Ha caigut un estel en la batalla

És realment extraordinària la manera de plantejar el nostre plet nacional, talment ho fan els escriptors polítics dels diaris catalanistes, els líders dels partits en els seus intervius i en els discursos d’aquests dies en els mítings. A força de resumir impressions, discursos, articles de diaris, etc, arribem a la següent conclusió: La “lliga” —naturalment i d’acord amb la seva tradició política— planteja, indirectament, el plet català per via del monarquisme. L’”Acció Catalana Republicana” també planteja indirectament el nostre plet per via republicana. L’”Esquerra Republicana de Catalunya” —si bé és difícil de comprendre el seu confusionisme ideològic— també planteja el plet de cara a Espanya indirectament. La “Lliga”, doncs, no condiciona el seu catalanisme evolutiu i és perfecte; perquè tota política evolutiva no pot subjectar-se. La “Lliga” manté el seu vell lema d’arreplegar ço que es puga, passant per damunt àdhuc de tota dignitat nacional.

L’”Acció Catalana Republicana” batalla simultàniament per una Catalunya més o menys alliberada i per una república que no és o no serà la d’aquesta Catalunya: més clar: per la república espanyola. L’estabilització d’aquesta —es diu— permetrà la nostra llibertat nacional. Així és que el primer graó a ascendir pels catalans en la pujada de la nostra autodeterminació és el de la república espanyola. En conclusió, hem de batallar per aquesta república ja que fent-ho així ho fem per Catalunya.

L’”Esquerra Republicana de Catalunya” no sabem comprendre quina diferència té amb l’anterior partit en ço que es refereix al plantejament del plet català. Ens sembla haver entès que l’acció revolucionària —acció revolucionària republicana i acció política republicana—, però pel fet concret de la qüestió catalana, creiem que es planteja també de cara a Espanya indirectament.

Entengui’s què volem dir, quan diem indirectament, que el nostre plet nacional no es planteja de cara a l’adversari concretament, sinó que s’hi va per camins tortuosos i corbes hipotètiques.

Ara bé, nosaltres preguntem, com a patriotes catalans i amb un dret igual a tots els que en aquests moments de trepidació electoralista commouen el poble de Catalunya i enganxen el nom sagrat de la Pàtria per les cantonades dels nostres carrers:

                Creieu que Catalunya té dret a una àmplia determinació?

                Creieu en una subjugació forçosa?

                Creieu a Catalunya befada, escarnida, trepitjada, de més a més en aquests darrers set anys de dictadura?

                Creieu que aquest és el problema previ i vital i urgent a resoldre?

Si creieu que sí a totes aquestes preguntes nostres, homes de l’esquerra i homes de l’ultra esquerra catalanes, per què no plantegeu el nostre plet, amb sinceritat, enteresa, fermesa, davant l’enemic, unificant la petició sagrada del nostre poble?

Tot el que no sigui això: és, homes polítics tots, de Catalunya, no estimar Catalunya, i serà, com ha estat fins ara: UNA COVARDIA!

Per això diem que al mig de les proclames llençades, de la cridòria electoral, del desvari ideològic, ha caigut un estel que, com una esperança parpelleja al cel de les il·lusions de molts i molts patriotes catalans.