Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Quo Vadis, Podemos?
08/09/2014 Eudald Calvo
Eudald Calvo, regidor per la CUP a Argentona Eudald Calvo, regidor per la CUP a Argentona

Per Eudald Calvo, regidor per la CUP a Argentona

Els inicis

Podemos va néixer oficialment l’11 de març de 2014 (1), si bé també es considera com a data fundacional el 16 de gener de 2014, per tant fa ja 8 mesos del naixement d’aquest projecte polític. Un temps de vida molt reduït per valorar amb perspectiva una expressió política, ja que encara no n’hem pogut copsar tota la seva magnitud. Malgrat això, donada la volada del fenomen han sortit desenes de valoracions de la seva curta vida i trajectòria. Jo mateix he estat temptat sovint d’escriure quatre ratlles sobre Podemos, però he volgut esperar i ara crec que la situació de Podemos dins el mapa polític espanyol comença a ser clara i es comença a veure el rumb que pren aquesta opció política, i d’aquí, el títol d’aquest breu (disculpeu, no és ironia) repàs del camí de Podemos i una opinió personal sobre el que sembla que serà el destí. Els 5 eurodiputats obtinguts i els 56-58 diputats que li atorga l’enquesta de El Periódico i tantes altres ja sigui a Barcelona, Catalunya, Andalusia o a nivell d’Estat espanyol reflecteixen que és una aposta amb un alt potencial electoral i crec important fer-ne una mica d’anàlisi des de la perspectiva de l’esquerra independentista i socialista i amb un clar biaix cap als interessos més imminents del poble català com és el futur referèndum i el procés que ens ha de portar a la independència i més enllà.

El resum del que vindrà a dir aquest petit assaig sobre Podemos és que ara mateix estem parlant d’una organització amb una cúpula dirigent que tira per una banda, però que a causa de la seva buscada indefinició s’ha trobat amb un exèrcit de militants i simpatitzants que tant són gent treballadora amb inquietuds socials (i sovint molta inexperiència política) provinents del 15M, les marxes, etcètera;  com una turba d’autèntics liquidadors, rebotats de tota mena de partits i amb idees polítiques molt més que qüestionables (2). La direcció de Podemos no ha pogut o no ha volgut posar fre a tot això i ara mateix el descontrol és molt evident i a punt d’esclatar, amb un possible fatal desenllaç a les municipals amb moltes candidatures formades per gent honrada i que creu en el canvi social, però també algunes formades per arribistes i paracaigudistes, probablement amb un clar biaix de dretes i/o en contra el dret dels catalans de ser un poble lliure. Respecte aquest tema, hi va haver un comunicat oficial de Podemos el 29 de juliol, molt encertat en les seves paraules, amb frases com “queremos evitar la llegada de paracaidistas. No podemos configurar listas sin contar con todas las garantias” (3), comunicat que s’agraeix però crec que a dia d’avui ja ningú es creu aquelles paraules en vistes al desig electoral de molts dels círculos.

Sobra dir que hi ha un respecte total i absolut cap a la militància que abnegadament i de manera voluntària fan avançar el projecte de Podemos, tant la gent de la cúpula dirigent com la militància de pobles i barris. Qualsevol resposta (argumentada, educada, respectuosa) serà benvinguda. Si aconsegueixo fer reflexionar a algun militant de Podemos, és que l’article ha complert el seu objectiu.

Un apunt metodològic: com a fonts per analitzar Podemos no he utilitzat cap tipus de bibliografia convencional, car és impossible per un partit que ha nascut fa escassos mesos. Per contra, m’he basat en la veu dels seus militants i organització: ja sigui al seu web, les intervencions del mateix Pablo Iglesias o les xarxes socials, que han pres un protagonisme molt fort en la confecció de Podemos.

Algunes definicions de Podemos

Comencem pel principi: per quina raó Podemos ha acabat així? Quines són les causes d’arrel que l’han portat a recollir tota mena d’indesitjables? És a dir, per quina raó han acabat certs personatges a Podemos? Crec que la raó és una conjunció de diversos factors que analitzaré un a un.

Una organització de tipus personalista s’ho juga tot a una cara mediàtica i la seva oratòria i capacitat dialèctica. Crec que ningú no dubta que Pablo Iglesias és el millor orador que ha passat en els darrers 10 anys en la política espanyola. I que és una persona amb una capacitat intel·lectual que desborda la gran majoria de diputats i portaveus polítics. Ara bé, que Podemos és un partit de tipus personalista crec que ho comparteix tothom, també els mateixos militants de Podemos. Només cal veure la fitxa del registre de partits polítics, on el “símbol” registrat no és pas el cercle blanc amb fons porpra que sovint utilitzen sinó la cara del senyor Pablo Iglesias amb les lletres “PODEMOS” a sota (4). Malgrat això, crec que aquesta volguda vinculació de partit i personatge era evident durant la campanya electoral de les europees, recentment també volen posar en relleu altres lideratges, alguns d’interessants com Íñigo Errejón, d’altres de més qüestionables com Juan Carlos Monedero i alguns (des del punt de vista català) que dubto que aportin massa en positiu, com és el cas del fiscal anticorrupció Villarejo o les simpaties que mostra públicament Podemos amb el jutge Garzón.

Populisme. Podemos es defineix a si mateix com un “método para el protagonismo popular y ciudadano”. En una altra secció de la pàgina web es defineix com a “iniciativa ciudadana que abarca mucho más que el partido político registrado con el mismo nombre”. El que vindria a ser allò de “més que un club” però aplicat a la política (disculpeu l’analogia futbolera, no tornarà a passar): Podemos és un partit polític, però vol ser molt més que això ,és el que la ciutadania vulgui. Això, en política és el que es coneix com a “populisme”, és a dir, “Corrent ideològic o polític que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble” (definició de l’Institut d’Estudis Catalans, primera accepció, diguem-ne més positiva) però també “aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici” (segona accepció, més aviat pejorativa). A quina accepció s’orienta Podemos? Està clar que la voluntat de la majoria dels seus afiliats i dirigents és la primera accepció, la de donar resposta a les voluntats del poble, siguin quines siguin: encara que siguin errònies, encara que vagin en contra el nostre corpus teòric d’esquerres i revolucionari. Això és valent, però arriscat.

Com a marxista i leninista, haig de dir que les posicions “populistes” mai han estat massa del meu gust polític. El populisme no hauria d’haver estat mai, crec, un adjectiu pel qual definir les lluites d’esquerres que s’han produït al món al llarg de la història, encara en alguna ocasió ho ha estat, especialment des de  l’arribada del socialisme del segle XXI a Amèrica Llatina. Amb l’experiència del chavisme s’incorporen dos ingredients al menú socialista que no estem massa acostumats a aquestes altres latituds del globus, com són el populisme (entès en la seva accepció positiva) i el retorn al culte als líders (no negaré que el culte als líders ha estat sempre un “mal” dels partits i règims socialistes, però el que vull deixar clar és que a nivell teòric i pràctic això del culte als líders a les esquerres d’Europa ens queda bastant llunyà i que amb Chávez es reprèn aquesta línia). Aquests dos ingredients són les grans aportacions que Podemos manlleva del socialisme del segle XXI, juntament amb un tercer ingredient, potser més propi dels partits populistes europeus (com és el cas de Movimento 5 Strelle italià) com és el llenguatge d’esquerres descafeïnat, és a dir, sense conceptes propis de l’anàlisi marxista (en el sentit més ampli del concepte marxisme). Crec que tots i totes ens hem acostumat ja a no llegir “classe obrera”, ni tant sols “classe treballadora”, ni a parlar de “Poble” (així, en majúscules), però parlar de la “ciutadania”, la “gent” o el “99%” comença a sobrepassar els límits. Una cosa és fer un llenguatge més planer i l’altra és pervertir el llenguatge amb propòsits electorals. Evidentment el problema principal de Podemos no és com es denomina el subjecte, sinó que per “no espantar” al potencial votant s’ha reconvertit tot el llenguatge en una cosa que podria signar fins i tot UPYD, o si creieu que m’he passat, penseu en els comunicats de Podemos signats com a Movimento 5 Stelle de Beppe Grillo.

Però no sempre s’ha mantingut en l’ambigüitat, a vegades Podemos s’ha hagut de mullar. Els 5 eurodiputats de Podemos s’han inscrit tots ells al grup parlamentari europeu denominat GaucheUnitaire Européenne – Nordic Green Left. Això, evidentment, els situa a l’esquerra de l’espectre polític. Un grup on hi ha partits com Die Linke (alemany), el Front de Gauche (francès), AKEL (xipriota), EH Bildu (basc), Izquierda Plural (IU amb Alternativa Galega), el Sinn Féin (irlandès), Syriza (grec), el Partit Comunista de Bohèmia i Moràvia (txec), el Socialistische Partij (holandès), Bloco de Esquerda (portuguès), etc. El més curiós del cas segurament no són els companys de viatge de Podemos a nivell europeu, que podríem convenir que són una amalgama de partits més o menys socialistes i algun de socialdemòcrata, així com alguns partits amb un caràcter independentista o nacionalista, sinó els companys de viatge que té a nivell d’Estat espanyol: IU, EH Bildu, Anova. Segurament és l’ocasió en la qual Podemos s’ha hagut de mullar més, al posar-se al costat de forces tant significades políticament dins l’espectre polític.

Podemos a les xarxes: història d’un caos anunciat

Respecte el caos (entenent “caos” com confusió i desordre) que ha generat Podemos a tots els nivells (polític, mediàtic, a les esquerres, als moviments socials, etc), crec que es pot afirmar que Podemos “ha mort d’èxit”. És a dir, el seu propi èxit i tirada mediàtica els ha comportat l’entrada de tota mena de gent. Alguns, com ja he dit, autèntics liquidadors i rebotats d’altres formacions polítiques. A nivell de Facebook el caos generat és ara mateix descomunal, hom ja no sap quins círculos són reals i quins no ho són. Podemos no sembla que estigui fent res per impedir aquest caos i segueix tolerant pàgines surrealistes com “Podemos Reptilianos” o “Podemos Churrasco”, així com alguns que (sincerament) hom no sap si són de debò o una altra conspiranoia més, com “Podemos Chemtrails” (els chemtrails són aquelles restes que deixen els avions al seu pas, segons la teoria conspirativa d’alguns, es tractaria de productes químics que serveixen per causar mal a la població). L’únic lloc on sembla que hi ha ordre és a partir dels enllaços que té Podemos a la seva pàgina web oficial: no hi ha Podemos Reptilianos, però sí el famós Círculo Fuerzas Armadas, del qual tinc seriosos dubtes sobre la seva utilitat real pels interessos de la classe treballadora. Això sí, hi ha un Círculo Derechos Lingüísticos d’Asturies que està tot en bable.

Amb el Twitter passa pràcticament el mateix, amb mil anècdotes que reforcen tot el que he explicat fins ara i el que vindrà, però em quedo amb el paradigmàtic debat entre Podemos Reus i Podem Reus sobre quin és el vertader compte oficial.

Com s’ha arribat fins aquí? Doncs la raó és que Podemos ha volgut arribar fins aquí. Sobre la manera de funcionar dels círculos, us emplaço a llegir vosaltres mateixos  les actes (són públiques, així com també els debats). No hi ha cap línia vermella a nivell ideològic ni de treball. Això obre les portes a tothom i és positiu, però comporta una sèrie de problemes evidents. Potser la qüestió que explica el caos de manera més clara és la “Guía para Círculos”, on s’hi diu que  (literalment) “la constitución de los círculos puede hacerse de dos formas, mediante una convocatoria pública, con la creación de un perfil en Facebook, o tras celebrar un acto de presentación de la Iniciativa Podemos” (5). És a dir, que si tens internet a mà, crees un perfil de facebook i ja tens un nou cercle. Així de senzill.

Podemos i la qüestió nacional

Pel que fa a la qüestió nacional, crec interessant distingir entre la posició oficial de Podemos i la posició real de la majoria de la seva militància. El fet nacional passa sense pena ni glòria a la majoria de pàgines de facebook dels círculos i també dels seus comptes de twitter.

Respecte l’ús de la llengua catalana, resumir que no és ni molt menys la utilitzada als círculos de Catalunya: l’Hospitalet, Sant Boi de Llobregat, Gavà, etc. Algunes excepcions serien Podem Mataró, Podem Barcelona, Podem Tarragona i Podem Catalunya (segur que n’hi ha més, són alguns que he trobat).  Simplificant a l’extrem, podríem resumir que la majoria de círculos de Podemos utilitzen de manera quasi única el castellà mentre que només alguns cercles de Podem utilitzen majoritàriament el català. Això evidentment és fruit de la lliure elecció dels simpatitzants i militants de Podemos, però resulta com a mínim preocupant que un partit que pretén recollir el sentiment de la majoria dels catalans i catalanes.

Fins i tot en la pàgina web de Podemos no hi consta res en català... fals! La secció de la botiga online està disponible en català. De fet, només 3 frases: “Noves arribades”, “Els més venuts” i “Carret” (que, a més a més, és incorrecte en català, ja que carret en la nostra llengua només fa referència al rodet de fotografia). La resta està tot en llengua castellana, excepte les explicacions més extenses que encara es troben en llatí (el famós “lorem ipsum”, els dissenyadors de web ja m’han entès (6)).

Hom podria argumentar que si els círculos de Podemos a Catalunya s’expressen molt majoritàriament en castellà és perquè així ho volen els seus militants i que contra aquesta voluntat no hi poden fer res. Evidentment, res a dir en contra la voluntat d’expressar-se lliurement en la llengua que un utilitzi, senzillament constatar que el català és una llengua amenaçada pel poc volum demogràfic del nostre país (en contrast amb l’anglès, el xinès mandarí, el francès o el castellà) i que ha patit (i pateix) forta persecució, especialment al País Valencià, Catalunya Nord, Franja i Illes Balears i Pitiüses, on partits com el PP intenten minorar el seu ús fins a deixar-lo en residual i totalment folklòric.

Respecte la resta de círculos de Podemos als Països Catalans, pràcticament no hi ha empremta del català. Fins i tot en aquests casos el nom dels círculos utilitza la toponímia imposada espanyola (a diferència dels círculos a Catalunya), amb autèntics insults visuals com Ibiza o Lluchmayor, Islas Baleares, Alicante, Alcoy, etcètera. En aquest sentit només s’han salvat alguns topònims en llengua catalana com són els casos d’Elx, Castelló, Les Alqueries i també tots els casos en els que s’escriu igual en valencià que en castellà.

En la mateixa pàgina oficial de Podemos, quan es parla dels 26 escollits per dirigir Podemos, hi apareix l’etiqueta València/Valencia i Illes Balears/Baleares.

De la qüestió dels Països Catalans, per descomptat i llastimosament, ni una paraula.

Per últim, un fet que ens ajudarà a entendre el perquè del posicionament de Podemos en les qüestions nacionals, així com també a entendre per quina raó obté el suport de segons quina gent i també per quina raó obté vots d’antics votants d’UPYD, PP, etcètera: la defensa d’allò espanyol com a quelcom positiu. Bé, el que vindria a ser un discurs nacionalista, sense avergonyiment de ser espanyol. Ho ha dit Pablo Iglesias en alguna ocasió, ser espanyol no és res dolent ni res pel qual avergonyir-se. El resum del seu posicionament seria que el concepte “Espanya” i “espanyol” sempre s’ha assimilat (almenys des de la dictadura) a la dreta i l’extrema dreta, mentre que l’esquerra n’ha renegat, acomplexada en part pels “nacionalismes perifèrics”. Per aquesta raó, caldria (segons Pablo Iglesias) revertir aquest fet i fer renàixer un sentiment nacional espanyol però lliure d’aquesta etiqueta de dreta rància. Crec que part del problema de Podemos amb el fet nacional prové d’aquest “pecat original” que (si m’ho permeteu) és una còpia dels discursos nacionalistes també d’Amèrica Llatina (no és el socialisme cubà o veneçolà nacionalista?)

Podemos i la consulta per la independència

És impossible tancar aquest article ara mateix en relació a molts temes, però especialment respecte aquest. Quan el Tribunal Constitucional prohibeixi la consulta i els catalans decideixin fer-lo igualment... quin serà el posicionament de Podemos? La democràcia, deixar votar. Però, es mullaran a favor del sí? Crec que és fàcil endevinar que serà una calculada ambigüitat o bé un no. Pablo Iglesias pot sentir certa simpatia amb el fet català, Íñigo Errejón també. Però què hi ha amb la resta, amb els milers de militants? És evident, com hem constatat, que no els importa el més absolut la qüestió catalana. És probable que veiem els “nous quadres polítics” de Podemos fent crides al NO, o senzillament a l’abstenció. Un dels mals que venen heretats del 15M és aquest discurs pel qual el fet nacional no és un problema (contradient la voluntat de milions de catalans, clar).

La postura a nivell oficial (programa de Podemos), és: “ampliación y extensión de la figura del referéndum vinculante, también para todas las decisiones sobre la forma de Estado y las relaciones a mantener entre los distintos pueblos si solicitaran el derecho de autodeterminación”. Després hi torna dient: “Reconocimiento del derecho a decidir de los distintos pueblos de Europa a constituirse como tales y decidir democràticamente su futuro.” En resum, suport al referèndum, però no ens mullem sobre si estem a favor de la independència de la nació catalana o no . I que contrasta amb l’extensa i concreta disposició en relació al Sàhara i de Palestina: “Política de apoyo a la autodeterminación del Sáhara Occidental. Reconocimiento del Estado Palestino y exigencia de la devolución íntegra de los territorios ocupados por Israel.” Així, Podemos s’assimila a ICV o UDC (i a UGT i CCOO) pel que fa al posicionament al referèndum: sí a celebrar-lo, però no em pronuncio sobre si estic a favor o en contra de la independència de Catalunya. En definitiva, no donar resposta a una qüestió tant essencial que hi ha sobre la taula a nivell d’Estat espanyol i, segurament, la qüestió més imminent i transcendental que tenim els catalans ara mateix sobre la taula.

També Podem Barcelona, davant la pressió evident, va emetre un breu comunicat el 29 de maig de 2014 on bàsicament es donava un clar suport al dret a decidir i a la consulta (el podeu trobar al Facebook de Podem Catalunya, val la pena llegir-ne els comentaris dels seguidors), però no es mullava sobre el futur status polític i jurídic de Catalunya.

El posicionament de Podemos l’ha verbalitzat també en alguna ocasió el seu líder: “soy partidario de que sigamos construyendo juntos” (7), malgrat dona tot el suport a la celebració del referèndum. El mateix paper que UDC, si m’ho permeteu. Cal reconèixer la valentia de donar suport al referèndum, ja que la resta de forces polítiques espanyoles no ens reconeixen ni tant sols aquest fet democràtic, però diguem-ho clar: això està bé per ser un partit espanyol, però no és suficient des d’una perspectiva catalana. Per què som indulgents amb Podemos i tant crítics amb els posicionaments d’estruç d’ICV o UDC?

Sobra dir que Carlos Jiménez Villarejo, una de les cares visibles de Podemos, és totalment contrari no només a la independència sinó també al dret a decidir (8). Cosa que hauria d’haver suposat la seva expulsió de Podemos per contrari a la democràcia (així volen renovar la política?), cosa que fins ara no ha estat així, sinó que a més a més, el treuen a xerrar sovint, tornant a expressar i a mofar-se (a Mataró, per exemple) del fet nacional català.

Cal un posicionament ferm i clar de Podemos respecte la consulta, i no em refereixo al fet de celebrar-la o no, sinó a les opcions que hi ha per votar-hi. Altra cosa és fer populisme en l’accepció pejorativa del terme, aprofitant-se del desconeixement del posicionament de la majoria dels seus votants. Ho escriuré més clar: si s’acaba donant una declaració d’independència al Parlament de Catalunya (previ referèndum o eleccions plebiscitàries o el que sigui), Podemos hi donarà suport o no?

A mode de conclusió

És difícil tancar aquest article. Ara mateix resten molts interrogants oberts. Per això, “Quo Vadis, Podemos?”, on vas? De moment, el camí és el de la decepció. La decepció de creure, com alguna gent m’havia arribat a dir, que s’estava creant “una CUP a la española” (cosa que ja amaga un oxímoron important, car la CUP té un dels eixos principals en el fet nacional i no acceptaria un marc polític imposat) i que podria reeixir ser un projecte d’èxit, no només en el que refereix en l’àmbit electoral (on clarament sembla que se’n surten molt bé i ho seguiran fent) sinó també en l’àmbit de la coherència política.

D’això darrer en tinc ara mateix seriosos dubtes. Vull desitjar a Podemos un canvi de rumb. Podemos encara hi és a temps. D’altra manera, tindrem un Movimento 5 Strelle “a la espanyola”.

 

(1)http://www.eldiario.es/politica/Podemos-Pablo-Iglesias-Ministerio-Interior_0_238326919.html

(2)http://www.elplural.com/2014/09/06/el-portavoz-de-podemos-en-estepona-un-ultra-apasionado-de-jose-antonio-y-la-falange/

(3) http://www.eldiario.es/politica/Podemos-candidaturas-generalizadas-elecciones-municipales_0_286622050.html

(4)https://servicio.mir.es/nfrontal/webpartido_politico/recurso/partido_politicoDetalle.html

(5)http://www.podemos.info/wordpress/wp-content/uploads/2014/05/GUIA_CIRCULOS_PODEMOS.pdf

(6)   http://tienda.podemos.info/index.php?id_lang=2

(7)   http://www.lavanguardia.com/politica/20140605/54409646366/pablo-iglesias-independencia-catalunya.html

(8)http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2013/11/villarejo-carrega-contra-icv-euia-per-la-seva-defensa-del-dret-a-decidir-2889.php

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid