“De avalista a lastre” és el títol de l’editorial que el diari espanyol més llegit va publicar el 10 d’agost. L’objectiu del text és prou clar: desacreditar la independència de Catalunya. El destacat de l’editorial és ben explícit: “El escándalo Pujol divide al soberanismo y resta credibilidad al objetivo independentista”.
El País, doncs, utilitza el frau fiscal comès per Jordi Pujol per criticar el sobiranisme i, més enllà, l’aposta per la independència de àrt majaritària d’aquest sobiranisme.
Després d’esmentar unes paraules del conseller Santi Vila sobre l’“uso que algunos sectores estén haciendo de la conducta de la familia Pujol para tratar de perjudicar el proceso soberanista” i del president Artur Mas, “hace más de 10 años que Jordi Pujol no toma decisiones ni en el partido ni en el Gobierno”, EP acaba el primer paràgraf d’aquesta manera:
Sin embargo, [Pujol] no ha dejado de influir, y muy especialmente en el deslizamiento de CiU hacia el independentismo. Concretamente, ha sido el principal avalista del giro político radical dado por su sucesor al frente de CiU, Artur Mas.
Sens dubte, el pas de Pujol de l’autonomisme (fins i tot de l’antiindependentisme) a l’independentisme va comportar segurament que un nombre indeterminat de seguidors de l’expresident també fessin el mateix pas.
Ara bé, no cal magnificar el nombre de persones que l’han fet influïdes per Jordi Pujol. Per això, EP hauria d’aportar dades que fonamentin la seva interpretació sobre el que ha passat políticament (i socialment) a Catalunya els darrers anys. Perquè, segurament, com es pot desprendre de la mateixa cita les memòries de Jordi Pujol que EP reprodueix al paràgraf següent, la hipòtesi inversa té moltes més possibilitats de ser certa: el “giro político radical” fet per CiU i per Artur Mas va facilitar el canvi posterior de Jordi Pujol.
Abans de continuar, però, cal comentar l’adjectiu “radical”. Coneixent el diccionari d’EP, l’adjectiu “radical” és millor que no te l’apliquin. En aquest cas, l’associació explícita entre “radical” i “independencia” és claríssima. Així, defensar la independència de Catalunya denota radicalitat. En canvi, i òbviament, defensar la independència d’Espanya o la integritat de l’Estat espanyol denota normalitat. El marc mental d’EP no pot ser més diàfan, i també més trampós.
El segon paràgraf posa de manifest allò que cou realment a EP, i no és precisament el frau fiscal de Pujol, una pràctica habitual en les classes dominants espanyola i catalana, dels interessos de les quals el diari orteguià n’és sovint portaveu:
Esa influencia ha sido tanto más intensa por el contraste entre lo que había defendido durante toda su vida, un nacionalismo autonomista, opuesto a aventuras independentistas y con vocación intervencionista en la política española, y la repentina adhesión al soberanismo. En términos además de gran excitación: “Después de tanto querer que nos entendieran, no preví que nos esperarían en la esquina, que no dejarían que nada se salvara, que tratarían de hundirnos”. O bien: “Nunca he propugnado el independentismo (…) pero cuando se me acercan muchas personas (…) que optan por esa vía debo reconocer que no encuentro argumentos para llevarles la contraria” (ambas citas corresponden al epílogo del tercer tomo de sus memorias).
Les primeres paraules del paràgraf serveixen perquè EP marqui un abans i un després en el pensament nacional de Pujol: abans defensava “un nacionalismo autonomista” i ara un sobiranisme sobtat (“repentina adhesión al soberanismo”).
Aquesta oració mereix uns quants comentaris. En primer lloc, i potser és demanar massa, EP hauria de saber que sobiranisme i independentisme no són sinònims. Si bé l’independentisme implica la defensa del sobiranisme, el sobiranisme no implica l’independentisme. Si aquests conceptes fossin sinònims, tots els sobiranistes serien independentistes. Ja sabem que als editorialistes del diari espanyol, que creuen en només en una fe (l’expressada en l’article 2 de la Constitució espanyola), els costa de copsar aquests matisos.
En segon lloc, EP emmarca perfectament el que per al diari espanyol és el projecte independentista: en el discurs polític, el mot aventuras (“aventuras independentistas”) aplicat a un projecte polític té unes connotacions clarament negatives, cosa que no passa en altres contextos (per exemple, aventures amoroses o una novel·la d’aventures).
En tercer lloc, el sintagma “la repentina adhesión al soberanismo” no té pèrdua. Als qui tenim una certa edat, això d’”adhesión” ens remet a la “adhesión inquebrantable al régimen” és a dir, a la dictadura franquista. Quant a l’adjectiu “repentina” utilitzat de manera crítica per explicar el canvi de Pujol en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol evidencia que EP no entén res del que està passant a Catalunya. El mateix que critiquen a Pujol poden fer-ho amb un percentatge significatiu de la ciutadania catalana. Com s’explica, si no, que moltíssima gent hagi arribat a la conclusió que la independència és la millor solució per a la Catalunya actual? EP situa Pujol fora d’un context històric. Oblida que, a més de la mobilització independentista, hi ha hagut un seguit de decisions de l’Estat espanyol que han minat la confiança en aquest Estat d’un nombre significatiu de catalans i catalanes.
EP presenta “la repentina adhesión” com una cabòria de Pujol. Com deixa clar l’inici de l’enunciat següent (“En términos además de gran excitación”), es tracta d’una decisió no meditada i raonada, pròpia d’un estat febril. El discurs unionista és sempre tan pla: quan no titllen l’independentisme de nazi, el tracten d’irracional, i aquí s’acaba l’argumentació.
I, en quart lloc, la segona citació que esmenta EP deixa clar que en el moment d’escriure el llibre, publicat el 2012, Pujol no era independentista. Reflecteix el moment de dubte de Pujol, quan es debat entre si encara és possible d’encabir Catalunya dins d’Espanya o la solució és sortir-ne. Aquest moment de replantejament de la relació Catalunya-Espanya es manifesta clarament als editorial de la revista de la seva fundació. La citació ho mostra clarament: Pujol afirma que no té arguments per no defensar la independència de Catalunya, no pas que sigui independentista. El marc mental de Pujol, doncs, se situava encara dins del marc mental espanyol.
A continuació, EP escriu que:
Si ha sido un escudo para Mas, su posición tras confesar haber sido un defraudador con cuentas secretas en paraísos fiscales lo convierte en un lastre. Durante meses decisivos para el proceso soberanista no habrá día sin que afloren detalles de los manejos de Pujol o de sus hijos investigados por supuesto cobro de comisiones. Y como a nadie le gusta figurar entre los perdedores, el instinto de conservación de muchos que acompañaron el giro radical de Artur Mas, en parte por fe en Pujol, les llevará a tomar distancias con ambos.
En aquest paràgraf és on apareix la idea que dóna títol a l’editorial: Pujol és un llast. I en dóna dues raons: d’una banda, cada dia sortiran draps bruts de la família Pujol i, d’altra, ningú vol estar en els bàndol dels perdedors.
Pel que fa al draps bruts, EP ho esmenta com si el diari estigui au-dessus de la melée. És evident que Pujol i la seva família seran noticia sovintejada (sinó diària) perquè EP, i d’altres òbviament, s’encarregaran que ho siguin. Amb notícies basades en fets reals o inventats. EP, doncs, tira la pedra i amaga la mà.
Quant al bàndol dels perdedors, la idea és confusa. D’entrada, qui és aquest “nadie”? Poc després el “nadie” esdevé “muchos” dels que segueixen Mas (“que acompañaron”), en referència a membres de CiU. El temps verbal utilitzat és molt significatiu: dóna l’acció per acabada. I, finalment, EP torna a reiterar una idea que és un lloc comú en els diaris espanyols: el procés que estem vivint és el resultat de la direcció malèvola de Mas i, ara, Pujol. I la conclusió d’EP no pot ser cap altra: molts dels acompanyaren de Mas i Pujol han deixat de creure en l’opció independentista arran del frau fiscal reconegut per l’expresident i dels draps bruts que poden sortir.
EP no aporta cap dada per a aquesta professió de fe o profecia de Nostradamus, però al paràgraf següent concreta a qui es refereix:
Ya está ocurriendo sin que se diga, como era costumbre, que Duran Lleida nunca se apartaría del paraguas de Convergencia, que le garantizaba cargos institucionales. Ahora más bien se considera que sin su socio democratacristiano será Convergencia la que pierda imagen de respetabilidad de partido moderado, influencia en la política española y referencia internacional solvente. Y votos que podrían volar a una coalición centrista que sería verosímil tras la no consulta de noviembre.
Com ha pogut llegir el lector, els “muchos” que segons EP es distanciaran del projecte que segons el mateix diari encapçalen Mas i Pujol, es concreta només en una persona: Duran i Lleida, la gran esperança blanca de l’unionisme. El paràgraf evidencia el que EP vol que passi, la qual cosa no vol dir que ocorri:
a. La utilització de la locució adverbial “más bien” indica que EP no té la certesa de la veritat del que escriurà a continuació.
b. L’ús del pronom “se” en aquesta oració fa que s’amagui el sintagma nominal que fa de subjecte: qui és qui considera alguna cosa? És evident que EP forma part d’aquest “se”, però no sabem qui més en forma part.
c. La respectabilitat a CDC la hi dóna o la hi donava Unió. És a dir, sense Unió, CDC perdrà la credibilitat com a partit.
d. CDC perdrà influència en la política espanyola. Ara bé, si, segons EP, CDC treballa per assolir la independència de Catalunya i, sobretot, si Catalunya esdevé independent, per a què vol tenir CDC tenir influència en Espanya?
e. Duran, Unió o una part d’Unió més algú altre, podria creat una coalició que restés vots a CDC. L’expressió que EP és transparent: “votos que podrían volar”. Res faria més il·lusió a EP. Una altra qüestió és què diran realment les urnes, perquè caldrà veure l’abast (i els límits, per tant) d’aquest suposat “espai centrista” (que, per descomptat, no ha de ser contradictori amb un projecte nacional espanyol). Sense cap dada (una altra professió de fe, doncs), EP dóna per suposat un desig.
En conclusió, l’objectiu d’aquest editorial d’EP és aprofitar el cas Pujol per projectar-lo contra l’independentisme. En aquest sentit, cal tenir present l’exigència que els dirigents independentistes i les seves famílies siguin un model a seguir en tots els sentits perquè, en cas, contrari, el projecte nacional que defensen perd credibilitat. Aquesta exigència seria lògica discursivament si EP també l’exigís per als dirigents espanyols i les seves famílies. Si EP apliqués aquesta exigència als dirigents espanyols i les seves famílies, quina seria la credibilitat del projecte nacional espanyol que defensa el diari orteguià? Segons aquesta vara de mesurar, fa anys que els espanyols, els francesos, etc. haurien de renunciar a ser un Estat independent.
