No hi ha un sol motor de la història, n’hi ha, pel cap baix, mitja dotzena: l’atzar, el factor humà, l’instint gregari…i sí, la lluita de classes, que cal tenir sempre en compte si volem entendre fenòmens socials i polítics que són complexes per definició. Ara mateix, del procés d’alliberament nacional que tenim la sort de viure en una part important dels Països Catalans, dificilment n’entendrem determinats moviments dels actors en joc sense aquesta perspectiva de classe. Les eleccions anticipades i la llista única, per exemple. És cert que hi ha una part significativa del què anomenem el món de l’empresa (propetaris, accionistes, directius…) que ja han entès que el Regne d’Espanya és més una nosa que un aliat i que, per tant, la Independència els convé fins i tot sabent que obrirà la porta a canvis socials i polítcs que potser no coincidiran del tot amb els seus interessos particulars i col.lectius, de classe. Però també és veritat que les elits tradicionals, els grans bancs i les corporacions amb molta dependència del BOE i/o del mercat espanyol, mantenen forts lligams econòmics i personals amb l’oligarquia amb seu a Madrid i es resisteixen a pujar al carro de la independència. Tant uns com els altres, però, comparteixen una aposta, confien en que serà Artur Mas i CiU qui lidererà tot aquest procés. Uns perquè el resultat sigui un nou estat més eficient i solvent que l’actual –no costa gaire- però amb paràmetres socials, polítcs i econòmics semblants als que tenim ara, i els altres perquè pensen que amb CiU i amb en Mas (i sobretot amb en Duran) encara hi ha possibilitats de parar màquines i agafar la tan desitjada tercera via. Al món de l’empresa (a la burgesia, si ho preferiu) li fan por unes eleccions anticipades amb acord previ pro-DUI però sense llista única perquè temen que el procés quedi en mans d’una ERC de qui històricament mai no s’han refiat (no són “dels seus”) i amb la CUP reforçada representant l’esquerra política i social. Per això la insistència en una llista única encapçalada per en Mas que els permetria mantenir el timó del procés en mans amigues. Els partidaris de la tercera via, tenen moltes raons per voler que el procés s’enlenteixi i somien en poder acabar la legislatura amb un pacte CiU-PSC. Això els donaria dos anys preciosos per seguir treballant els despatxos de la capital del Regne a la recerca d’una proposta acceptable per a una part important d’aquestes classes mitges que ara s’han passat als rengles del separatisme. Per fer-ho, necessiten temps i un cert control dels esdeveniments.
I si ells voldrien acabar la legislatira o, com a mal menor, unes anticipades amb llista única encapçalada per en Mas, és evdient que a nosaltres, els que volem la independència per canviar-ho tot –o quasi tot- el què ens cal és justament el contrari, eleccions immediates i llistes diverses amb pacte pre-electoral previ. I això no vol dir que no hi hagi o no hi pugui haver un cert acord transversal (interclassista) en moments concrets d’aquest procés, el què vol dir és que cadascú, també noslatres, ha de mirar d’incidir-hi amb la més gran acumulacó de forces possible.
