Ara fa 75 anys que Catalunya i els Països Catalans van pagar car el fet de ser massa pioners en el combat contra el feixisme. Si la nostra guerra s'hagués encavallat amb la guerra mundial, probablement hauríem contribuït a la derrota de l'eix Franco-Hitler-Mussolini. En els països que van vèncer el feixisme, l'empenta que havien agafat les organitzacions resistents d'esquerres, juntament amb la voluntat majoritària de conjurar-se per un mai més –i també, cal dir-ho, l'ombra allargada de l'URSS–, van portar a edificar societats en les quals es va avançar, com mai, en el repartiment de la riquesa.
Aquest podria haver estat el nostre esdevenir. En lloc d'això, vam patir una dictadura que va eliminar els membres més avançats del moviment obrer i el catalanisme. Un règim que no va córrer la sort del feixisme italià o alemany, en part, cal dir-ho, gràcies al suport dels EUA i l'OTAN.
Avui sembla que el conjur del mai més ha perdut força, i les forces d'extrema dreta guanyen pes arreu d'Europa. Perpinyà ens ha fet saltar les alarmes de l'emergent Front National i sembla que les properes eleccions europees confirmaran un ascens de l'extrema dreta, del qual ja tenim exemples arreu, des del Regne Unit fins a Ucraïna. Davant d'això, la UE i els principals estats resten passius. O, el que és pitjor, usen mètodes calcats als del feixisme. Com explicar, si no, l'agressió a Líbia per protegir els interessos de les transnacionals de l'energia?
Tot té una explicació. Sabem que el feixisme és estimulat pels sectors dominants en moments de crisi, i avui Europa viu immersa en una situació d'aquestes característiques en l'àmbit econòmic, social i polític.
Davant d'aquest panorama, entre incert i sinistre, on ens situem com a poble? Novament, a contracorrent. Al nostre país és un moviment popular i democràtic el que canalitza la resposta a la crisi capitalista, que va agafant més força a mesura que conflueixen les reivindicacions socials amb el projecte de ruptura i procés constituent. Tanmateix, cal conjurar-nos per evitar que es repeteixi la situació de fa 75 anys. Cal que des de la nostra lluita treballem perquè a Europa s'obri un nou cicle, en el qual les lluites democràtiques tinguin més força que les temptacions autoritàries. Podem dibuixar una altra geografia europea que aniria d'una Escòcia independent a una Grècia amb govern antitroica. Aquest horitzó no és tan sols d'esperança, sinó que parteix del convenciment que, si no és amb un marc d'aliances d'aquestes característiques, la nostra independència no reeixirà.
Voldria acabar aquest article recordant l'únic element positiu que va tenir el fet de ser pioners en l'antifeixisme. Això és, rebre la solidaritat immensa dels i de les brigadistes internacionals. I l'altra cara de la moneda: la posterior participació de bregats combatents antifeixistes catalans en la Segona Guerra Mundial. És el cas del traspassat recentment Sebastià Piera, de Ramon Vila Caracremada i de Josep Rovira. I altres noms encara més oblidats com Manuel Viusà i Jaume Cornudella. Per ells i per nosaltres, tornarem a ser un bastió contra el feixisme.
