Escenaris possibles per la tardor del 2015:
De victòria. Com a conseqüència del resultat favorable a la consulta, o al contrari, com a resposta a la impossibilitat de realitzar-la, s’han fet unes eleeccions anticipades i el parlament escollit ha declarat la independència. Les quatre barres encara no onegen a la seu de les Nacions Unides, però és qüestió de mesos perquè el govern del Regne d’Espanya, pressionat des de fora i des de dins, ha abaixat el to de la retòrica antidemocràtica i ha iniciat discretes negociacions per repartir actius i passius.
De retirada. Que es pot produir de forma col.lectiva i democràtica, amb una improbable victòria del No al referèndum, o d’esquenes a la voluntat popular, renunciant, el govern de la Generalitat, a fer res, ni consulta ni declaració d’independència, ajornant-ho tot per un “més endavant” que no arribarà mai. Aquesta darrera opció, no cal dir-ho, és la que esperen l’Estat i els partidaris del no, però també algun vell independentista superat pels esdeveniments.
De derrota. Davant la fermesa del govern de la Generalitat, dels ajuntaments, dels partits democràtics i sobretot de la gent organitzada i mobilitzada, el govern del Regne, amb la Constitució a la mà i l’aval del cap d’estat, opta per la força i la involució, suspenent el parlament de Catalunya, prenent les competències en seguretat i educació, il·legalitzant l’ANC i alguna altra entitat o partit polític, cessant alcaldes i càrrecs públics que no acatin ordres i sentències, tancant algun diari i una pila de webs, sancionant funcionaris que rebutgin aplicar determinades directrius, reprimint amb contundència accions de protesta, empresonant líders polítics i ciutadans… Sense la contundència del cop d’estat de l’any 36 (o del 23, o d’ara fa 300 anys), certament, però amb els mateixos esperit i voluntat. La diferència, però, és que en Franco i en Primo de Rivera comptaven amb una part important de la societat catalana -l’església i els industrials a davant de tot- disposades a col·laborar activament amb el nou règim. Per això els va ser relativament fàcil trobar persones a punt per ocupar els càrrecs a les institicions i al teixit social que la gent d’esquerres i catalanista havien deixat vacants. Cada cop que l’estat espanyol ha volgut esclafar els intents de la nació catalana per caminar sola ha necessitat, i trobat, sectors significatius del país disposats a fer-li costat. Em fa l’efecte, en canvi, que actualment, tret de determinades nissagues empreserials que ja no tenen ni de bon troç el pes de fa setanta anys i de sectors molt marginals de la societat, ningú estaria disoposat a fer el trist paper de col.laborador amb aquells que volen esclafar la veu i la voluntat populars, el consens entorn al dret a decidir és massa ampli i fort. I sense aquesta col.laboració, sense botiflers, l’estat podrà fernar el procés momentàneament, però no el podrà aturar. Si això és cert, aquesta tercera possibilitat, la de la derrota, és, hores d’ara, i per sort, molt complicada. Només quedarien les altres dues: o ens fem enrera o guanyem.
