El Pere va tancar la llum al Front Nacional de Catalunya.
Nascut a Le Bousquet d’Orb (Occitania) com a conseqüència de l’exili del seu pare, va militar, treballar i lluitar durant més de 30 anys al FNC, fou independentista de quan et jugaves la pell, literalment, per ser-ho.
Antonio Cantano Palma fou un treballador conscient i lluitador.
De la seva Loja natal arribà el 1956 al Pirineu Lleidatà, Fundador de CCOO, militant del PSUC, fou comunista de quan et jugaves la pell, literalment, per ser-ho.
Lluites compartides, fil roig de combat i coherència que els portà a la presó model per formar part de l’Assemblea de Catalunya i estar, el 28 d'octubre de 1973 reunits a l'església Santa Maria Mitjancera de Barcelona. Ells i 111 més foren detinguts , amb 6 companys mes de les terres de Lleida, acusats de formar la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya i conduits a la presó on hi restaren mesos.
"... por haber sido sorprendido in fraganti, el pasado día 28, a las 10.30 horas en el local anexo a la Parroquia de Santa María Medianera, de Barcelona, sita en la calle Entenza 198, formando parte de una reunión clandestina de la Asamblea ampliada de la Comisión Permanente de las llamadas Fuerzas Políticas de Cataluña, integrada dicha reunión por representantes especialmente designados por los partidos y organizaciones políticas de oposición al Régimen y cuyo objetivo era el de tomar acuerdos previos para la celebración de una "Asamblea de Cataluña", impartir las bases y consignas para el desarrollo de una actividad de instigación y lucha contra el Gobierno español en el campo político e intensificar y fomentar la discordia entre los españoles." Deia l’Estat Franquista per justificar les detencions.
El passat 10 de setembre pujàvem una bona colla de lleidatanes i lleidatans, un cop més, a la Seu Vella, convocats per entitats com Òmnium i ANC sota el lema Referèndum és Democràcia. Una llarga serp pujava poc a poc camí de la mitja lluna. Entre ells, com un més el Pere, amb esperança desfeta, amb una recança infinita però amb la voluntat intacta i ferma.
A dalt, l’esperava la Rosa Peñafiel, neta de d’Antonio Cantano, compartint, amb totes i tots els qui hi érem, una voluntat de lluita, un fil roig intangible contra els qui, encara avui, acusen de “intensificar y fomentar la discordia entre los españoles” als qui no pensem com ells.
Com es diu al llibre “Quan la por canvia de bàndol”, la desobediència és sempre pública i col·lectiva i d’aquí la seva dimensió democràtica, perquè tothom la pot exercir i afegeix que aquest sentit majoritari te un efecte multiplicador i fa que perdem la por.
I ara, 40 anys desprès, hi tornem a ser, davant tenim un Estat demofòbic que busca paperetes, entra a diaris, tanca webs i que cita com a investigats a 700 alcaldes fent de la repressió i la por la seva millor arma.
I ens cal tornar a les cruïlles de les lluites com estem fent, compartir una voluntat col·lectiva, una lluita desobedient on cal l’entesa de centenars de Culleres i Cantanos, la seva fermesa, constància i tenacitat sobre tot l’alegria i la dignitat de la seva neta.
