Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Procés constituent i la construcció de la Unitat Popular

El dret a decidir serà un procés constituent en la mesura que es basi en principis democràtics i no cleptocràtics.

Més enllà dels criteris formalment democràtics com un plebiscit per validar decisions preses en fòrums que res tenen de democràtics, un procés d'exercici del dret a l'autodeterminació ha de comptar amb la sobirania popular en totes les fases del procés i l'objecte de decisió no s'ha de circumscriure a elements merament jurídics, ni només tampoc polítics sinó que ha d'afectar a tots els àmbits que influeixen en la qualitat de vida del subjecte decisori, del poble, de les persones.

En aquest sentit observo amb certes reserves les passes que s'estan seguint al Principat.

Trobo que Convergència i Unió, i també Esquerra Republicana de Catalunya, estan desenvolupant una acció política que, en els millors dels casos, ens menaria a un canvi d'embolcall de les estructures de dominació actual. Iniciativa Per Catalunya fa el que pot per tal de sortir a la foto sobiranista ni que sigui a un extrem de la mateixa; sense fer ni un bri d'autocrítica de les polítiques que va seguir als governs on va participar que no eren “d'esquerres i ecologistes de debò”, precisament. La CUP te clar que els seus objectius van més enllà del plantejament que s'està fent des de la institució autonòmica però encara no te clara la tàctica per a l'estratègia que ens apropi als seus objectius d'independència i socialisme pels Països Catalans.

Les iniciatives parlamentàries simbòliques que està protagonitzant CIU i l'acció política exterior encaminada a aconseguir, ja no l'ajuda sinó la tranquil·litat d'aquells que només en tenen quan no es qüestionen els pilars del capitalisme, denoten que el dret a decidir pel partit al govern es limita a l'estatus jurídic i polític de Catalunya, sense entrar a debatre i decidir sobre el model econòmic i social, que és el que condiciona en bona mesura la vida de la gent.
 
El seguidisme d'ERC al govern de CIU, que només marca perfil propi amb la seva obsessió que “tot el mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid), no situa les seves aspiracions d'independència en el moll de l'os d'un procés constituent. Constituir vol dir crear, fer quelcom nou, que és al que aspira, al meu parer, una majoria social del nostre país. El mal ve d'Almansa (perdó, de Madrid) però també d'unes torres negres que hi ha a la Diagonal, d'uns sopars al Via Venetto, de la central del Banc de Sabadell o de la seu de Foment del Treball a la Via Laietana, per exemple. I també de les seus de la troika ja es diguin Unió Europea, Banc Mundial o Fons Monerari Internacional. Així, encara que ERC apunti bé un dels trets, d'altres els erra (el mal ve d'Almansa, però s'han oblidat que entra pel País Valencià, on estan tant o més fotuts que al Principat per “camps” i “costes” com canta en Feliu Ventura). D'altres trets els fa directament contra el mateix poble essent cooperador necessari o, si més no, còmplice d'aquells que, en sopars al Via Venetto amb els que manen a les plantes nobles de les torres negres de la Diagonal, planifiquen retallades que van més enllà del mal que ve d'Almansa (perdó, de Madrid). Ja ho va dir el conseller d'Economia: “som els primers de la classe en retallar la despesa pública”.

Mentre el Parlament fa declaracions, cimeres i comissions d'estudi, el carrer s'omple de colors: el groc en defensa de l'ensenyament públic, les bates blanques del personal sanitari, el taronja del “tercer sector”, el verd en contra dels desnonaments, el negre en senyal de dol per l'enterrament dels serveis públics que el consell de ministres espanyol fa cada divendres, ...També la gent de l'Assemblea Nacional Catalana surt al carrer i omple d'espelmes estelades gegantines.

Però no només aquí la gent surt al carrer. A Madrid, al mateix moment que la marea multicolor omple el centre de la ciutat, hi ha qui va de la Moncloa fins el Tribunal Constitucional per a que suspengui o anul·li tot allò que soni a exercici democràtic d'autodeterminació.

En la conjuntura actual crec que el poble no pot ser un subjecte passiu en aquesta fase del procés, si el que es vol és la creació d'una societat justa en un país lliure. El Parlament ja ha fet una declaració, que no és més que certificar un fet, però constituir vol dir crear, necessitem un procés constituent.
 
La resposta de les institucions espanyoles a les accions parlamentàries de la Ciutadella ha de produir ja mateix una mobilització ciutadana. No podem esperar fins el proper 11 de setembre encenent espelmes, sense desmerèixer la ingent feina que fan les companyes de l'ANC.

I com que no volem que ens declarin sinó que volem fer un país nou, hem de forçar des de ja que les següents passes del procés sobiranista s'omplin dels colors del carrer (que les protestes reactives a les retallades siguin també propostes actives per a la nova societat catalana) i dels diferents accents i entonacions d'arreu on és pròpia la nostra parla (de Salses a Guardamar de Segura i de Fraga a Maó).

No és suficient que els i les diputades de la CUP parlin multicolor ni que la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres posin el carro davant dels bous i vulguin començar un “procés constituent” anunciant en prime time que volen fer una candidatura electoral.

En qualsevol cas, crec que una candidatura hauria de ser el resultat del procés des de la vessant institucional, sempre que així ho consideressin les participants del procés, sense que aquest estigui condicionat per l'anunci de la voluntat de fer-ne una, de candidatura.

La CUP, tot i reconèixer que està tenint fins ara una estratègia erràtica en quant a la seva acció parlamentària, fruit segurament de l'adaptació necessària d'incloure aquest nou front de lluita al seu si, està immersa en l'elaboració d'un programa polític i en un debat estratègic que pot fer, de la seva propera Assemblea Nacional, prevista per la tardor, una de les més importants que hagi tingut, a poc que les coses es facin bé. I que es facin bé dependrà de les formes, del procés, del camí que porti a aquesta organització política a dotar d'un programa polític (que no merament electoral) l'esquerra alternativa d'aquest país.

Serà molt important que la CUP sàpiga aprofitar totes les seves potencialitats de participació d'agents externs però propers i dotar-los de veu però també fer-los partícips de les decisions en totes les fases de l'elaboració del programa i de la fixació de l'estratègia per dur-lo a terme.

Si es fa bé, estaríem en un procés constituent molt semblant, per no dir igual, al que pretenen l'Arcadi Oliveres, la Teresa Forcades i la gent que impulsa d'alguna manera el seu projecte, com les companyes de Revolta Global.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP ha limitat, en certa manera, la participació externa en alguns òrgans de la CUP. Més enllà de tenir una certa sensació personal de desencís per aquesta decisió i analitzant en fred els canals de participació que te l'entorn proper en els diferents àmbits tant sectorials com territorials a la CUP, crec que aquesta organització està capacitada per conduir bé el procés que ha engegat per tal de dotar les classes populars catalanes d'un programa d'alliberament, que senti les bases d'una societat justa i en llibertat, a l'hora que doni resposta als reptes més immediats que no poden esperar ni estar condicionats pel resultat del procés sobiranista.

Així les coses, considero que la Unitat Popular dels Països Catalans encara els propers mesos 6 reptes importants:

1.- Forçar l'ANC, Òmnium o altres iniciatives sobiranistes a incrementar les mobilitzacions populars com a resposta a les agressions externes i les indecisions internes. Situar les mobilització al mateix nivell de protagonsime que les iniciatives parlamentàries.

2.- Estendre arreu dels Països Catalans la Unitat Popular com a instrument vàlid per a fer front a les polítiques antisocials i d'aparheid cultural i lingüístic.

3.- Fomentar la participació activa de tots els colors de la lluita als diferents mecanismes de participació que s'ha dotat la CUP: Assemblees Populars locals i territorials, grups de treball sectorials, Trobades d'Unitat Popular, etc. per tal que el resultat del procés de debatactual sigui el programa i l'estratègia dels sectors populars catalans i no només de l'EI o de la CUP.

4.- Cooperar amb les diferents iniciatives de canvi social i nacional que sorgeixin o puguin sorgir i oferir la CUP com el que és, un instrument d'intervenció política que l'EI ofereix al conjunt de les classes populars catalanes.

5.- Que el resultat dels punts anteriors sigui un carrer fort i organitzat que pugui donar respostes i propostes a qualsevol escenari, especialment si s'estanca el procés sobiranista des de les institucions i partits de govern, o si segueixen amb les polítiques antisocials que estan portant a terme.

6.- Essent fort el carrer i organitzat, en el cas que (i només quan) es plantegin conteses electorals el darrer repte serà confluir en una candidatura que reculli els anhels de justícia social, democràcia real i alliberament nacional. No ens podem permetre la divisió en diferents candidatures d'objectius pràcticament iguals.

Avui per avui, la CUP és l'organització que gaudeix de major referencialitat dins de l'esquerra alternativa i anticapitalista i, des del meu punt de vista, hauria de ser el pal de paller d'una oferta electoral així, tot i que hauria de ser més àmplia, com ho va ser a les darreres autonòmiques la CUP-AE, fent-ho millor perquè en el context de presses segurament es va fer d'una manera millorable. Ara bé, per això, encara hi ha molta feina a fer, com hem vist, sense perdre de vista mai que la referencialitat no és quelcom que et pots auto-atorgar, que te l'has de guanyar i mantenir amb la teva pràctica. I que de fórmules n'hi han moltes i segurament una coalició de partits o suma de sigles no seria la millor opció.

En conclusió, cal treball, molt de treball, saber teixir la xarxa popular, oposar generositat a interessos personals o partidistes; fer autocrítica però, una vegada feta, centrar les crítiques a qui tenim al davant i no al costat, i tenir l'habilitat suficient per saber confluir en la construcció d e l'alternativa política que el nostre poble necessita.

SOM-HI I ENDAVANT AMB LA UNITAT POPULAR!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid