El Consell de guerra celebrat a Lleida el 1984 per l’assalt a la caserna de l’exèrcit a Berga. El col·legi d’advocats, la ciutat de Lleida i ETA (PM) de l’advocat lleidatà Josep Maria Minguella i Piñol no és un llibre d’aventures ni escamots clandestins, sinó una crònica judicial escrita amb vocació pedagògica i deontològica, l’any 1993.
Malgrat els cognoms de l’autor ens puguin evocar el record d’un representat de futbolistes i opinador televisiu d’allò més pesat i repetitiu, res veure amb la realitat. El Sr. Minguella, ja traspassat, fou degà del Il·lustre Col·legi d’Advocats de Lleida i president del mateix des del desembre 1986 fins al febrer del 1998.
De fet, aquest és un llibre que fins no fa massa dies, el propi col·legi d’advocats entregava com a obsequi als nous juristes que s’incorporaven a l’organisme en la demarcació de Lleida, s’entén que no per l’afinitat ideològica amb els seus protagonistes encausats, atès que es tracta d’un gremi més aviat de caire conservador, sinó com a declaració de principis del que ha de ser l’ètica professional en l’exercici de la pròpia activitat, sota unes condicions adverses i amb una notable pressió social conseqüència del moment polític. D’aquí doncs prové l’explicació de la seva sovintejada presència del títol al mercat de llibres vells dels diumenges a la Rambla de Ferran de la capital ponentina: el llibre és regalava i alguns propietaris van traspassant i els fills se’n venen els llegats o, directament, ho fan ells en vida.
Els processats, acusats de l’assalt a la caserna del batalló “Cataluña IV” del Regiment de Caçadors de Muntanya “Barcelona 63” a la vila de Berga, foren una colla de militants d’ETA (PM), ja excarcerats en el moment de la celebració del judici, juntament amb el català Jordi Puig, militant llavors del PSAN, que fou condemnat a vuit anys de presó en una sentència que seria revocada pel Tribunal Suprem al reconèixer, la instància superior, que els seu dret a la presumpció d’innocència no havia estat respectat en el decurs del judici.
Cal tenir en compte que els polimilis, havien anunciat el setembre del 1982 la seva dissolució i gran part dels seus membres, no tots (com el propi Arnaldo Otegi que s’integrà a ETA militar), s’havien acollit a la reinserció i integrat a les files d’Euskadiko Ezquerra (EE), malgrat que una petita escissió havia decidit mantenir l’activitat armada i condicionar el procés judicial als seus antics ex companys, executant el dia abans de la primera vista del Consell de Guerra al capità de l’exèrcit espanyol Alberto Martín Barrios, segrestat i sota la seva custòdia, unes setmanes abans.
Com és obvi, el judici es veié condicionat des de bon inici per un ambient carregat que n’obligà a una repetició posterior, gens relaxada tampoc segons relatava el diari Segre del 10 de maig de 2004, “la vista se celebró rodeada de incidentes dentro y fuera de la sala, con incidentes con dos fotógrafos de este periódico, la detención de dos independentistas catalanes y la expulsión de la sala del consejo de los procesados vascos y sus familiares.”
Que la fórmula escollida per celebrar aquest judici fos la del Consell de guerra, un procediment judicial sumaríssim amb un tribunal presidit per militars i reservat per a casos de situació de guerra, estat de setge, excepció o alarma, és la mostra més fefaent de la tensió social que a la dècada del vuitanta es vivia a l’estat espanyol i de les minses garanties processals dels acusats en un judici que es convertí, segons els propis advocats i els seus organismes gremials, en un despropòsit majúscul.
