La dictadura de Primo de Rivera convertí als militants d’Estat Català i als afiliats de la CNT en aliats preferents. El comunisme encara no havia arrelat amb força, els socialistes de la UGT i el PSOE col·laboraren amb el règim dictatorial i els republicans inicialment limitaren la seva oposició a la propaganda dels seus líders des de l’exili, pel que independentistes i sindicalistes catalans compartiren xarxes d’evasió i intents de tombar la dictadura per la força. Si bé aquesta aliança és prou coneguda, una de les seves concrecions, el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança, quan la CNT acceptà lluitar per la independència de Catalunya i Euskadi, ha passat desapercebuda fins al moment.
Principalment es parla dels catalans exiliats a l’Estat francès, unes dotzenes de separatistes i centenars de sindicalistes que es coordinaven per creuar armats els Pirineus quan se’ls requerís per un aixecament, i del cubà i d’altres països americans, on bona part dels catalans que hi residien abraçaren l’independentisme, organitzaren casals als seus llocs de residència i foren els principals fiançadors d’Estat Català.
Respecte a Carrasco i Formiguera, el fundador d’Unió Democràtica de Catalunya amb més renom, ja estava documentat que anteriorment havia format part de la direcció d’Estat Català, però es desconeixia que havia participat de reunions a l’exili per organitzar una insurrecció armada.
El mateix Joan García Oliver recorda a les seves memòries com havia passat a l’exili utilitzant les xarxes d’evasió d’Estat Català o que es reuní amb Macià i aquest li oferí dirigir l’exèrcit que estava bastint. La documentació del Comitè d’Acció de la Lliure Aliança demostra que aquesta relació era més profunda del que es pensava, i com aquells exiliats, organitzats al Comitè Revolucionari de París, acceptaren participar d’un alçament independentista fins i tot quan al CNT s’acabà fent enrere.
Sí, sense dubte. Per una banda per part del socialisme català i espanyol s’ha intentat desacreditar i menysprear aquelles aliances, ja que el PSOE i la UGT no hi participaven perquè col·laboraven amb el dictador, i des de l’independentisme i l’anarcosindicalisme, per altra, com sovint acabaren enfrontats durant la Segona República no els semblà apropiat recordar la profunditat de la seva anterior entesa.
No, de fet, vaig iniciar aquesta investigació fa nou anys, i per tant la vaig començar abans que la tesi doctoral sobre el primer regidor i alcalde independentista català que publicà el passat sant Jordi edicions del 1979. La meva vessant investigadora s’ha centrat en la historia de l’independentisme i del moviment obrer previs al franquisme, tant en els tres llibres publicats fins al moment, com els projectes que estic desenvolupant actualment, la coordinació d’un recull d’episodis del moviment obrer als Països Catalans i l’estudi de la seva història a Sants, Hostafrancs i La Bordeta.
Poques, doncs si bé l’independentisme català tingué certa força als anys vint, el basc passava les seves hores més baixes, el gallec era molt incipient i el canari si bé ja existia ni era tingut en compte, i en aquest sentit, les seves relacions foren escasses i plantejades des d’un punt estrictament militar.
Les complicitats amb l’actual procés independentista dels moviments populars són tant variades com els mateixos moviments populars, i mentre que amb alguns es constata una total sintonia, amb d’altres queda encara molt treball a realitzar.
La dinàmica d’enfrontament amb l’Estat i el desenvolupament del procés constituent no faran res més que eixamplar aquesta sintonia i conduirà alguns moviments populars que fins ara han quedat al marge del procés a esdevenir-ne protagonistes.
