Vaig néixer en un barri obrer de Girona que havien construït a mitjan dels cinquanta per a acollir la immigració, majoritàriament andalusa. Els pares venien de pagès i quan es varen casar varen anar a viure a aquesta barriada de cases barates. El pare feia la recollida de la llet per les masies de la zona i la duia a la fàbrica. Havia començat quan era adolescent amb una bicicleta i un carretó, quan va poder va comprar un camionet petit i més endavant un de més gran. Havent dinat feia viatges de pinso. A final dels setanta els pagesos ja tenien tancs refrigeradors i va haver de comprar un camió cisterna, cosa que li preocupava molt perquè va haver de deixar de fer el transport de pinso. També venien llet a granel al barri, primer a casa, després en unes barraques d’uralita i finalment en una botiga amb cara i ulls. Se’n cuidava la mare fins que va emmalaltir i varen llogar una dependenta.
Em varen dur a una escola privada laica al centre de Girona perquè una parenta de la mare n’era directora. Remarco que era laica perquè el primer curs havia anat a l’escola pública del barri i abans d’entrar a classe ens feien formar i dir el parenostre. Va ser un canvi que em va sobtar. Moltes de les classes es feien en català, però no ens varen ensenyar mai a escriure’l ni a llegir-lo. Tot i ser una escola privada, els alumnes érem molt majoritàriament fills de la classe obrera i de la petita burgesia comercial. Eren famílies que donaven importància a l’educació dels fills i estaven disposades a pagar un preu perquè tinguéssim un ensenyament de qualitat.
Vaig créixer, doncs, en un ambient català a casa i a l’escola, i castellà al carrer. Les diferències no es limitaven a la llengua, també es notava en detalls com el menjar. En aquell barri els castellans eren el noranta per cent de la població i els nens d’alguna manera percebíem que, tot i ser amics, érem diferents. Trobava sorprenent, per exemple, que els pares dels meus amics castellans en general no eren gaire exigents quant al rendiment acadèmic dels seus fills. A casa els estudis eren una cosa molt important.
La dècada dels setanta va ser una època d’ebullició política i social. Es pot ben dir que la política estava de moda. Quan es va morir el dictador jo tenia catorze anys però recordo perfectament que l’esclat d’alegria va ser generalitzat. A casa no es va parlar mai de política però sabia que dos oncles havien anat a la guerra i el més gran, que hi havia anat de voluntari amb el POUM, es va haver d’exiliar. Va poder tornar a final dels cinquanta, abans de néixer jo, i va ser el meu padrí de bateig.
A casa teníem una ràdio que sintonitzava l’ona llarga, la mitjana i la curta. Un vespre de final dels seixanta, jo devia tenir set o vuit anys, tot remenant-la, vaig trobar una emissora a l’ona curta. El pare em va fer abaixar el volum tot d’una perquè els veïns no sentissin res. Es respirava por. Anys més tard vaig deduir que deuria ser Ràdio Pirenaica. El desvetllament de la consciència política i social, doncs, va ser lent, progressiu però natural.
Per la raó més prosaica i natural, perquè tenia un amic una mica més gran que jo que n’era militant. S’hi afegia que el gener del 77, quan em va proposar discretament, amb molt de secretisme, d’entrar a les JSAN, les joventuts del partit, el PSAN era una organització il·legal. Això donava un toc de romanticisme que lligava molt amb la discreció política que havia viscut a casa. Simplement el PSAN representava allò que érem, un poble sotmès que vivia en territori enemic, i potser sense saber-ho. Després de llegir alguns papers i algun llibre, en recordo bé la Síntesi d’història dels Països Catalans, d’en Jordi Moners, i la Qüestió de noms, d’en Joan Fuster, vaig pensar: “És clar, aquest sóc jo, aquests són els meus”.
En primer lloc, no us cregueu mai tot el que diuen, ni els amics ni els enemics. La cèl·lula de Girona ens coordinàvem directament amb les del Maresme i les reunions se solien fer a Calella, en un domicili particular. Habitualment hi anava amb tren, però des de Girona el trajecte era complicat perquè s’havia de fer transbordament a Maçanet i podies trigar de dues a tres hores per a fer cinquanta quilòmetres. Això a dia d’avui no ha canviat. El rei en Jaume en feia més via per a anar a València dalt d’una mula que ara fer un trajecte de cinquanta quilòmetres amb la RENFE. Una vegada, potser dues, que els horaris no quadraven hi vaig anar amb bicicleta. Però va ser un desastre perquè plovia i a més de quedar xop com un ànec hi vaig arribar quan la reunió ja s’havia acabat.
Hi va haver dos fets que em varen marcar molt. El mateix 1977 un grup de no-violents va repartir octavetes contra el servei militar obligatori a la caserna de Sant Climent durant la jura de bandera. En varen detenir uns quants i els varen empresonar. Al cap de pocs dies diversos grups i partits de Girona vàrem enviar una delegació de tres persones al Govern Militar per a lliurar un document en què ens responsabilitzàvem de l’acció i exigíem la llibertat dels detinguts. Evidentment aquests tres companys, entre els quals hi havia un militant del PSAN, se’ls varen quedar i els varen empresonar al castell de Sant Ferran, a Figueres, durant tres mesos. Als altres, és clar, tampoc no els varen deixar anar. En tot cas, era impactant i angoixant tenir un company tancat a la presó.
El segon fet que destacaria va ser el congrés del PSAN, que en va celebrar la primera part la primavera de 1978 a València, al teatre de la Societat Coral el Micalet. Acabada la sessió de la tarda vàrem anar a sopar a un restaurant que hi havia a la vora. Com tots els joves de setze anys, estava afamat i vaig ser dels primers a arribar-hi. En Josep Guia ja hi era i li vaig preguntar on podia seure. Em va dir que segués on volgués, que no tenien previst de fer cap taula presidencial ni res de semblant, així que vaig seure a la primera cadira que vaig trobar. De seguida va anar arribant la gent i de cop em vaig adonar que a la taula on era jo hi començaven a seure la Maria Mercè Marçal, en Bru de Sala, la Maria Conca, en Paco Candela, en Josep Guia, en Xavier Mitjà i alguns altres dirigents del partit. Però quan vaig quedar absolutament corprès va ser quan al meu costat va seure en Joan Fuster. I una gran pena m’ha acompanyat tota la vida. Estava tan absolutament bocabadat que sempre he estat incapaç de recordar res del que es va parlar en aquella taula, cap frase lapidària, cap anècdota, res de res. Això sí, hi ha una cosa que no pot dir tothom: jo vaig sopar amb en Joan Fuster.
Pel que recordo, això va ser cap a la darreria de 1979. El debat no era exactament entre les urnes i les armes, sinó entre les urnes i la mobilització, entre la via institucional i la lluita al carrer. En tot cas, la via armada no és el paper que li pertoca a un partit polític. I tampoc seria honest dir a la gent que agafi les armes que nosaltres ja fem la feina política. Com deia un bon amic, l’enyorat Ton Ribas, en aquest país sobren els generals que diuen: “Aixequem-nos i aneu-hi.”
Dit això, el que anomenes PSAN oficial en cap moment va optar per la via institucional. Certament el debat es va produir en el si del partit, i una part prou nombrosa però minoritària es decantava per la via institucional i varen fer una escissió. Varen fer força soroll perquè bona part dels intel·lectuals, les patumetes, optaven per aquesta via, i és aquesta escissió la que va derivar en la creació de Nacionalistes d’Esquerra. És veritat que hi pot haver una certa confusió perquè durant uns mesos hi va haver un litigi per les sigles, litigi que finalment va guanyar el sector combatiu.
Un fet que pot semblar anecdòtic, intranscendent, però que contràriament és bàsic, definitori, va ser la decisió que vàrem prendre a Girona. Després d’escoltar els arguments d’un sector i de l’altre, en dues reunions separades, amb en Josep Huguet d’una banda i en Josep Guia de l’altra, els gironins vàrem decidir quedar-nos amb els valencians. No pas perquè uns fossin més convincents o més simpàtics que els altres, sinó perquè exercir de català a València era, i és, molt dur, demanava molta valentia. No hem d’oblidar que la frontera amb Castella la tenim al País Valencià i que si cau València cau la nació sencera. Ja va passar el 1707. I al capdavall el que es discutia era una visió nacional contra una visió regional, la via institucional implicava la regionalització de la lluita. La prova és que els escindits del Principat acabaren a Nacionalistes d’Esquerra i els del País Valencià, després d’alguns viaranys una mica més enrevessats, a la UPV. Aquí convé recordar una anècdota que atribueixen a Vicent Pitarch. Un principatí es queixava que al País Valencià hi havia molts de blavers. Li va respondre que sí, “aquí en tenim molts, però al Principat ho sou tots”. La unitat nacional és el moll de l’os de l’independentisme i qui hi renuncia no fa res més que acceptar que el nostre país és el tros de territori que els espanyols han decidit que ha de ser Catalunya. El conflicte per les obres d’art de Sixena, per exemple, no respon simplement a l’odi ancestral que els aragonesos senten cap als catalans i que es remunta als temps de Ramon Berenguer IV. Més aviat és una conseqüència col·lateral del desmembrament dels bisbats catalans que es va produir a la dècada dels noranta, que representava la culminació del procés iniciat el segle XIX amb la divisió provincial i que tenia com a objectiu desvincular la Franja de Ponent de la resta de terres catalanes.
D’aquesta conferència no en puc dir res perquè jo tot just acabava d’ingressar a les JSAN, només tenia quinze anys, i això eren coses que es duien des de les direccions dels partits. Ara bé, pel que he pogut llegir algun cop, tinc entès que la veu cantant del PSAN la duia en Xavier Bru de Sala, tot i que crec que en Josep Guia també hi era present. A més a més, no és cert que el PSAN s’oposés a donar suport als patriotes catalans represaliats, es va oposar a signar un document determinat, document, per cert, que la delegació de les JSAN sí que va firmar. En tot cas, i d’això sí que en puc parlar en primera persona, a Girona la solidaritat amb els represaliats sempre va ser un punt central de la nostra actuació. Per exemple, quan varen detenir en Manuel Viusà a París la policia va retenir a la frontera un autocar d’independentistes que anaven al judici. Des de Girona ens vàrem organitzar per a dur menjar i aigua a la Jonquera, sense tenir en compte de quin partit o tendència eren els retinguts. També vàrem organitzar dos concerts al teatre municipal de Girona en solidaritat amb els patriotes catalans, un amb Al Tall i l’endemà un altre amb en Ramon Muntaner, en Quico Pi de la Serra, en Pere Tàpias i en Lluís Llach. Les pintades, enganxades de cartells i manifestacions de solidaritat amb els detinguts varen ser tan nombroses que són impossible de recordar.
Pel que fa a la col·laboració amb ETA cal dir que venia de lluny, de començament de la dècada dels setanta, i no es limitava al món independentista. Tot formava part de la lluita antifranquista. En desconec els detalls, però és fàcil d’intuir que en aquella època primerenca es varen establir relacions personals que es varen allargar en el temps. Això no anava de sigles sinó de persones. Ara bé, de vegades es busquen explicacions recargolades, suposo que amb intencions no gaire clares, quan les coses són més senzilles. En un context de repressió i de clandestinitat o semiclandestinitat algú de la teva confiança et demana que tinguis algú a dormir a casa teva. Hi accedeixes sense fer preguntes. Els enemics dels teus enemics poden ser els teus amics o no, però els has d’ajudar. Tan senzill com això. És cert que hi va haver dos o tres militants del PSAN a qui varen acusar d’aquest tipus de col·laboració, com també a una dotzena de gent de l’òrbita de Nacionalistes d’Esquerra, una formació clarament contrària a la lluita armada, però això no té res a veure amb suposades directrius ideològiques o de partit.Siguem seriosos, les organitzacions armades no es publiciten a les pàgines d’anuncis de l’Avui. Se sabia que el 1977 havien detingut diversos independentistes, a qui es relacionava amb el FNC, acusats de la mort d’en Bultó. Se sabia que el gener de 1979 va morir un jove del FNC metrallat en un control de policia. Se sabia que a l’estiu del mateix any va morir en Fèlix Goñi, a qui es relacionava amb el PSAN-p i que havia format part d’una candidatura municipal del PSAN, quan li va explotar una bomba. En aquesta acció també va quedar ferit en Quim Pelegrí, a qui es relacionava amb el PSAN-p. S’intuïa, doncs, que alguna cosa es movia, hi havia rumors, però no se sabia res de res. Per a entendre’ns, no hi havia cap porta on poguessis trucar i dir: “Ei, jo també m’hi vull apuntar.” El nom de Terra Lliure i l’existència d’una organització armada catalana no es varen conèixer fins a la primavera de 1981, quan feia mig any que jo era a la presó.
Aclarit això, un grup en el qual hi havia militants del PSAN, però també exmilitants i alguns que venien d’altres àmbits, vàrem acordar amb ETA-pm participar en l’assalt a la caserna de Berga i repartir-nos les armes que recuperéssim. Jo no vaig participar en les negociacions i en desconec els detalls, però sí que puc dir que en aquest grup no hi participàvem com a militants del PSAN. Va ser una decisió personal, fora de les directrius del partit i sense el seu coneixement. Ja he dit que el PSAN era una organització política i qualsevol activitat armada s’havia de fer al marge, per les regles més elementals de la lògica, la prudència i la seguretat, de la seguretat nostra i de la seguretat del partit. Qui no sap res no pot parlar.
L’assalt a la caserna de Berga va fracassar perquè un punt de guàrdia de creació recent que no teníem controlat va donar l’alerta. El 1980 la mili encara era obligatòria i no era qüestió d’embrancar-se a trets amb soldats de lleva, així que vàrem decidir retirar-nos. Per raons que no vénen al cas, la retirada va ser relativament caòtica. Jo m’havia separat dels meus companys i juntament amb tres bascos vàrem quedar aïllats a prop de Manresa i envoltats per la Guàrdia Civil. Vàrem aconseguir escapolir-nos del setge i fugir cap a la muntanya. Al cap d’uns dies ens varen detectar, sembla que delatats per algú que ens havia vist, pels voltants de Castellfollit del Boix. A la matinada ens varen tornar a encerclar i ens varen detenir. Dels meus jo vaig ser l’únic que va caure.
Us van processar en un Consell de Guerra en el qual vàreu declarar en català. Com vau plantejar la vostra defensa jurídica i política? Quines similituds o diferències penseu que es poden establir amb l’actitud dels dirigents independentistes durant el judici del Procés instruït pel Tribunal Suprem el 2019?
Em varen acusar d’un munt de delictes, com ara tinença d’armes de guerra, robatori de vehicles, detenció il·legal, ús il·legal d’uniforme militar i altres que ja no recordo. La petició fiscal era de 142 anys de presó i quan el jutge militar me la va comunicar li vaig dir que no feia comptes d’estar tant de temps tancat. En el meu cas, les acusacions no es basaven ni tan sols en declaracions extretes sota tortures, perquè tant en les meves declaracions com en les dels altres detinguts el meu paper en els fets quedava diluït. Diguem-ne que podien argumentar que jo era per allà, que d’alguna manera hi estava implicat, però no podien demostrar que hagués participat en cap dels fets concrets de què m’acusaven. L’únic punt on es podien agafar era el testimoni d’un dels soldats que en aquell moment feia la mili, que va dir que em reconeixia com a un dels que l’havien desarmat. Amb aquell pobre noi jo no hi havia tingut cap contacte, de manera que era impossible que em pogués reconèixer. A més, va situar els fets en un punt de la caserna on jo no havia estat. M’imagino que havia passat el que li quedava de mili arrestat i en el consell de guerra va declarar el que li havien manat que digués. Pel que fa a la defensa política em vaig limitar a desmarcar-me de l’estructura d’ETA i a denunciar que els militars espanyols havien ocupat il·legítimament unes instal·lacions que en temps de la República eren una escola per a convertir-les en caserna.
Pel que fa al procés instruït pel Tribunal Suprem cal destacar-ne, per sobre de tot, les similituds. El fet fonamental és que Espanya castiga la lluita per la independència amb presó. I això és independent del mètode, no importa si és democràtic o no. Trencar la unitat d’Espanya, o simplement intentar-ho, sempre ho consideraran com a delicte. Més enllà d’afinitats o divergències ideològiques, els presos que Espanya reté són nostres, de tots, i mereixen la nostra solidaritat.
També hi havia diferències, és clar. Els dirigents del Procés eren persones que vivien en un món particular, bons sous, protagonisme mediàtic i crec que amb poca consciència d’allò que realment és Espanya. Recordo que abans de les eleccions de 2015 alguns periodistes els preguntaven si estaven disposats a anar a la presó i tots negaven aquesta possibilitat perquè consideraven que el procés era completament democràtic i que no feien res d’il·legal. Per a ells, i especialment per a les seves famílies, la presó va ser una experiència traumàtica, molt dura. Nosaltres, en canvi, érem ben conscients del pa que s’hi dona. Sabíem que la probabilitat d’acabar a la presó, a l’exili o morts era alta. A més a més, després de passar set, vuit o deu dies en una caserna de la Guàrdia Civil o en una comissaria de la policia sota la Llei antiterrorista, l’ingrés a la presó era més aviat un alliberament. S’havien acabat les tortures. Amb això no vull dir que l’estada de quatre anys llargs a la presó hagués estat fàcil. Va ser especialment difícil de dur quan els militars no em varen permetre acomiadar-me de la meva mare i després assistir a l’enterrament.
Als presos del Procés se’ls ha retret que declaressin en castellà. Jo no en diré res perquè tothom té el dret a plantejar la seva defensa de la manera que li sembli més convenient. Ara, és cert que algunes de les declaracions ratllaven la indignitat i fins i tot un cert infantilisme. “Oiga, señoría, pero yo no quería, eh.” No són paraules textuals però ja ens entenem. Una altra qüestió que trobo més greu és que després de proclamar la independència no et pots presentar davant d’un tribunal estranger quan et cita. Aquesta manca de coherència la trobo de mal mastegar.
Un procés militar és relativament semblant als de la justícia ordinària però hi ha algunes diferències significatives. D’entrada, no s’aplicava el Codi penal sinó el Codi de justícia militar. En segon lloc, el sumari l’incoava el Jutjat d’Instrucció Togat Militar. El jutge instructor, tot un personatge, era un tinent coronel i, com el fiscal, pertanyia al Cos Jurídic de l’Exèrcit. El tribunal del consell de guerra era format per cinc militars de carrera, presidit per un coronel. Si algun dels processats hagués estat un oficial de l’exèrcit el president hauria estat un general. A diferència dels judicis ordinaris, el jutge instructor també assistia a la vista, en una taula separada, però no hi intervenia. Dels cinc membres del tribunal, quatre eren militars de graduació de qualsevol arma, però el cinquè pertanyia al Cos Jurídic de l’Exèrcit, diguem-ne que era el tècnic que els assessorava en els aspectes legals. Els altres en sabien tant de lleis com jo de cirurgia vascular. Quan vaig començar a declarar en català el president del tribunal em va interrompre i em va dir que tenia dret a parlar en català però que alguns membres del tribunal potser no m’entendrien i que això em podria perjudicar. Li vaig respondre que era normal que les forces d’ocupació no coneguessin la llengua del país ocupat. Aleshores, tot encès i cridant, roig com una magrana, va dir: “Jo soc tan català com vostè!” Més tard vaig saber que aquell coronel era de Manresa. No en recordo el nom. Crec que això que declarar en català em podria perjudicar va ser un dels arguments que el meu advocat va fer servir en els recursos posteriors que vàrem interposar.
Quan el jutge instructor va venir a la Model per a comunicar-me la petició fiscal em va demanar les dades habituals, nom, adreça, edat, etcètera. Quan em va preguntar l’estatura la hi vaig dir, 1,76. Em va mirar de cap a peus i em va dir: “Yo mido 1,74 y usted no es más alto que yo”. Va apuntar 1,74. Anys més tard vaig saber que aquell tinent coronel, que es deia Carlos Rey, havia format part com a tècnic jurídic del tribunal que va condemnar a mort en Salvador Puig Antich. En algun moment va deixar l’exèrcit i es va establir com a advocat privat. Va ser l’advocat de l’Alícia Sánchez Camacho en el cas de la Camarga.
De fet es varen celebrar dos consells de guerra. Al primer els bascos varen renunciar als advocats però el tribunal va decidir de fer el judici igualment, sense defensa. Quan es varen adonar, o algú els ho va dir, que havien fet una bestiesa jurídica varen repetir el consell de guerra, aquest cop amb advocats d’ofici, els quals es varen cuidar de deixar ben clar que assumien la defensa per obligació, perquè legalment no s’hi podien negar. Evidentment varen fer un paper força penós.
Tot el procés legal va ser molt llarg, devers vint-i-cinc anys. Em varen detenir el novembre de 1980, els consells de guerra es varen fer a final de 1983 i començament de 1984. Després varen venir els recursos al Tribunal Superior de Justícia Militar, al Tribunal Suprem i al Tribunal Constitucional. Acabada la via espanyola vàrem dur el cas al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg, que el 2005 o 2006 va sentenciar que se m’havia vulnerat la presumpció d’innocència. En una paraula, la tècnica judicial militar era feta amb els peus.
L’any 1980 quan t’aplicaven la Llei antiterrorista després d’una estada de deu dies com a màxim en dependències policials, et duien a declarar davant del jutge del partit judicial que correspongués. Jo vaig estar detingut a la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa i per tant vaig declarar davant d’un jutge d’aquesta ciutat, el qual va decretar presó sense fiança i vaig ingressar a la Model. Pocs mesos després varen fer una reforma de la Llei antiterrorista i els detinguts els duien a declarar a l’Audiència Nacional, a Madrid, i si els decretaven presó ingressaven a Carabanchel. A més a més, el meu cas el va reclamar la justícia militar i per això no em varen moure de la IV regió militar. Així és que vaig estar a prop de tres anys a la Model fins que em varen traslladar a la presó de Lleida, perquè el consell de guerra s’havia de fer a la caserna del Gardeny, on vaig estar un any i mig.
Pel que fa a les generacions futures, no soc partidari de donar gaires consells. Em limitaria a dir-los que cal treballar molt i parlar poc. Segurament una de les habilitats més importants que hem d’adquirir, no només ells sinó tots plegats, és aprendre a escoltar. Ulls oberts, orelles netes i boca closa.
Perquè vaig creure que era el que pertocava. Al cap d’un temps indeterminat de sortir de la presó l’any 1985 em vaig posar a disposició de l’organització, però el meu cas era delicat perquè ja era un militant conegut i segurament tenia algun tipus de seguiment. No podia tenir un contacte normal amb l’estructura per precaució. Hauria contaminat tot el que toqués. Així que quan em varen cridar va ser amb unes mesures molt estrictes de seguretat.
Hi vaig perdre les cames i des d’aleshores vaig en cadira de rodes. Tret d’alguna excursió a la muntanya crec que no he deixat de fer res del que hauria fet.
Dit això, vaig passar un any a l’hospital tècnicament en règim de presó preventiva. Vol dir que vaig tenir dos policies fora de l’habitació les vint-i-quatre hores del dia i les visites restringides. Al cap d’un any em varen jutjar a l’Audiència Nacional i em varen condemnar a un any de presó per pertinença a banda armada.
Sempre ho he dit, on hi ha un independentista hi ha una il·lusió. Quan s’apleguen dos independentistes organitzen un moviment de masses. Quan se n’hi afegeix un tercer es munta una escissió. Però no deixa de ser curiós que de les divisions surtin organitzacions que duen la “u” d’unitat a les sigles.
Després de les detencions de 1991 i 1992 els independentistes varen quedar reclosos cadascú al seu poble o barri i es varen dedicar a muntar casals, ateneus i bars del rotllo. I varen fer una gran feina perquè en molts casos això va servir per a sortir una mica d’allò que jo en dic “la secta” i relacionar-se més amb “gent normal”. En alguns casos tota aquesta tasca va quallar amb la creació de CUPs locals.
La voluntat de recosir l’independentisme va sorgir de Mallorca. L’any 1999 era prou evident que calia un paraigües que aixoplugués els nuclis locals que hi havia arreu del país i es va convocar una trobada als Tossals Verds, una possessió a la serra de Tramuntana. Al cap de pocs mesos els mallorquins em varen demanar que m’hi impliqués i vàrem acordar de fer un primer contacte amb Maulets, que no feia gaire que s’havien fusionat amb el Jovent Independentista Revolucionari. En una reunió a Sant Cugat es va decidir de convocar una primera assemblea oberta a Vinaròs. El lloc no era casual, allò que en pogués sortir havia de ser d’àmbit nacional i no només de paraula, s’hi havia d’implicar gent de tota la nació. Per això es va convocar una segona assemblea a Sant Pere de Ribes i una tercera a València. Després en vingueren d’altres, a Valls, a Vic... No puc dir que es respirés un clima d’entusiasme però sí d’una certa il·lusió. A Vic es va triar una direcció, vaig considerar que la feina que podia fer ja estava enllestida i me’n vaig desvincular perquè creia que era la gent activa qui havia de conduir el procés. A final del 2002 me’n vaig anar a viure a Mallorca i no vaig seguir els esdeveniments. Pel que algú em va explicar més tard sembla que tot plegat va derivar en allò que finalment va ser l’estructura general de la CUP. Dic “general” perquè pel que tinc entès no hi havia gent de la Catalunya Nord, del País Valencià ni de les Illes, per tant no puc dir que fos nacional. En definitiva, des del meu punt de vista va ser un fracàs, fracàs que no atribueixo a ningú, però en el meu cas particular vaig quedar amb la mala consciència que potser no havia fet tot el que hauria pogut fer.
L’independentisme ha de ser el que decideixin els independentistes. Ara bé, si es vol assolir l’objectiu el moviment ha d’abastar opcions ideològiques ben diverses. Que cadascú defensi la seva però que no n’exclogui les altres. Alguns en diran front patriòtic, d’altres unitat popular, no hi sé veure la diferència. I encara més, no es pot excloure cap català, com va fer l’ANC quan va vetar que es creessin assemblees a les Illes i al País Valencià. Una cosa similar va passar amb el Consell de la República.
Cap a la primavera de 1980 varen començar a aparèixer per l’Empordà senyalitzacions en castellà tapades amb adhesius que reclamaven que es retolessin en català. Aquestes accions les va reivindicar un grup que es feia dir Indiketes. El problema era que les autoritats de l’època feien enretirar els adhesius i la retolació continuava en castellà. Un grup de Girona vàrem fer un pas més i, per comptes de tapar-les amb adhesius vàrem decidir de tapar-les amb pintura, de manera que seria més barat canviar els senyals que no pas netejar-los. Suposadament, si l’ajuntament “democràtic” hi posava senyals nous ja ho faria amb la grafia catalana correcta. Ho vàrem fer a cara descoberta perquè aquest tipus d’acció ens podia comportar una sanció econòmica però no gaire res més. En un control de la Policia Municipal i de la Guàrdia Civil ens varen aturar i vàrem passar la nit a la caserna de la Guàrdia Civil de Girona. Al matí vàrem declarar davant del jutge i ens varen deixar anar en llibertat provisional. El 1983 es va fer el judici i si no ho recordo malament tot plegat va acabar en una multa més o menys simbòlica. El cas va tenir una certa repercussió mediàtica, potser perquè en el moment del judici jo estava pres acusat de l’assalt a la caserna de Berga. En el moment d’entrar al pati del Palau de Justícia, on hi havia un fort dispositiu de la Guàrdia Civil, es va produir un aldarull i va anar de poc que no fugís per cames.
D’aquest tipus d’accions i de semblants se’n varen fer moltíssimes durant els anys següents. La Crida n’era especialista. Jo diria que no són útils per si mateixes però sí que ho són per a mantenir un clima de reivindicació permanent de la normalitat catalana. Aquesta realment és una lluita d’abast nacional. Per a posar com a exemple els dos extrems del país, recordem la campanya “És Elx” contra la pretensió d’oficialitzar la denominació “Elche”, o la lluita perquè la regió d’Occitània inclogués el nom País Català quan es varen fusionar les regions del Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus. Maó, Castelló, València... L’ofensiva és general i general ha de ser la resposta perquè la divisió ens porta directament a la derrota.
Les accions contra establiments xenòfobs són una qüestió diferent. Aquí l’agressor directe no és un ens públic sinó privat. Aquells establiments que no respecten la clientela se’ls ha d’obligar a tancar, de grat o per força. Simplement és una qüestió de dignitat. Els propietaris que no solament permeten sinó que fomenten aquesta xenofòbia han de notar-ho a la butxaca. Tanmateix, no hem d’oblidar mai que al darrere d’aquestes actituds hi ha la mà tenebrosa de l’Estat espanyol, que fa anys i panys que malda per a espanyolitzar la part del nostre país sota la seva jurisdicció i quan s’ha adonat que amb prohibicions i repressió no en feia prou ha recorregut a la immigració, especialment la sud-americana.
Als anys setanta corria un lema que deia “el català és cosa de tots”, o alguna cosa semblant. L’única eina efectiva per a salvar el català és un estat propi. Mentre no el tinguem no hem d’esperar res de les autoritats autonòmiques. Per tant ens queda el poble. Les organitzacions que fan bandera de la llengua són necessàries, imprescindibles, però ho tenen complicat per fer que la gent mantingui el català en situacions de conflicte, encara més quan després del 2017 els colonitzadors s’han envalentit i han tornat més agressius que mai.
Quan un metge, per exemple, que et vol fer parlar en castellà et pregunta què és més important, la llengua o la salut, t’està demostrant que per a ell és més important la seva llengua que la teva salut. A qui tingui una visió regionalitzada, i per tant falsa, del país això li sorprendrà, però crec que qui ha de liderar la defensa del català és València. Molta gent que no ha baixat mai més enllà del coll de Balaguer, que no és a Balaguer sinó entre Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, potser no sap que en aquest moment el català es parla més a València que a Barcelona.
A Mallorca encara hi visc. A Rocafonda hi vaig estar set anys, del 1995 al 2002, en Lamine Yamal encara no havia nascut. Però sí que hi havia una colònia prou nodrida de magribins, gent normal, treballadora. En algun moment d’aquell període sembla que hi va arribar un imam i es va produir un canvi sobtat. Pels carrers es varen començar a veure més gel·labes i hijabs i les dones caminant darrere dels homes, cosa que anteriorment no passava. Al barri també hi havia molta immigració espanyola. Jo anava a veure el Barça a un bar de madrilenys que hi havia al meu carrer mateix, bàsicament perquè tenia una bona entrada per a la cadira de rodes. No puc dir que em miréssim amb simpatia però el tracte sempre va ser respectuós, cap mala cara perquè m’hi adrecés en català. I els entrepans de pernil eren generosos.
El record més punyent, dolorós, va ser l’assassinat de l’Helena Jubany. No puc dir que la conegués gaire però havia dinat amb ella, el seu germà i el seu pare dues o tres vegades, a casa seva. Va ser horrible.
També hi ha bons records, és clar. Imperdibles, les Santes, les festes de Mataró. Però si hi heu d’anar feu-ho acompanyats de gent d’allà, no hi aneu com molta gent va a la Patum, a fer d’espectadors, que fan més nosa que servei. S’hi ha de participar.
I les botifarrades contra la hispanitat, la vetlla del 12 d’octubre. O les partides de botifarra, les tertúlies i les llargues nits de dissabte a l’Atzucac. En aquella època jo anava curt de diners i no tinc clar que algun dia no hagués marxat sense pagar totes les cerveses que havia pres. Algun dia els convidaré a sopar per a compensar-ho.
En primer lloc i molt per damunt de tots, en Joan Fuster. No cal dir res de la seva lucidesa i qualitat intel·lectual, a bastament conegudes. Però que una persona eminentment d’esquerres fos capaç de fer amistat sincera amb algú tan de dretes com en Josep Pla sempre m’ha semblat significatiu. Salvant les diferències, que són infinites, em recorda el gest que va tenir una persona de l’òrbita del PP com en Joan Gaspart amb el president Puigdemont. “Si no ens ajudem entre catalans qui ho farà?”, sembla que va dir.
I de la teoria a la pràctica. Poca gent com l’Eliseu Climent ha posat el patrimoni familiar a disposició de la causa. I no és una qüestió de diners, és capacitat de treball, convicció i discreció, una discreció que potser ens impedirà de saber mai tot el que ha fet aquest home pel país.
En Francesc Macià, el coronel, no el president de la Generalitat. Quan la seva carrera militar va entrar en conflicte amb la seva identitat va triar el bàndol de la terra.
He de fer un esment especial d’en Xavier Mitjà, el sord. Quan ens vàrem conèixer ell era l’enllaç del comitè executiu del PSAN amb la cèl·lula de Girona. El partit encara era il·legal i ens coneixíem amb malnoms. L’any 1976, abans de conèixer-lo, anava amb un altre company del Maresme cap a València, amb un 600, a una reunió del comitè executiu. A Barcelona varen recollir dos companys més i varen enfilar cap a les costes del Garraf. La butxaca no donava per a pagar autopistes. Abans d’arribar a Sitges varen punxar i varen posar la roda de recanvi. Però a la matinada, en ser a Vinaròs, varen tornar a punxar i ja no els quedava cap roda de recanvi. Per allà a prop hi havia un altre 600, varen agafar el gat i li varen treure una roda. Però necessitaven el gat per a aixecar el seu 600, així que varen agafar uns totxos d’una obra que hi havia per allà i hi varen recolzar l’altre cotxe. Un cop fet l’intercanvi de rodes varen deixar un paper plegat al parabrises amb una nota de disculpa i un bitllet de cinc-centes pessetes. Eren ben conscients que aquell 600 no era el cotxe d’un hoteler o d’un director de banca. L’expressió “classe obrera” no era apresa en lectures mal païdes ni una consigna buida de contingut. Company, mestre, amic, fidel al país fins a la mort.
Finalment, en Johan Cruyff. Això segurament no ho entendrà ningú que no hagi vist un partit del Barça al bar Lisboa amb la gent de la Penya Cavallers, a València, els anys noranta. Sempre m’he preguntat si sense en Cruyff i posteriorment en Guardiola, que ens varen fer recuperar la moral de victòria com a seguidors del Barça però també com a poble català, el Procés hauria estat possible.
El model d’alliberament més proper i en què cal fixar-nos és el català. En realitat vàrem guanyar, ja havíem guanyat. Només va fallar la manca de decisió dels dirigents per a arribar fins al final, però el poble hauria defensat la República, no en tinc cap dubte. I hauríem reeixit. Potser hem après que “ni un paper a terra” no és suficient.
L’octubre de 2019 vaig anar a l’Escala, a l’Empordà, convidat per la meva cosina. Cada divendres la Coral Groga s’aplegava a la plaça de l’Ajuntament, a l’estiu a la platja, a cantar per la llibertat dels presos i el lliure retorn dels exiliats. Això es feia arreu del país i jo mateix havia anat alguna vegada a la cantada que es feia a Palma, a la plaça de Cort. Jo era molt escèptic amb aquesta mena d’accions, me les mirava amb simpatia però no hi creia. A l’Escala, però, vaig veure la convicció, la fermesa, la voluntat de no defallir en els ulls d’aquella gent. Mentre des del sofà de casa, a Felanitx, jo em limitava a queixar-me de com de malament ho havíem fet, hi havia gent, molts milers de persones, que des de les places i els carrers continuaven la lluita. Quan a començament de desembre alguns presos es varen declarar en vaga de fam vaig decidir que era hora d’aixecar-se del sofà i fer alguna cosa. Vaig deixar la feina, vaig fer alguns preparatius i el 19 de desembre vaig partir de Felanitx amb una motxilla darrere de la cadira i una bossa de roba que cada dia la gent de cada poble duia al següent perquè em pogués canviar. No tenia diners per a pagar-me un hotel cada dia durant tres mesos, així que anava de casa en casa, algunes de conegudes, la majoria no, i en alguns casos en què la gent patia per si casa seva no era adequada per a la cadira de rodes em buscaven una habitació d’hotel, que normalment pagaven ells mateixos. L’Agustí Cerdà em va organitzar el recorregut pel País Valencià, la Vero Santapau per bona part del Principat i en Joan Ridaura per la Catalunya Nord. A les Illes ja ho tenia cobert amb els companys d’allà. Deixa’m matisar que malauradament no vaig poder recórrer tots els racons dels Països Catalans. Carreteres estretes i sense voreres, en alguns punts glaçades en aquella època de l’any, i pendents massa llargs i feixucs feien el trajecte perillós, per a mi i per als altres, fins i tot impossible. De manera que per la zona dels Pirineus no hi vaig passar.
Pel que fa a la repercussió, ni jo era en Xirinacs ni això era la Marxa de la Llibertat. Però tot i així a València em va entrevistar À Punt i a la Catalunya Nord Ràdio Arrels. TV3 va desaparèixer i ni tan sols varen emetre l’entrevista que m’havia fet na Margalida Solivellas a Palma. Crec que només VilaWeb va fer-ne un seguiment. La repercussió, doncs, no va ser extraordinària, però deixa’m remarcar una cosa: a tots els pobles dels Països Catalans, a tots, hi ha gent patriota i solidària. El poble és viu i persisteix.
