El procés independentista no és cap conxorxa ni cap cortina de fum de CiU. Simplement, som on som gràcies a la mobilització popular. Aquesta constatació desmenteix les lectures esbiaixades que es fan tant des de l’espanyolisme com des d’alguns sectors de les esquerres i de l’anticapitalisme.
D’altra banda, també cal constatar que no estem a les portes d’una revolució social sinó d’una ruptura independentista. Ara bé, la independència de Catalunya per si sola ja representa un avenç i una oportunitat històrica, atès que trenca el pacte de les oligarquies del postfranquisme, que té la seva màxima expressió en la Constitució espanyola de 1978, i perquè és un bon punt de partida per plantejar una redistribució més democràtica dels recursos i per a construir els Països Catalans.
En el moment actual, qui no aposti per la independència estarà fent el joc a l’statu quo, i des d’una postura progressista i d’esquerres l’immobilisme resulta impensable i injustificable. Això mateix és el que ha convertit el PSC de Pere Navarro en una caricatura o el que amenaça d’esfondrar els fonaments de partits com UDC, ICV o EUiA.
La ruptura és l’opció de les esquerres. I, aquesta opció passa, inevitablement, per donar la veu al poble amb la convocatòria, amb permís o sense, d’un referèndum sobre la independència, amb una pregunta clara (tal com proposa l’ANC): “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”.
Ara bé, en contra del plantejament conservador i messiànic d’Artur Mas, l’opció rupturista implica, necessàriament, capgirar la piràmide i situar el poble al capdavant del procés cap a la independència, sense esperar que aquesta ens vingui donada per cap parlament, estadista o partit polític. Si el govern obeeix al poble, la independència està guanyada!
No obstant això, cal preveure que el procés no serà lineal ni tan lúdic com han estat moltes de les manifestacions del sobiranisme. Cal tenir en compte la constant històrica de la lluita de classes als Països Catalans, que ve marcada per unes burgesies que sempre han avantposat els seus interessos de classe a l’interès nacional. Per tant, si ara no hi posem remei i si no arraconem el derrotisme, aleshores la tensió democràtica s’acabarà desinflant i desembocarà en algun dels escenaris següents: un bloqueig institucional, un nou pacte entre oligarquies o bé una situació d’involució similar a la que ja pateixen al País Valencià i a les Illes.
No és el moment de tancar-se al quarters d’hivern i esperar que arribin temps millors. Ara és el moment de posar tota la carn a la graella. No és el moment dels càlculs electorals i partidistes. És el moment de la confrontació i la desobediència enfront de l’estat ocupant espanyol i les oligarquies que el sostenen a casa nostra. És el moment d’avançar i propiciar una nova correlació de forces favorable als interessos de les classes populars, per poder canviar-ho tot. És el moment d’emplaçar i col·laborar amb les lluites socials, amb l’ANC i amb nous agents com el Procés Constituent, perquè és amb ells que podrem donar sentit a la unitat popular, fer possible la independència i la república del 99%.
