Això de tenir força negociadora és important. A Catalunya no hi ha ETA, però teníem una altra mena de força negociadora que els nostres parlamentaris han deixat perdre i, encara pitjor, han combatut. Vull dir la nostra formidable organització popular farcida de sindicats, grups juvenils, culturals, associacions de veïns, assemblees de comarques, etc., i coronada per l'Assemblea de Catalunya.
Tanmateix, la duresa d'UCD, potser, no ho sabem, a causa de pressions militars, ha dit no als bascs. És d'admirar la concisió i la claredat de l'Estat centralista quan es veu greument amenaçat en la seva existència. Digué Gabriel Cisneros: «Hi ha una nació, una sobirania i un Estat».
Aquestes coses les tenen ben clares. Manuel Blanco Tobio, a l'«ABC» del 18 de juliol, dóna el toc d'alarma: «Ja hem vist com a l'avantprojecte de Constitució caigué en la temptació d'anomenar «nacionalitats» determinats ens pre-autonòmics. Si aquesta denominació acaba per imposar-se en la redacció final, cauríem de ple dins els requisits que defineix la llei internacional com a mereixedors del reconeixement del dret d'autodeterminació.
Aital afirmació ens interessa molt als catalans, als bascs, als gallecs, als castellans, etc. Ell mateix afegeix: «Qui vulgui crear-se problemes, que posi la paraula nació o nacionalitat davant de certs ens pre-autonòmics, que deixaran tot seguit de ser-ho. Perquè una nació és quelcom molt concret, que té drets i tribunals on defensar-los». I justament el mateix Tarradellas, president del nostre ens pre-autonòmic, ho ha dit ben clar: Catalunya, ha estat, és i serà una nació i sobre això no podem fer concessions en cap sentit». I ho ha dit en un debat europeu emès simultàniament per les ràdios nacionals d'Anglaterra, Alemanya, França i Espanya i escoltat a tots dos costats de l'Atlàntic.
Dos homes d'Estat, Tarradellas i Cisneros, diuen dues coses exactament oposades i irreconciliables: la voluntat d'un poble i la voluntat d'una oligarquia. Democràcia i dictadura. I aquesta contradicció no es pot amagar, altrament, al poble, se li donaria gat per llebre. Ara guanya la «nació única i indivisible». Ara guanya l'oligarquia. Ara, en això, s'afirma la dictadura sobre Catalunya, sobre Euskadi, sobre Castella, etc. La metralleta encara resta justificada per a aquells qui volen emprar la violència contra la violència opressora. I la lluita popular com la que menava l'Assemblea de Catalunya, també resta justificada per aquells qui volem emprar la no-violència contra la violència opressora i qui la combat perd força negociadora.
I sempre resta justificada, per a totes les nacionalitats, l'exigència de l'exercici del dret a l'autodeterminació.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
