdevenir en un cert moment concret classe nacionalitzadora, ascendent, i que consegüentment pugui vehicular una ideologia nacionalista que justifiqui els seus propis interessos. Però és això realment el que succeeix? 

On se situa el nacionalisme de les classes dominants, sinó a les estructures del Règim del 78? En aquestes s’hi sustenten les elits polítiques que s’han encarregat de reproduir-les, amb el suport de la Casa Reial hereva del franquisme, de les elits militars, policials (i parapolicials), judicials i principals mitjans de comunicació addictes. En altres paraules, tota la superestructura del marc estatal espanyol, està completament abocada en la legitimació ideològica del nacionalisme assimilador del Regne d’Espanya. Però no només això, a quins interessos responen si no als de les oligarquies econòmiques i financeres, a les grans burgesies espanyoles i, entre aquestes, l’alta burgesia catalana? On se situa Millet, Freixenet, Fainé, entre tants altres noms prou coneguts i representatius de la burgesia, no nacional catalana, sinó autòctona, però eminentment espanyola en tant que espanyolista?

No podem negar, evidentment, que certs components de la burgesia formen part del moviment nacional català, però seria un error històric considerar que aquest respon als seus interessos orgànics. Anem a pams: ni “Déu passà en primavera”, ni “tot cantava al seu pas”. El procés català és un procés d’alliberament nacional, no és una altra cosa. I és un procés històric impulsat, liderat i articular des de les classes populars més conscients, organitzades a través del moviment popular per la independència. Això és així, perquè d’altra manera seria inexplicable l’acumulació de forces que s’ha produït a nivell de mobilització popular massiva, a bastament demostrada al llarg dels anys, ni tampoc les profundes alteracions en les dinàmiques de classes d’aquest país.

El caràcter de classe de la Revolució Catalana

No penso que sigui necessari repassar les gestes que el moviment independentista català ha protagonitzat en les mobilitzacions populars més massives de la seva història. Tampoc cal recomptar els milions de manifestants i d’activistes involucrats en la realització de les consultes populars, de la consulta autoorganitzada del 9N o, més recentment, del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. I, tot això, malgrat la repressió cada cop més intensa per part de l’aparell de l’Estat espanyol. Aquests fets són fins i tot empírics, d’una constatació quantificable. En canvi, sí que és imprescindible observar què ha succeït des de l’eclosió del moviment independentista l’any 2009, a un nivell estructural.

D’una banda, aquesta suposada burgesia nacional catalana, històricament identificada amb el nacionalisme català, tant per l’esquerra com per la dreta espanyolista, ha resultat ser menys estrictament catalana del que s’havia dit i predit: el partit que havia representat tradicionalment l’expressió orgànica de la burgesia catalana, Convergència i Unió, s’ha vist subjecte a un procés de descomposició, justament, a causa de l’esclat de les contradiccions relacionades amb la creixent pressió popular per endegar un procés d’independència. De resultes d’això, els sectors més reaccionaris del catalanisme burgès (regionalista) quedaren reduïts en la immolada Unió Democràtica de Catalunya, mentre que els partits hereus de l’antiga CiU que decidiren apostar per la via independentista, Demòcrates de Catalunya i el Partit Demòcrata Europeu de Catalunya, no sense punyents contradiccions internes, pervisqueren. Ara bé, sense deixar-los de considerar partits burgesos, seria un error ubicar-los al mateix nivell orgànic que CiU, tant des d’un punt de vista de classe com, consegüentment, des d’una perspectiva ideològica.

A tots els efectes, el govern de Junts pel Sí –integrat de manera majoritària per l’antiga CiU en coalició amb ERC i en menor mesura per les despulles del PSC–, sense oblidar el paper que des de fora del govern ha exercit la CUP, es tracta d’una administració social-liberal, no de dretes, que si bé ha mantingut els esquemes ideològics hegemònics del liberalisme, cal atribuir-li certs avenços de caràcter socialdemòcrata. Per exemple, la implantació de la renda garantida, el decret de pobresa energètica, les polítiques impositives progressives sobre les rendes altes o els dipòsits dels bancs, etc. Per cert, mesures progressives que en el seu conjunt s’han vist suspeses pel Tribunal Constitucional a petició del PP. Negar això, per poder persistir en el prejudici tradicional de l’esquerra espanyola, el soleturisme, segons el qual el catalanisme és un moviment d’origen i d’interès burgès, seria girar els ulls a la realitat. El fet és que el progrés nacional propi del programa de la dreta tradicional catalana, juntament amb la clarificació política d’ERC, també ha donat com a resultat un progrés en el programa socioeconòmic. Quelcom que va estretament lligat amb les reivindicacions socials que han empès des de les organitzacions de masses del moviment popular català –ANC i Òmnium, especialment– que, a més, han vestit el projecte independentista d’un contingut democràtic general molt més avançat que aquell que representa el Règim del 78.

I no és casualitat: l’independentisme de masses és, valgui la redundància, un moviment d’arrel i d’expressió popular i, com s’ha dit anteriorment, ha sigut en tot moment el motor d’aquest procés independentista, alhora que el detonant de la intensificació de les contradiccions al si del sistema de partits català. En aquest sentit, no tan sols caldria veure què ha passat a CiU, sinó també l’èxode de gran part de la militància nacionalment autocentrada del PSC, o bé les punyents contradiccions que existeixen al si de la coalició de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). En qualsevol cas, l’avenç de la lluita nacional ha anat acompanyada d’un avenç de la lluita de classes i, per això, el rumb del marc polític català ha tendit de manera general cap a posicions més favorables a les classes populars.     

D’altra banda, la fragmentació de l’espai burgès s’ha reflectit també en les associacions empresarials, que són en gran mesura, expressions orgàniques de la burgesia catalana. Cal veure les diferències abismals entre el posicionament de Foment del Treball i la CEOE, sectors representatius de l’alta burgesia orfe de referent estrictament català, respecte de la posició autodeterminista que han pres les organitzacions representatives dels sectors de la petita i mitjana burgesia, com la CECOT i la PIMEC, respectivament. Aquesta fragmentació dels interessos orgànics de la burgesia, lligada a la descomposició de CiU, implica un debilitament de la seva hegemonia i, per això, no ens ha d’estranyar l’avenç dialèctic –tant envers la intensificació de les contradiccions al si de la burgesia, com envers les organitzacions amb base social popular al moviment independentista– de les posicions favorables als interessos objectius de les classes populars catalanes. 

Sense tenir en compte aquest fenomen, difícilment podem explicar totes les conseqüències abans exposades. I encara menys podríem explicar l’èxit de la Vaga General Revolucionària, combinada amb una Aturada General de País, del proppassat 3 d’octubre. L’aliança dels sectors més conscients de les classes populars catalanes amb els sectors més progressistes de la petita i mitjana burgesia, constitueixen el caràcter de classe actual del moviment d’alliberament nacional català i, amb aquest, de la Revolució que està en moviment a Catalunya.

Valora
Rànquings
  1. Jesús Rodríguez: ‘Unitats especialitzades de la Guàrdia Civil tenien la missió d’assaltar el palau i el parlament’
  2. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  3. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  4. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  5. Per què la República Catalana no és (encara) un Estat?
  6. Què hauria passat si...?
  7. L’ANC presenta el concert en favor de l’alliberament dels presos polítics, que destinarà els beneficis a la Caixa de Solidaritat
  8. La CUP, partit de centre
  9. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  10. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid