Tot just fa poc més d’un parell de mesos que el Parlament de Catalunya va aprovar per amplíssima majoria l’anomenada “declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya”, impulsada pel govern CiU-ERC i amb els vots a favor dels parlamentaris d’ICV-EUiA i un dels de la CUP-Alternativa d’Esquerres. En total 85 vots a favor. Un suport massiu, clar i inequívoc per avançar, d’alguna manera, cap a l’exercici del dret a decidir. Voldria recordar que en aquella mateixa sessió parlamentària també es van debatre i sotmetre a votació les propostes de la CUP-AE i del PSC-PSOE. La primera (que va rebre només els vots a favor dels tres representants de la CUP-AE, una abstenció massiva dels grups “d’esquerres” i l’oposició de CiU) pretenia anar un xic més enllà que la proposta del govern-ICV-EUiA i incloïa, entre d’altres aspectes, la desobediència com a eina per assolir l’exercici del dret a decidir. Per contra la proposta del PSC-PSOE anava encaminada cap a respectar las “legalitat espanyola” i promoure alguna reforma de la constitució. Aquesta va rebre 20 vots favorables, els del propi grup socialista.
El passat dia 13 de març el PSC-PSOE va tornar a la càrrega proposant una nova resolució sobre la negociació dels governs de Catalunya i Espanya pel dret a decidir. Una proposta desacomplexadament a la baixa que desvirtua el pas endavant (tot i la seva falta de concreció i contundència) fet amb la resolució aprovada el passat 23 de gener. Malgrat tot, l’actitud i estratègia del PSC-PSOE, com a partit d’obediència espanyola i de tarannà central-lerrouxista, no em sorprèn i, en certa manera, la trobo coherent amb el que propugna dia si dia també.
El que ja costa una mica més d’entendre és que la resolució s’aprovés amb 104 vots a favor, inclosos els de CiU-ERC i els d’ICV-EUiA, tot avalant una proposta que desvirtua la resolució del 23 de gener. Una contradicció difícil d’entendre si considerem que l’exercici del dret a decidir que es pretenia defensar amb la primera resolució ara passaria per considerar la recomanació de negociar amb l’opressor per part d’un partit contrari a l’autodeterminació.
Tot i no haver confiat mai amb els partits “pro-no canviem massa les coses” he d’admetre una certa decepció però alhora tota la reafirmació de no voler formar part de les seves “maquinaries pel rèdit propi”. I ara? Quin serà el següent pas del govern? Deixar-ho córrer? I la resposta contundent de l’ANC posant el crit al cel i cridant a pressionar al govern per no retrocedir en el procés? Com a moviment de la societat civil favorable a la independència crec haurien de mostrar les urpes i deixar d’apuntalar i fer de crossa al govern de CiU-ERC. Els catalans i catalanes volem decidir el nostre futur i no aprovar successivament resolucions a la baixa per acontentar als botxins.
