Al Ple ordinari del mes de desembre, el nostre ajuntament d’Almàssera “tramità” l’enèsima norma a mida dels interessos de DACSA. Fins i tot s’ha batut e rècord en el títol d’entrada d’un punt de l’ordre del dia, que no em puc estar de repetir:
Inici de l’avaluació ambiental i territorial estratègica en relació al document de “Modificació Puntual del Plan General d’Ordenació Urbana d’Almàssera nº20. Ús aparcament de vehicles destinats al transport col·lectiu de viatgers i/o al transport de mercaderies en sòl urbà industrial” i “Modificació Puntual Pla Parcial Industrial. Sector II. Ús aparcament de vehicles destinats al transport col•lectiu de viatgers i/o al transport de mercaderies en sòl urbà industrial.
Tot això és que el PGOU diu que cal una nau industrial per a aparcar camions al polígon, però que DACSA no ho fa. Els amunteguen, principalment, al solar de davant de la fàbrica, però també en doble fila a l’avinguda Blasco Ibáñez, fent una cua per a descarregar que de vegades sembla el desembarcament de Normandia.
O siga, que el punt setè de l’ordre del dia es resumeix com a “Papers que s’han de fer per a que DACSA aparque camions on li vinga bé i on li done la gana i punt”. Res de nou sota el nostre tros de Sol, i encara hem tingut sort, si tenim en compte la història recent d’aquestes tramitacions.
La meua jove memòria (és broma) m’evoca l’intent de linxament a la plaça del regidor Nicolau, que a finals dels anys 1980 es “fugà” d’Unió Valenciana per a propiciar una estranya aprovació del PGOU que ja situava la fàbrica i els terrenys que l’envolten com a centre de totes les coses. I el veïnatge de al sud de l’avinguda Santa Maria del Puig (que inclou aquells terrenys), que afronta una lluita d’anys contra els sorolls i la pols de la fàbrica, encara sense èxit. I la construcció d’aquesta via ràpida que és l’avinguda, amb el seu túnel per sota del trenet que anà precedit de les expropiacions a sang i foc convertides, per una llarga cadena de sentències judicials, en el deute milionari que enfonsa Almàssera. I què dir del “reordenament urbanístic” a tocar de l’estació per la banda de la mar…
L’alcaldessa explicà com era de necessària i convenient aquesta tramitació pel nostre poble, tota una oportunitat per a ficar un parell de guals i llogar algun trosset de solar que és de l’ajuntament. Respongué que hem de cuidar les empreses que amenacen amb marxar del poble, i que els problemes en forma de sorolls, pols i contaminació tenien una incidència mínima “perquè allí no vivia ningú”.
Em colpí pensar en el ruïnós xalet amb la porta flanquejada pels dos bancs de pedra amb blavets de Manises. Les històries familiars, en primera persona, passaren a barraques en ruïnes de l’horta, a un barracot sota el pont de Fusta de València que s’endugué la riuada de 1957 i aquella vella casa a tocar de la del rector. M’han parlat dels coberts al principi del carrer Miguel Abriat, uns minúsculs quadrats amb sostre que llogaven a la gent nouvinguda. I de l’Hort de la Capona. Hi visqué molta gent fins que tenien per a donar l’entrada del piset a aquestes finques dels 1960, plenes de tresors guanyats amb molt d’esforç i suor.
Hui, aquella caseta envoltada pel solar on, precisament, aparquen els camions de DACSA, és on troben refugi famílies amb xiquets i xiquetes (amb una intermitència sospitosa). És una continuïtat de la història del nostre poble, que mai ha deixat de tindre aquests refugis per a rebre immigració i per a fer front a la pobresa.
És d’això del que parlen moltes mocions que el PP no vota perquè són de “qüestions que no afecten l’ajuntament”. L’atur, les retallades, l’eliminació de prestacions socials bàsiques, les lleis d’estrangeria, els desnonaments i, en definitiva, aquestes formes d’explotació intensiva de la classe treballadora que anomenen crisi, es converteixen en persones que busquen refugi al xalet o les que el buscaren abans a la caserna del barranc. Aquelles a les que expulsaren un matí per a enderrocar els edificis i envoltar el solar amb una tanca de pedra. Com està ara, amagat al cau de l’especulació, un any “ocupat” per enderrocs que no molesten tant com les persones.
És gent pobre d’un estat que aboca la gent a la pobresa. Gent pobre d’un poble que sempre ha tingut gent pobre. Ciutadania cada vegada més “normal” d’aquest estat i que, per tant, haurà de ser tinguda en compte. Són veïns i veïnes d’Almàssera. Allí, hi viuen persones.
