Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sobre el tricentenari
11/11/2013 Juli Cuéllar
Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró

Per Juli Cuéllar Gisbert, historiador i membre de la CUP de Mataró

“Desmuntant el tricentenari” és un article crític amb els actes commemoratius i amb la interpretació històrica de 1714, publicat per Núria Martí a Quaderns d’Illacrua (núm. 168), que requereix una sèrie de consideracions d’urgència.

L’autora interpreta el context de 1714 a partir de les variables següents: 1) el context bèl·lic internacional que  enfrontava els Habsburg i els Borbó pel tron de la Monarquia Hispànica, i 2) els interessos de l’oligarquia catalana que “va començar a tenir por de perdre les institucions pròpies, pel caràcter centralista de la política borbònica, i que això li fes perdre el poder polític i social de què gaudia”, amb la qual cosa, va ser “l’oligarquia dominant la que va encoratjar el sectors populars  a participar en el conflicte armat”.

No obstant això, el període de 1705-1715 va més enllà de la simple disputa dinàstica, que normalment és l’únic eix explicatiu de la historiografia espanyola. De fet, ens trobem davant d’una clara bifurcació d’opcions nacionals.

Els estudis de Pierre Vilar van qüestionar el mite de la Decadència interrelacionant les bases materials (economia) i la política, i van mostrar l’existència de dues fases de desenvolupament, una del 1600-1640 i l’altra del 1655-1705. En la segona meitat del segle XVII, Vilar atribueix a l’emergent burgesia mercantil una voluntat intervencionista en la realitat espanyola, que fixaria la seva postura en la conjuntura de 1705 a favor de la causa austriacista. Tot i així, tal com explica la historiadora Eva Serra, els símptomes de ruptura entre la Corona Hispànica i els catalans ja són evidents en el segle XVI i tenen un primer episodi en la Revolució de 1640 i es tornen a repetir el 1705 i, per això, matisa la idea de l’intervencionisme, ja que “El cop de timó dels catalans, és a dir, el seu intervencionisme en l’afer dinàstic, no es tracta tant d’un intervencionisme espanyol com d’una oportunitat agafada al vol”. Per tant, en comptes de “guerra de Successió” seria millor referir-se aquest període com a “guerra d’ocupació, i ocupació protagonitzada per les dues monarquies, ara aliades, que ja han actuat contra els Països Catalans els segles XVI i XVII”. Serra conclou que “La resistència no té un valor merament dinàstic espanyol; té un caràcter social català: urbà i mercantil d’una banda; pagès de l’altra, formant part del bloc austriacista, que millor seria anomenar bloc maulet-vigatà”.

En el terreny concret, si bé Felip d’Anjou va jurar tàcticament les constitucions a les Corts de 1701 i fins i tot va fer algunes concessions (port franc per Barcelona, dos vaixells a l’any de lliure comerç cap a Amèrica, una companyia comercial, llibertat de comerç pel vi i aiguardent català), també és cert que no va cedir en dues qüestions bàsiques, que enllacen amb la conflictivitat dels segles precedents: el control de les insaculacions del Consell de Cent i la Generalitat, i l’allotjament de tropes.

D’altra banda, tot i que no podem parlar de bàndols espanyolistes i catalanistes en el context del segle XVIII, perquè són conceptes contemporanis, és important superar les tesis reduccionistes d’Eric Hobsbawm, segons les quals les nacions haurien estat creades pels nacionalismes a partir de la Revolució francesa. Així, doncs, convé matisar la inexistència de les pàtries, les nacions, els estats i els nacionalismes en l’Edat Moderna. Les nacions europees, i la catalana no n’és una excepció, són realitats que responen a processos històrics de llarga durada. Justament, els debats historiogràfics recents han posat de relleu que a l’Edat Moderna ja existien consciències comunitàries amb un marcat element ètnic i en alguns casos, com succeïa als Països Catalans, estaven clarament incardinades vers un “patriotisme constitucional” precursor dels valors republicans de la contemporaneïtat.

L’existència de la nació i de l’estat català no són cap mite nacionalista. Els Països Catalans no som una ficció com la Padània. El propi Pierre Vilar no només va provar els fonaments econòmics de les estructures nacionals catalanes sinó que arran de l’aplicació dels Decrets de la Nova Planta s’hi va referir inequívocament com “la fi de l’estat català”.

Per tant, malgrat les diferències temporals i conceptuals existents, el nostre present, marcat per la reivindicació independentista, resulta incomprensible sense aquest passat de sobirania arrabassada per la força de les armes. Josep Termes ho explicità de la forma següent: “el patriotisme català de l’època contemporània no és fill directe ni un perllongament del patriotisme de l’època moderna. Ara bé, sí que és veritat que l’imaginari patriòtic català contemporani no s’entendria sense recórrer, precisament, als esdeveniments de 1714, i fins i tot als de 1640.”

És erroni afirmar que els actes de commemoració del tricentenari són una mera apel·lació al mite de la nació que “ha  aparegut sobtadament de la mà de la polèmica independentista que el govern de Catalunya formula actualment”. Aquesta perspectiva és errònia, en primer lloc perquè el debat independentista no el formula el govern sinó que és el resultat d’una mobilització i d’un moviment popular i, en segona instància, perquè obvia la dimensió nacional i popular dels actes commemoratius, que ja van començar a organitzar-se en motiu del 1707, a redós de campanyes com “300 anys d’ocupació i de resistència”.

Certament, les commemoracions institucionals tendeixen a mostrar una història simplificada, exempta de contradiccions, edulcorada i amable amb el poder. I malgrat els tripijocs de la comissió institucional, aquesta és una data massa important com per regalar-la als convergents; per tant, cal reivindicar un tricentenari fet i pensat des de la base, amb el suport d’entitats i historiadors del territori.

El 1714 és important perquè ens dóna pautes per a la comprensió de la nostra història col·lectiva i, també, perquè té una càrrega simbòlica innegable com a memòria viva d’una sobirania que volem recuperar. De fet, això que succeeix al voltant de la data de 1714,  és el mateix que fan els bascos quan recorden els defensors del castell d’Amaiur (1522) enfront dels castellans o el mateix que fan els escocesos quan reivindiquen la figura resistent de William Wallace (1270-1305).

La història mai ha estat neutra i tant si commemorem els 300 anys de l’ocupació borbònica com els 75 anys de l’ocupació franquista, hem de tenir clar que el futur no es decideix en els llibres d’història, sinó que serà el resultat de la voluntat majoritària expressada pels qui compartim unes necessitats, uns interessos, uns greuges i unes circumstàncies concretes en el present.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid