Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Avancem cap a una historiografia dels Països Catalans
15/01/2015 Juli Cuéllar
Juli Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró Juli Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró

Per Juli Cuéllar Gisbert, historiador i membre de la CUP de Mataró

La “Introducció a la història dels Països Catalans” (2014), publicada per Edicions del 1979, parteix del treball “Aproximació a la història dels Països Catalans”, escrit el 1974 per Carles Castellanos a la presó. Posteriorment, un equip de redacció amb Eva Serra al capdavant va millorar el text, però la censura editorial va fer que el llibre quedés en un calaix. Finalment, el llibre s’ha publicat enriquit i actualitzat amb les aportacions de Lluís Sales i Albert Botran.

L’estudi dels Països Catalans com a marc geogràfic i històric va quedar avortat el 1939, però va ser recuperat a l’exili i en la clandestinitat, sobretot gràcies als treballs de Joan Fuster. A partir d’aleshores van proliferar els treballs i els estudis emmarcats en els Països Catalans, però la nova realitat política i administrativa sorgida dels pactes de la Transició es va traduir en una regionalització i en una pèrdua de perspectiva global de la nació catalana. Aquesta dificultat perdura avui en dia, i per a superar-la necessitem interconnectar el món acadèmic i editorial, teixir espais comunicatius i aprofundir més en els estudis d’història comparada dels diversos territoris dels Països Catalans.

Tal com adverteixen els seus autors, la “Introducció a la història dels Països Catalans” no és una història neutra ni un compendi de fets i gent. És una aportació sintètica d’una història nacional i popular en construcció, que interrelaciona el fet nacional amb la lluita de classes, destaca els factors de continuïtat històrica de la nació catalana i de la seva unitat, així com també de la resistència popular a la submissió.

En aquest sentit, és un treball molt oportú i útil per rebatre les perspectives historiogràfiques i polítiques del regionalisme (disfressat d’autonomisme) i de l’espanyolisme, ja sigui el més intolerant com les seves versions més amables (disfressades de progressisme).

Contra el regionalisme. En l’actualitat política, és urgent vèncer la dificultat d’aprendre la nostra història i establir com reclama Eva Serra “que l’alliberament nacional és un procés que potser pot començar a Catalunya però no acaba dins de quatre províncies”. Per tant, el llibre representa una aportació necessària de cara al procés constituent de la futura República Catalana.

Contra la intolerància espanyolista. L’espanyolisme més agressiu nega l’existència dels Països Catalans i considera la reivindicació nacional catalana com a una malaltia o un virus que cal extingir. Per això, quan Alícia Sánchez Camacho (PP) diu que “Catalunya ha format part sempre d’Espanya, ja des dels ibers”, en realitat el que fa és defensar un relat històric pensat per articular projecte social i polític en el qual la nació catalana no existeix.  

Contra els progres espanyolistes. Les esquerres i els sectors liberals partidaris de reformar Espanya per encaixar-hi la realitat catalana són hereus de Jaume Vicens Vives, que va trencar amb la tradició de la historiografia nacional catalana de Ferran Soldevila i Antoni Rovira i Virgili, titllats de “romàntics”. 

Alhora, gran part de les esquerres sucursalistes, han interpretat el fet nacional català a partir de les tesis d’Eric Hobsbawm, segons les quals les nacions haurien estat creades pels nacionalismes a partir de la Revolució francesa. Dins la mateixa línia discursiva destaquen les aportacions de Jordi Solé Tura, que va propiciar la identificació mecànica del catalanisme amb la burgesia.

No obstant això, tal com ja va exposar Pierre Vilar en el seu estudi sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals catalanes a l’Edat Moderna, l’existència de la nació (i de l’Estat Català) no és cap mite nacionalista. Les nacions europees, i la catalana no n’és una excepció, són realitats que responen a processos històrics de llarga durada. Justament, els debats historiogràfics recents han posat de relleu que a l’Edat Moderna ja existien consciències comunitàries amb un marcat element ètnic i en alguns casos, com succeïa als Països Catalans, estaven clarament incardinades vers un “patriotisme constitucional” precursor dels valors republicans de la contemporaneïtat.

Arrels populars del catalanisme. El relat històric “Introducció a la història dels Països Catalans” fa visible la contradicció nacional d’una part de la burgesia catalana, políticament atrapada en un vol i dol que l’anul·la com a classe dirigent de qualsevol temptativa d’alliberament perquè és incapaç de protagonitzar la ruptura amb l’ordre establert per por a perdre llurs privilegis. Conseqüentment, el llibre se situa en la interpretació historiogràfica que defensa les arrels populars del catalanisme i el protagonisme de les classes populars en la reivindicació nacional catalana, en la línia dels treballs de Josep Benet, Fèlix Cucurull, Josep Termes o de la recent aportació de “La Formació d’una identitat. Una història de Catalunya” (2013) de Josep Fontana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid