El sistema heteropatriarcal cosifica a les dones jutjant-les pels seus cossos. L'home, subjecte de poder, passa a disposar de la dona, objecte de desig. La mirada masculina condiciona tot el que som des del minut un, aconseguir la seua aprovació es converteix en el centre. Per això, hem d'estar belles segons el cànon establert i modificar els nostres cossos constantment per perfeccionar-los. Totes hem rebut comentaris i valoracions no demandades, paraules obscenes o insults, en el nostre entorn més proper però també caminant pel carrer o en espais d'oci nocturn. Cap persona amb sensibilitat feminista negarà això.
Llavors, per què no podem parlar en els nostres espais feministes sobre gordofòbia? Parlem de pressió estètica d'una forma global evitant fer una anàlisi més extens sobre els diferents tipus d'opressions contra realitats corporals no normatives. Això s'explica a través de les següents raons:
1- La gordofòbia s'entén com un tema personal que no té cabuda en política. En aquest punt es fa necessari recordar que tot és política: si la pressió estètica ho és, la gordofòbia només és una extensió més d'aquella, és a dir, sí que és una qüestió política en la qual conflueix el capitalisme i l'heteropatriarcat.
2- Parlar de gordofòbia suposa parlar de com es construeixen els nostres desitjos i la nostra mirada, suposa qüestionar-nos des de dins, però no ens estem qüestionant quan ens posicionem davant qualsevol altra forma d'opressió? Deconstruir-nos passa necessàriament per autoconfrontar-nos amb les idees que hem assumit a través del sistema dominant.
3- La reticència a parlar sobre gordofòbia també ve de la por davant la possible pèrdua de privilegis. En aquesta realitat heteropatriarcal, l'home no vol perdre el privilegi de poder qüestionar la nostra bellesa i dictaminar com ha de ser. La dona considerada normativa no vol perdre el privilegi de ser reconeguda socialment per la seua aparença.
4- La gordofòbia també s'oculta amb el discurs de la salut gràcies a la gran mentida de l'IMC (índex de massa corporal). No podem negar que la grossor comporta un risc, però aquest no pot ser el centre del debat, un debat que d'altra banda té més de superficial que de preocupació pel benestar de les persones. El debat hauria de posar al centre per què ens oprimeixen per tenir unes mesures i no unes altres, perquè ens neguen, ens ridiculitzen, per què ens imposen un únic model corporal, una única talla i que hi ha darrere de tot això.
El sistema dominant és binari, així que traça punts oposats. En un extrem trobem el privilegi i en un altre l'opressió (per descomptat, entre els dos extrems n' hi ha infinitat de matisos):
Home - Dona
Animal Humà - Animal No humà
Classes dominants - Classes popularsLa pressió estètica també traça la seua jerarquia:
Primesa - Grossor
Joventut - Vellesa
Pell clara - Pell fosca (projecció del racisme)
Figura tipus rellotge de sorra - Resta de tipus de figura (en el cas de les dones).
Cos atlètic - Resta de tipus de cossos (en el cas de l'home)
Home més gran físicament - Dona més xicoteta físicament (seguint l' ordre heteropatriarcal)
Les característiques situades a l'extrem del privilegi conformen el que anomenem normativitat, és a dir, el que se suposa bell per a aquesta societat. Existeixen altres realitats corporals que directament s'exclouen de l'equació, com les d'aquelles persones que presenten una discapacitat física, i són invisibilitzades en major grau.
La grossor queda al final d'aquesta línia divisòria, d'aquesta jerarquia de la tirania estètica representant la lletjor i girant l'ordre heteropatriarcal: la dona no pot ser més gran físicament que l'home, perquè l'home és aquest subjecte de poder que ha de protegir-la i rescatar-la. La primesa es converteix per tant, en l'ideal a assolir.
Parlar de gordofòbia suposa ampliar la mirada, ser més lliures, acceptar la diferència i trencar amb allò establert. Parlar de gordofòbia suposa posar contra les cordes l’heteropatriarcat però també al capitalisme, sistemes que es donen la mà perquè el teu cos es convertisca en una presó, perquè consumisques tot tipus de productes i receptes miraculoses contra l'obesitat, perquè compres la seua roba, les seues cremes i medicaments, perquè sigues aquesta bona dona capaç de fer que la mirada masculina es posi a sobre.
Repetisc: la gordofòbia és una qüestió política. Les dones grosses pateixen doble discriminació pel seu gènere i per tenir un físic no normatiu.
Les dones no participem al mateix nivell que els homes en les organitzacions i òbviament no és casual, el patriarcat s'ha encarregat de que ens quedem en l'àmbit privat, fent allò considerat de menys valor, mentre l'home decideix i mana. Quan es jutja la dona més durament que l'home, quan sobre ella es projecten comentaris i mirades de valoració sobre el seu físic, se li està fent més difícil la participació en aquests espais. Perquè, qui vol estar on no es compta amb ella, on tens por que el teu físic siga qüestionat, com és qüestionat per la societat sencera?
Som d'esquerres i persones combatives, però no ho neguem: ens influeix el missatge del sistema dominant, el patriarcat, el masclisme i la gordofòbia. Per tot això trobe necessari parlar d'aquesta forma d'opressió, de com parlem de les altres, per a donar respostes alliberadores per al conjunt de la societat.
