El ridiculisme com a doctrina

No fa pas massa anys, declarar-te públicament independentista et situava en la més absoluta marginalitat política i social. Cap a mitjans de la dècada del 90 i després de l’ensulsiada i el trencament dels 80, si a més a més te’n declaraves situant-te al marge del llavors únic partit polític independentista amb representació al Parlament i intentaves explicar que era això (o les restes d’allò) del Moviment Català d’Alliberament Nacional a algú amb dos dits de front, el més habitual era que et prenguessin per un boig.

A aconseguir la centralitat política, per dir-ho d’alguna manera, entre d’altres qüestions no hi ajudaven massa algunes de les sopes de lletres utilitzades per denominar l’amalgama d’organitzacions que composaven un espai polític llavors autoanomenat “esquerra revolucionària independentista”. Per posar un exemple, en el cas de qui escriu, la seva primera experiència política militant és en la Coordinadora Unitària de l’Independentisme Revolucionari (CUIR). Poca broma amb la musicalitat del nom, vist amb la perspectiva. De l’estètica i les escenografies diguem-ne “poc amables” que practicàvem, millor no en parlem…

Doncs bé, si llavors ser independentista no era fàcil, poder llegir literatura independentista o sobre aquest “independentisme revolucionari”, era gairebé un miracle. Tot i això, hi havia qui s’ho prenia amb humor i a manca encara de programes de sàtira tipus Polònia, l’any 1996 apareix un breu i espaterrant assaig que posa en solfa la doctrina ridiculista d’alliberament. Un cos doctrinal pioner i que, anys més tard, altres iniciatives ridiculistes posteriors com el Dr. Cat, el Moviment Ridiculista d’Alliberament Nacional (Provisional) més conegut com a MRAN-P o la gallega Via Anti-Colonial Activa (VA-CA), acabarien de polir, però que bàsicament pretenia que el colonitzador se sentís ridícul davant de l’ocupació i tingués ganes de perdre’ns de vista. En definitiva, representava l’accés independència per la via de l’expulsió.

El llibre Cataconya. La via ridiculista d’accés a la independència (La Magrana) de David Duran ens explica com a partir d’algunes primeres accions aïllades empreses per uns pocs valents amb la intenció de desprestigiar Espanya en l’escena internacional i forçar la concessió de la independència per a Catalunya, un ampli Moviment d’Alliberament Nacional de caire ridiculista que es va estenent arreu dels Països Catalans com una taca d’oli mercès a desenes de cèl·lules dorments que es van desvetllant i que, a través d’una pràctica política i una metodologia a cavall entre la desobediència civil i les accions de gran impacte tipus les practicades anys enrere per la Crida a la Solidaritat, acabaran forçant a l’Estat espanyol a concedir-nos la llibertat per la via del cansament i el desgast.

El llibre, considerat el manifest fundacional del ridiculisme, utilitza en tot moment un discurs i una retòrica anticolonialista d’àmbit de Països Catalans pròpia de l’esquerra independentista d’aquells anys a la que, en certa mesura, parodia al llarg del text.