La història de la Llum, per a nosaltres la Joana, que era el seu nom de guerra, pertany a la història de l’independentisme de primera hora, aquell del qual s’ha dit que només érem quatre gats. Amb la Joana/Llum vam fer un bon trajecte juntes durant anys. La vam coneixer a mitjans dels anys seixanta en les lluites del barri de Sant Andreu, ella era del barri de la Trinitat i se’ns va sumar.
A Sant Andreu erem una bona colla: els germans Castellanos, la Josefina López del carrer Malats, la Conxiteta Payarol, l’Aureli Solsona, la Teresa Lecha, en Bac, en Ramon Trias, la Pilar Escriche, la Maria, l’Ignasi entre molts d’altres que sovint ens trobavem en cases particulars o bars del barri. No vam tenir èxit a salvar els arbres de la Rambla de Fabra i Puig, de nou replantats anys més tard, però si que ens vam atipar de fer pintades, llençar octavetes i moltes altres bogeries. Els anys setanta vam connectar amb el Baix Llobregat on la Llum i tots nosaltres establirem relacions amb la Mait Carrasco, amb la Mai, amb en Marcel Caselles, en Carles Benítez, els Fuentes, en Cervelló i la Isabel i vam estendre la nostra activitat més enllà del barri.
Ferem campanya contra la Constitució del 1978 pel seu caràcter capitalista i espanyol. La capacitat de la Llum de connectar amb la gent es revelà en plena transició quan passem de la vida clandestina a la tolerància de les parades de propaganda. Ella tenia més capacitat que ningú a establir converses i, si calia pels recursos que ens calien en la lluita sabia vendre amb entusiasme les roses de Sant Jordi fins i tot les més pensides!.
Però no tot foren flors i violes en aquells anys. El desembre del 1981 la llei antiterrorista ens era aplicada i compartíem detenció cap a Madrid en un furgó col·lectiu en un viatge penós fins als Jutjats de l’Audiència Nacional. Feia dies que no menjàvem. Els advocats de Madrid, Fernando Salas al capdavant, es responsabilitzaren de nosaltres, començant pel menjar. La polícia amb sornegueria i amb gran indignació de la Joana, ens deia que el menjar ens el portava "la burguesía catalana", seguint el clixé permanent, que encara dura, d'una burgesia catalana que ens mantenia. En sortirem més o menys macats però disposats a seguir.
Després durant anys amb més o menys freqüència ens anàvem trobant en general en fets culturals o polítics, amb historials personals diferents però sempre en comunió amb les nostres idees orginàries. Darrerament, després de la primera operació, potser estava més apagada però encara semblava plena d’energia i de projectes i el seu interès pel país, que havia conegut en situacions molt adverses, no havia minvat i reconeixia que ara el veia amb moltes més possibilitats polítiques. Amb la Llum o Joana, una persona més de l’independentisme de primera hora ens deixa, a una edat que no li corresponia. Descansa en pau, Joana; el teu fill Gabriel continua.
Eva i Blanca Serra
