El pare d’un amic va donar-li un parell de consells el dia que aquest va fer 18 anys: No posés mai res a nom de la dona i obra un compte corrent a Andorra. El primer consell m’estalviaré de comentar-lo, però el segon sí que em sembla oportú fer-ho, sobretot ara que aquest xicot ja s’apropa als 40 i que, per tant, d’aquesta entranyable escena ja fa uns quants anys. I és que en aquets país, per a la gent que aconsegueix acumular una certa quantitat de diners, tenir un compte a les valls del Valira fa temps que és una opció, no només acceptable, sinó força habitual. No ho dirà ningú en públic, però a molts menjadors de casa bona o no tan bona la notícia que en Jordi Pujol tenia diners a la banca andorrana s’ha rebut amb un sincer “no n’hi ha per tant, si ho fa tothom”.
I aquesta és segurament la principal virtut del cas Pujol, que ha servit per posar sobre la taula un problema estructural de la nostra societat, l’evasió fiscal, que va molt més enllà de les factures “amb IVA o sense?” de l’instal·lador de parquet. El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda calcula en 16.000 mil·lions d’euros el gruix de l’economia submergida a Catalunya i afirma que en volum econòmic el 71’77% de l’incompliment amb hisenda correspondria a grans fortunes i corporacions empresarials, un 17’05% a societats i PIMES i només el 8.59% a autònoms. És cert que aquest fenòmen té característiques ben autòctones, com la tradicional i justificada desconfiança dels catalans envers un Estat que ens ha anat clarament en contra, i que una part important dels diners que paguem van a parar a projectes i institucions que ni hem triat ni ens representen (la monarquia, l’exèrcit espanyol, la casta ministerial, les luxoses embaixades, els AVEs..). Però a hores d’ara a ningú se li escapa que són moltíssims els serveis i inversions públques (començant per la sanitat, l’educació o la proteció del medi natural) que tenen una utilitat social indubtable i que no serien possible sense una potent recaptació d’impostos. I és precisament això el què fa especialment rebutjable el frau d’en Pujol, d’algú que sap perfectament com de necessaris són els impostos per mantenir això que anomanem de forma un pel carrinclona l’estat del benestar.
Dit això, ens equivocaríem si penséssim que aquest és un fenomen estrictament català o ibèric. La plaga de l’evasió d’impostos assola Europa i és una amenaça fins i tot pitjor que les mateixes rebaixes fiscals i desregulacions diverses impulsades els darrers anys. Suïssa, Liechtenstein, Jersey o Andorra tenen el sistema bancari que tenen perquè a determinades elits econòmiques europees els va molt bé que així sigui. Són territoris relativament petits i envoltats per la UE que no resistirien la pressió externa per canviar el model bancari, si aquesta es produís. Però aquesta pressió no hi és perquè l’evasió d’impostos generalitzada permet fer-nos empassar la gran mentida, que la pressió fiscal és molt alta (i ho és, sobre el paper) però que, malgrat això, no recaptem prou i que, per tant, no queda més remei que retallar serveis i inversions.
