Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La Traïció dels líders
08/12/2014 Adam Majó

Adam Majó Garriga, militant de la CUP de Manresa

“La traïció dels líders”, així titulava Lluís Maria Xirinacs tres volums publicats entre els anys 1993 i 1997 en els quals defensava que si la transició post-franquista no va passar de ser una reforma democratitzant però continuista fou perquè els diferents líders polítics del moment, començant pels de la principal força d'esquerres, el PSUC, van renunciar a anar més lluny i van córrer a integrar-se en el nou joc institucional. Costa, sense haver-ho viscut directament, jutjar l'estat d'ànim i la correlació de forces d'ara fa 40 any i és evident, vist amb perspectiva, que a més d'un dirigent antifraquista li va anar molt bé acomodar-se a la nova situació. Però no és menys cert que aquells que volien anar més enllà van rebre alguns avisos que indicaven que les aspiracions de la gent, del poble, estaven fortament condicionades  per la por acumulada des de la guerra i pel desig d’equiperar el nivell de consum, de seguretats i llibertats, no al dels països del bloc socialista, sinó al de les societats de l'Europa occidental. Dit d'una altra manera, em fa l'efecte que si la gent va votar massivament al referèndum de la reforma que l'any 1976 -ignorant la crida al boicot feta per les esquerres- i va aprovar la Constitució del 78, i si el PSC i CiU van superar ràpidament en vots i afiliats al PSUC i a ERC (i al PSAN…), fou perquè la barreja de por i seducció (de bastó i pastanaga) va resultar més forta que la capacitat de penetració dels plantejaments rupturistes o directament revolucionaris de l’esquerra antifranquista. Segur que amb uns líders més valents, honestos i encertats s’hagués pogut anar més enllà de l’actual Estat de les Autonomies i els oligopolis, seguríssim, però seria massa fàcil i simplista  carregar tota la culpa a un reduït nombre de persones amb noms i cognoms.

Reforço aquest argument amb un altre exemple històric -aquest sí, viscut en primera persona-, el dels centenars de joves que ens negarem a fer el Servei Militar Obligatori i ens integrarem al moviment antimilitarista a principis dels anys 90. Els insubmisos –així ens proclamàvem-  teníem clar que aquella no era una lluita només contra la mili, sinó contra el militarisme,  contra els exèrcits i contra la ideologia i els interessos econòmics i polítics que els feien possibles. A l'hora de la veritat, però, quan es va aconseguir abolir el Servei Militar Obligatori, el moviment dels insubmisos es va dissoldre ràpidament i van ser molt pocs els que van seguir activament compromesos amb l’antimilitarsime. La resta vam celebrar aquella primera victòria vital i vam passar, de forma espontània, sense consignes ni ordres de dalt, a dedicar-nos a d’altres objectius personals o col·lectius

No em mal-interpreteu, no explico tot això per anunciar o justificar possibles pactes entre elits que traeixin el procés cap a la independència que estem vivint. Tot el contrari, ho faig per recordar que ningú no ens podrà trair sin nosaltres mateixos no ho permetem, perquè la darrera paraula la tenim la gent, el poble, i si no abaratim el somni, ningú ho podrà fer per nosaltres. Que aquest cop la feblesa dels líders no ens serveixi  d’excusa.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid