Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El capitalisme mata. Un suïcidi més i van...
20/01/2014 Toni Infante

Toni Infante, militant de l'MDT i de la CUP d'Almàssera (l'Horta)

Dissabte 18 de gener, mentre un centenar de persones es concentraven davant la ciutat de la justícia de València per a reclamar la posada en llibertat de les persones detingudes la nit anterior, quan es manifestaven en suport del veïnat del Gamonal a Burgos (Castella), un grup de persones convocades per la CUP ens concentràvem a la plaça d’Almàssera per a protestar contra el mateix capitalisme que ha generat l’últim suïcidi esdevingut a la nostra localitat [1].

Amb la “típica” presència policial dissuasiva dels mantenidors de l’ordre existent (policia local i Guàrdia Civil) i amb identificació inclosa, els veïns i veïnes s’acostaven amb la intenció de fer-nos coneixedores que no era l’únic suïcidat al poble, que l’any passat n’hi havien hagut uns quants i que la situació per a molta gent és cada dia més greu. De fet, el darrer butlletí de l’INE referit al 2006 recollia la xifra de 3.145 suïcidis a nivell estatal. Aquest butlletí de suïcidis va desaparèixer per una decisió del govern de Zapatero [2]. Si s’atenen les dades ofertes per l’IDESCAT [3] l’any 2011 es va tancar amb 3.180 suïcidis a nivell estatal.

Aquestes esgarrifoses dades criden molt l’atenció. Per una banda, abans de la crisi, les morts per suïcidi era ja la xifra més alta de morts per causes no naturals. Ara es fa difícil de creure que amb l’enduriment de les condicions de vida per a la majoria de les persones, les xifres de suïcidis s’hagen mantingut gairebé estables malgrat la reestructuració del capitalisme que ha convertit “Espanya” en un dels estats més neoliberals del món. Segons fonts sindicals, l’any passat es va duplicar la xifra de suïcidis a les vies del tren respecte al 2012 [4]. En el mateix període, a Grècia els suïcidis augmentaren el 23% i a Italia, el 15%.

Per als dos autors clàssics que van escriure sobre el suïcidi, Karl Marx [5] (fundador del marxisme) i Emile Durkheim [6] (fundador de la sociologia), el suïcidi no és quelcom individual sinó profundament social i, per tant, ha de ser abordat socialment. Contràriament, tant la dreta nominal com la real s’esforcen a mantenir el tema del suïcidi tan amagat com siga possible, sota les catifes encobridores de tanta misèria, atorgant-li la categoria de fet individual. Però bona part de l’esquerra prefereix mirar cap altre costat.

 

En un Estat on es compten per milions el nombre de persones aturades i per sota del llindar de la pobresa, on bona part del jovent ha de marxar a altres països a la recerca de contractes escombreria [7], on s’han reduït els salaris reals i on l’augment del cost de la vida des del 2009 ha sigut de més del 20%, costa de creure en les suposades raons individuals.

El problema, però, és que si hi ha raons col·lectives, socials, n’hi ha també responsables. Responsables directes, com aquells que s’enriqueixen a costa del empobriment de la majoria i responsables polítics que han legislat a favor del capital i en contra del poble treballador, que de manera paral·lela al patiment de la majoria, han possibilitat que el nombre de persones ultrariques (amb més de 22.438 milions d’€)  augmentaren l’any passat més del 6,9% fins arribar a un total de 1.625 persones [8].

Sí, mentre la riquesa s’acumula en un pol minoritari de la societat, la pobresa s’escampa arreu. Convé aclarir, però, que no és la riquesa en abstracte la que genera la pobresa, sinó que és el capitalisme com a sistema social qui utilitza i qui necessita una concentració cada vegada més vertical de la riquesa i qui genera la pobresa mitjançant l’explotació social i de la natura i l’espoliació imperialista. Pot semblar el mateix però no ho és. Si culpabilitzem la riquesa, deixem una porta oberta al discurs sobre capitalistes bons i dolents, assumim com a correctes les polítiques caritatives enfront de les solidàries i l’acabem fiant tot a la recerca de gestors més bons que els anteriors.

La culpabilització del sistema no exclou les responsabilitats individuals i col·lectives. El capitalisme té uns beneficiaris directes, uns gestors complaents i molt ben pagats i uns còmplices necessaris per acció o per omissió.

Cal recordar-ho: el capitalisme mata!!!


[1] http://almassera.cup.cat/noticia/no-m%C3%A9s-su%C3%AFcidis-les-pol%C3%ADtiques-capitalistes

[2]  Segons l’INE, l’estadística de suïcidi s'ha realitzat ininterrompudament des del 1906 fins al 2006. Des de 2007, seguint els estàndards internacionals en la matèria, s'ha adoptat la decisió de suprimir els butlletins sobre el suïcidi.

[3] Institut d’Estadística de Catalunya.

[4] Entre el País Valencià i Catalunya la xifra de suïcidis en vies de tren supera les 80 persones durant 2013, cosa que duplica la xifra de 2012

[5] Acerca del suicidio (1846).

[6] El suicidio (1897).

[7] Minijobs a Alemanya, minicontractes per sota de 400€ en què les empreses no han de cotitzar a la seguretat social.

[8] http://www.europapress.es/economia/noticia-numero-espanoles-ultra-ricos-aumenta-1625-20131107171600.html

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid