Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Amb un parell d’ovaris: de la queixa... al dret a decidir
07/03/2014 Encarna Canet
Encarna Canet Benavent, Militant de l'MDT i la CUP d'Almàssera Encarna Canet Benavent, Militant de l'MDT i la CUP d'Almàssera

Per Encarna Canet, membre d'Iniciativa Animanlista i de la CUP d'Almàssera

Al llarg de la història les dones hem patit tot tipus de discriminació, invisibilització, menyspreu i violència. Des dels inicis de la civilització ja ens van convertir en unes pecadores, carregades de culpa, que vam contaminar l’home (el mite d’Eva). Quan posàvem els nostres coneixements al servei del poble érem bruixes que calia cremar a la foguera.

Mes tard ja no ens cremaven, però quan despertarem de l’alienació en la qual ens tenien sotmeses i manifestàvem el nostre malestar, érem unes histèriques que calia medicar o tancar als manicomis.

Hem participat activament en totes les revolucions: contra l’esclavisme, la francesa, la industrial...i com a resposta sols hem obtingut privacions de drets (com el codi napoleònic), desigualtats i eliminació de la nostra pròpia historia.

Fins fa poc no existíem a l’art, la medicina, la literatura, l’antropologia, les ciències socials... Molt a poc a poc hem anat conquerint drets que ens eren negats pel sistema patriarcal i que ara ens vol arrancar el sistema capitalista. I quina és la realitat des de les fogueres fins ara en la societat occidental?

Desprès d’aconseguir el dret al vot ens adonem que votar en una “democràcia” que no és igualitària, és un frau. Desprès d’aconseguir el dret al treball ens adonem que el grau d’explotació que patim per banda del capitalisme salvatge, no ens deixa temps ni per a viure ni menys per a ser felices. Tenim pitjor salut física i mental i també patim trastorns psicoafectius amb major freqüència que els homes i en tots els grups d’edat, nivell d’estudis, ocupació o ingressos econòmics. Açò es degut a aspectes biològics però sobre tot al paper de cuidadores familiars, a la violència de gènere, a la manca de coresponsabilitat en les tasques domèstiques, a tenir pitjors treballs en el mercat laboral i a no tenir serveis sanitaris adequats a les necessitats específiques de les dones, entre altres motius[1].

Sabem també que la maternitat i la dedicació a la família ens deixa sense identitat pròpia i ens limita a productores de ma d’obra i mantenidores de la família com a unitat de consum. No som, sinó que som en funció d’altres: mare, filla, germana... I a mes la nostra família ha de seguir el patró heterosexual per descomptat.

Tampoc acaba de fer-nos gràcia la superwoman que ens varen vendre als anys 80, ja que converteix la doble jornada de treball en triple, doncs al treball fora i dins de casa cal sumar les hores de formació, idiomes i gimnàs. La imatge que ens imposen es la d’una dona de 17 anys, jove, blanca i vestida amb roba cosida a Bangladesh; una imatge que fa que moltes dones hagen passat del sotmetiment al pare o al marit a ser presoneres dels productes de bellesa, dietes i operacions quirúrgiques, dones eternament insatisfetes per no arribar al model que ens imposen les multinacionals de la bellesa.

Que som aleshores? O millor dit, que volem ser?

A occident, després de tres segles de feminisme i molta lluita que ha deixat moltes dones pel camí, hem aconseguit passar de la queixa a la vindicació, de la igualtat a la equiparació, de les mesures de discriminació positiva a la introducció de la perspectiva de gènere de manera transversal. De no tindre presència en l’àmbit públic a estar present a les institucions, a tindre instituts d’investigació feminista.

Hem trencat alguns estereotips, hem modificat un poc la socialització de gènere, participem en totes les lluites... Però la violència simbòlica i estructural ens persegueix. Sembla que al feminisme actual li està passant allò que Betty Friedan anomenà “el malestar que no té nom”, hem aconseguit molt però ens manca alguna cosa.

Però avui si sabem quin es el nom d’aquesta cosa, sí sabem el que és: passar de la queixa... a tindre dret a decidir. Poder escriure la nostra pròpia història. Decidir per nosaltres mateixa qui volem ser i com volem viure.



[1] Observatorio de la Salud de las Mujeres.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid