Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El recte camí d'accés al ple domini de la terra

Per Ferran Dalmau, publicat al seu bloc ramblamunt.wordpress.com

02/01/2013 Memòria històrica

“La situació colonial de Catalunya respecte a Espanya fa que tot moviment d’emancipació nacional català sigui igualment un moviment d’emancipació social”. Qui escriu la cita anterior no és un teòric del marxisme més o menys preocupat pel problema de les nacionalitats i el seu encaix en els països d’economia planificada. És, senzillament, un capellà berguedà, conegut com Mossèn Armengou, que deixava escrita aquesta reflexió i unes quantes més en el llibre Justificació de Catalunya.

Segons el professor de la Universitat de Barcelona, Joaquim Auladell, el títol:, “és un dels fenòmens fins ara soterrats de la història íntima de la postguerra, on figura la distribució de sotamà de l’edició (1956) i de les edicions successives d’un llibre  imprès en ciclostil, sota unes cobertes blavisses i amb una etiqueta enganxada on figuraven el títol i la data: Justificació de Catalunya”. Auladell fa referència així, a la qüestió de l’edició i distribució clandestina del llibre, elements fonamentals per a la consecució de l’àmplia difusió que obtingué entre el  catalanisme resistent, i que durant anys i panys, es mantindria inalterable i constant fins a la mort del dictador.

Poc abans de morir Franco, encara es va fer una darrera edició semiclandestina de diversos fragments del Justificació de Catalunya, titulats ara: Nacionalisme català (Idees i pensaments de mossèn Armengou). Aquesta versió reduïda, editada per primera vegada el 1974, i com ja succeí amb les seves precedents, acabà de convertir el text en el llibre que, de mà en mà, segurament més ha circulat d’amagat de les autoritats al llarg i ample del país. De fet, no fou fins l’any 1979, que Edicions de la Magrana va treure’l per primera vegada al carrer, legalment, tot i que paradoxalment, amb certa autocensura en algun dels seus continguts. D’aquesta reedició, revisada per l’autor abans del seu traspàs, se’n van esgotar tots els exemplars en tan sols un mes.

El text, cal recordar que tracta diverses qüestions : nació i estat, nacionalisme, la qüestió social, la revolució, l’internacionalisme, la política catalana, la invasió, etc…. sense defugir-ne cap, ni tan sols la de l’ús de la violència defensiva, idea que el capellà de Berga havia anat madurant al llarg dels anys, fins a esdevenir-ne un ferm defensor.

Val a dir que fou gent lligada al Front Nacional de Catalunya (FNC) qui impulsà l’edició i la distribució de múltiples edicions del títol i, no és casualitat doncs, que el disseny i dibuix de la seva portada, siguin obra de l’ex militant del partit Josep Lluís Pérez i Pérez. Pérez, amb el temps es convertiria en activista d’EPOCA, sent detingut per la policia espanyola i alliberat més tard mercès a l’aplicació de la llei d’amnistia, abans d’emprendre definitivament el camí d’un exili d’on encara mai ha retornat. Anys més tard, i malgrat no estar impulsada per aquest organisme antirepressiu, aparegué una edició en format opuscle de El Nacionalisme català signada pels CSPC i impresa a Jalisco (Mèxic!).

Com a pensador i assagista, Armengou va publicar també Escrits de temps incerts (1965), La Llibertat de consciència i encara més coses, El silenci de Catalunya (1970) i les Homilies de Mossèn Armengou (1988).

Armengou, fill d’una família humil, dedicà la seva vida al cristianisme, prenent posicions decisives davant de la injustícia, i treballant constantment per la dignitat i l’alliberament de l’home. Tot el seu treball i obra són destinats a les classes populars, a la gent senzilla i treballadora. En aquest sentit, es dedicà especialment durant el franquisme a l’adoctrinament de la joventut i es convertí en l’iniciador en el camí de la presa de consciència de nombroses fornades de joves activistes independentistes, molts d’ells provinents del camp de l’escoltisme, entre els que destacaria un tal Antoní Massaguer.

Poc després de la seva mort el 21 de gener de 1976, se li tributà un acte d’homenatge al Casino Berguedà, on hi assistiren una multitud de ciutadans, malgrat la Guàrdia Civil va impedir el pas d’autocars que s’hi dirigien i practicà algunes detencions i identificacions entre el públic que circulava per la població les hores prèvies, al que fustigaren durant tota la jornada.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid