La història ja la sabeu. Juan Carlos, que no pot fer gairebé res perquè es mou amb moltes dificultats, fa un esforç per anar al Marroc i demanar al monarca marroquí el favor d'indultar una llista de quaranta-vuit espanyols. La majoria són narcotraficants, però n'hi ha un que desencadena una autèntica explosió d'ira popular. És un espia del CNI condemnat per activitats pedòfiles, concretament per la violació d'onze xiquets. Havia de complir trenta anys de presó, però la gestió de Juan Carlos ho impedeix. El personatge en qüestió fuig ràpidament a Espanya i ara el rei Mohàmmed VI, pressionat pel carrer, anul·la l'indult. Ja tenim polèmica i crisi assegurades.
No cal dir-ho: tot plegat és força estrany. Les relacions entre els serveis secrets del Marroc i d'Espanya sempre ho han estat molt, d'estranyes. Són dos països a punt de barallar-se tothora, però hi ha interessos inconfessables que sembla que uns i altres comparteixen. Negocis. Ara, siga com siga, en el punt a què hem arribat la crisi no pot fer sinó escalar i augmentar. Tan bon punt el rei va anul·lar l'indult de Daniel Galván i va demanar que acabàs de complir la condemna en una presó espanyola, el partits marroquins començaren a exigir que Espanya el detingués i l'extradís. Ho pot fer, això, Espanya? Serà curiós de saber-ho. Quan un estat mou tantes tecles, el monarca inclòs, per alliberar un personatge d'aquest estil i amb aquest historial lamentable és perquè li deu alguna cosa grossa. O perquè li fa molta por. I per tant, a mi em sembla molt difícil que ara els espanyols el tornen a vendre, així com així, als marroquins.
I si passen els dies i Galván no apareix al Marroc detingut, només és possible que les relacions entre Espanya i el Marroc empitjoren, i molt. La població marroquina ha esclatat amb una energia sorprenent per aquest cas i no sembla disposada a cedir. Que el rei haja cedit, un fet ben poc habitual, ja indica que el volum de la protesta és més que notable. I la protesta gira cada vegada més, com és normal, cap a Espanya. De moment els marroquins semblen convençuts que Espanya detindrà el seu espia pedòfil i el lliurarà al Marroc. Segons que vagen passant els dies serà més i més inevitable que acusen Espanya d'encobrir-lo i de defensar-lo. I si això passa, aleshores pot esclatar al Marroc un incendi de proporcions incalculables.
Perquè l'antiespanyolisme al Marroc és natural. Forma part de la manera d'entendre el país i del relat sobre com s'ha fet. Les crítiques al colonialisme i al maltractament són ben vives i prenen força a compte de l'irresolta qüestió de les ciutats i illots en poder encara avui d'Espanya, qüestió que apareix i reapareix cíclicament en la política marroquina. I Mohàmmed VI i Juan Carlos seran tan amics com vulguen, però el monarca marroquí, acorralat i espantat per les primaveres àrabs, sap perfectament que només pot agafar-se al greuge espanyol com a forma de subsistència. De moment ha fet el desentès, però no ha dubtat a encolomar tota la culpa a Juan Carlos. Atenció als dies vinents, que això promet.
PD. Alhora Espanya ha tornat a moure un cafarnaüm a Gibraltar. Anem bé. Que vagen excitant els enemics, que en política internacional hi ha poques regles més vives que l'antiga dita 'l'enemic del meu enemic és el meu amic'.
