De les millors definicions que s'han fet sobre aquest nou espai polític liderat per Ada Colau i Xavier Domènech, la vaig sentir ja fa un temps de la boca d'Antonio Baños: "Els comuns són la vella Convergència". L'Antonio amb això no es referia a les sospitoses i filantròpiques donacions en forma de presumpte 3%, sinó que de tant parlar d'hegemonia convergent, el nou partit dels comuns, encara sense nom, s'hi ha acabat assemblant massa. Partint d'aquí, doncs, és lògic que ningú, a banda d'ells, hagi entès com es fa això de construir una república catalana dins d'una monarquia espanyola. És per això que, ahir al matí, la periodista Lídia Heredia li preguntà sobre aquesta qüestió a Xavier Domènech i el diputat respongué que no es referien a edificar una república dins d'una monarquia sinó que lògicament es referien a una república catalana partint de la base que Espanya ja en seria una de república.
La resposta doncs, és força aclaridora perquè supedita un cop més l'esdevenir de Catalunya a la possibilitat de canvi d'un Estat espanyol governat per un PP que ha guanyat consecutivament les tres últimes eleccions espanyoles, difuminant així qualsevol objectiu polític palpable a l'espera de canvis que mai no es produeixen i que, segons les enquestes, tampoc es produirien en uns propers comicis. Dit d'una altra manera, els comuns aposten per aplicar la política que ha fet Convergència i Unió durant més de 30 anys sota l'adjectiu descafeïnat de nacionalista i que ara el partit d'esquerres ha reformulat amb el concepte buit de sobiranista. Una barreja d'aspiració nacional de curta volada que brilla per la seva indefinició concreta per així convertir-se en un catch-all party i escombrar vots de diferents sensibilitats mentre l'horitzó inabastable dels futuribles canvis a Madrid acaba dissolent la voluntat autodeterminista de Catalunya. La idea sembla bona si el que vols és tocar poder, però fa aigües per tot arreu si el que realment pretens és donar resposta a les demandes dels catalans. Parlar de sobirania energètica, tecnològica, econòmica... i obviar que cap d'aquests objectius no es poden aconseguir sense sobirania nacional, és una sobirana presa de pèl. Només amb una relació nacional d'igualtat és possible construir un estat plurinacional però perquè això sigui així abans hi ha d'haver un procés d'autodeterminació.
És aquí però, on entra el segon gen de l'ADN convergent: "l'ara no toca" que ha caracteritzat durant anys la política pujoliana i que els comuns, amb grans dosis de dilacionisme, ara posen en pràctica amb el referèndum català. Tant Lídia Heredia amb Xavier Domènech com Mònica Terribas amb Gerardo Pisarello, van preguntar ahir dilluns quina postura té aquest nou partit polític amb el referèndum unilateral que proposa Junts pel Sí i la CUP i que, més aviat que tard, tindrà data i pregunta. Cap dels dos però, va voler respondre sobre com es posicionarien davant del referèndum metrallant les periodistes amb tota mena de complexes evasives. Argumentaven que la proposta de referèndum que planteja el Govern és "ambigua" (sic!) i que, quan toqui, ja aclariran la seva posició si és que veuen que el referèndum té garanties, suport internacional i no posa en perill els funcionaris.
Sorprèn doncs, la facilitat amb què els dirigents dels comuns no tenen cap mania de plantejar una república catalana dins l'espanyola donant per fet que enderrocaran la dinastia Borbònica i l'estat centralista amb un obrir i tancar d'ulls, però no s'atreveixen a pronunciar-se sobre un referèndum d'independència que s'ha de posar en pràctica, com a màxim, d'aquí a cinc mesos. El partit de Colau i Domènech que es va presentar sota el lema «Un país en comú» no deixa de ser un partit molt comú. Aquell de tota la vida que aposta per les sobiranies, en plural, i deixa a mercè d'altri la sobirania més important que serveix per erigir-te com a subjecte polític d'igual a igual. És tan summament comú aquest partit que això és exactament el que han fet el PSC i la vella Convergència durant més de 30 anys. De la mateixa manera que és més que comú el despotisme dels guardians de les injustícies del món que pretenen passar de puntetes amb el moviment social més gran que ha vist mai Catalunya perquè és molt més fàcil parlar de les injustícies del món que del propi país. Un espai polític tan revolucionari i innovador que no fa gens de por a un Govern de Madrid obsedit amb l'única i fraternal idea d'enderrocar l'independentisme per tots els mitjans possibles. El peix al cove i el ni blanc ni negre han canviat d'amo i de sigles. Res que no sabéssim però no per això és menys decebedor. Sigui com sigui, tant me fa tot plegat, i com jo, tants d'altres que malgrat que ens agradaria saber-ho, no us demanarem si sou de lletres o de ciències. A mi realment només em preocupa una cosa i és saber si el dia de la batalla us trobarem a la nostra trinxera.
