Un diari barceloní recordava d'una manera discreta, al president de la Republicà Espanyola, el sou crescut que rep per representar la seva nació. Li recordava respectuosament que la guerra estava cremant les cases i els mitjans de vida dels ciutadans als quals ell representa, li recordava que la misèria s'ha apoderat de moltes famílies, i recordava que hi ha molts ciutadans sense poder menjar, que
ha moltes dones sense marit, molts infants sense pare. Li podia recordar que hi ha molts infants que han perdut els familiars, el refugi, l'alegria, el pa. Que hi ha uns infants que no tenen de què Viure. I li podia recordar que a les cases humils dels nostres treballadors, aquests infants són recollits i són nodrits d'amor ii d'aliment. Tota la crua realitat d’aquesta victòria que estem a punt d'obtenir, hauria de recordar el president de la República Espanyola quan rep el sou de la seva nació.
Però tot això ho hauria de recordar molta de gent a la nostra terra. Les nostres autoritats, els nostres diputats, ela nostres representants a les juntes i juntetes remunerades i que, encara són disputades com si visquéssim aquells bons temps de la política de les dues cares.
Ho haurien de recordar aquells aprofitadors que un dia denunciàvem i que algun company que té poder sobre nosaltres ens féu callar. Ho haurien de recordar els diputats del Parlament Català que encara continuen cobrant sense treballar. Ho hauria de recordar molta gent a la nostra terra.
I els senyors que amb la política es fan sous de tres mil pessetes cada mes, haurien de recordar que hi ha infants que necessiten pa i refugi. I ho haurien de recordar també aquells que amb generositat manifesta cerquen llocs remunerats per a tota la seva família. La revolució ha de treure tots els emboscats i aprofitadors. La norma moral ha d’ésser norma de tots els homes públics.
No ho creuen així els companys que lluiten al front? No ho creuen així els companys que senten i viuen veritablement la revolució? No ho creuen així els qui ja han donat sang per la victòria.
I ara, que el company que ens feu callar l’altre dia s'abstingui de passar el llapis per les nostres ratlles.
