“El PSAN és l’organització política que es proposa la formació del moviment general de les classes populars catalanes per a la lluita d’alliberament nacional, per mitjà d’una progressiva presa de consciència revolucionària global de llur doble opressió nacional i de classe.” Així s’iniciava el primer punt de la Declaració de principis del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans el març del 1969.
Aquella organització política, nascuda el 1968 d’una escissió del Front Nacional de Catalunya, lligava la idea de revolució social i emancipació nacional. Així, mentre la dreta apostava pel regionalisme i per la consolidació de l’autonomia sorgida dels pactes amb els hereus del franquisme, era només l’esquerra independentista la que defensava la emancipació nacional i establia com a marc nacional els Països Catalans.
Una esquerra, primer principalment sota el nom del PSAN i posteriorment sota d’altres, que apostava per la transformació i la ruptura i que esdevindria durant molts anys hegemònica en defensa d’un independentisme no etnicista i allunyat de visions essencialistes. Així, mentre la dreta anava pactant amb el govern de l’Estat el traspàs de competències i la socialdemocràcia obviava el debat nacional sota una proposta de federalisme només existent sobre el paper, els únics que sortien al carrer defensant la indestriabilitat de l’emancipació nacional i social, que eren detinguts, torturats i empresonats eren la gent de l’esquerra independentista.
Actualment, l’anomenat procés ha dut, com una de les seves conseqüències, la transversalització del moviment per la independència que ha deixat d’ésser patrimoni de l’esquerra independentista. El que semblaria impossible 10 anys enrere avui succeeix. La dreta de CiU aposta per la independència de Catalunya i personatges com Sala i Martín, rotundament defensors d’un capitalisme extrem, n’esdevenen abrandats defensors.
Es evident que pels anhels d’alliberament nacional de moltes i molts, l’acumulació de forces que empenyen cap a la independència es una bona notícia, però aquells que creiem que la emancipació nacional ha d’estar indissolublement lligada a la social, aquesta acumulació ens ha d’esperonar a recuperar la posició central que l’EI sempre havia ocupat en els moviments d’alliberament nacional.
Deia Seguí que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu” i sembla doncs, que el moment es cada cop més proper. No podem deixar espai a la dreta, cal recuperar l’hegemonia de l’independentisme per fer evident que sense justícia social l’emancipació nacional es una closca buida. Només participant, debatent i treballant en els espais d’esquerres i en aquells on es defensi l’independentisme, podrem omplir de contingut social la paraula independència. Cal no renunciar a res i voler-ho tot.
