Joan Miró publica un article a LLIBERTAT.CAT, “Buscant una reconstrucció identitària del conflicte català” (vegeu http://www.llibertat.cat/2013/01/buscant-una-reconstruccio-identitaria-del-conflicte-catala-20610), en què presenta una tesi interessant, prou clara tot i anar embolcallada amb un rerefons postmodern en la filosofia, els referents i el llenguatge. Entre parèntesis: acostuma d’ésser contraproduent adoptar la terminologia i, més encara, la conceptualització de l’enemic (vegeu “Fet nacional i ideologia postmoderna”: http://webs.racocatala.cat/eltalp/postmodern.htm).
La tesi de Miró és que si l’ofensiva de l’Estat espanyol contra el procés independentista principatí té un caràcter obertament nacionalista espanyol, això és, principalment, perquè cerca mobilitzar la població hispanòfona del Principat en nom de l’espanyolisme, és a dir, provocar una revolta colona contra els drets nacionals del poble català. Sempre segons Miró, és també per aquest motiu que el neoindependentisme principatí, temerós que l’apel•lació nacionalista catalana (“identitària”, segons Miró) alienaria la població hispanòfona, evita bascular sobre el nacionalisme català i basa l’argumentació independentista en qüestions de qualitat democràtica (sobirania popular més que no sobirania nacional) i en problemes socioeconòmics. Sembla, doncs, que ambdós bàndols comparteixin la idea que els hispanòfons de Catalunya són majoritàriament colons; una presumpció bastant discutible.
L’opinió de Miró sobre les intencions de l’ofensiva estatal crec que és parcialment correcta, per bé que aqueixa ofensiva podria respondre, així mateix, a una reacció automàtica de sentit comú establert, ben característica de l’espanyolisme; és a dir, no podia ser altrament. Caldrà tenir en compte l’advertiment de Miró, en tot cas, perquè és ben pertinent.
M’amoïna més el que planteja Miró sobre les motivacions del neoindependentisme principatí. En efecte, aquest neoindependentisme és ideològicament immadur: per conversió recent a l’objectiu de la independència, s’ha limitat a plantar l’estelada damunt una cosmovisió i uns referents encara autonomisto-regionals. I probablement per això tendeix a evitar els referents pròpiament nacionals, deixa caure pseudoarguments suïcides sobre el bilingüisme, etc., etc. I, en general, sembla presentar un programa independentista anacional: la independència del Principat no fóra pas la independència nacional, la independència de la nació catalana, sinó la independència d’una “comunitat política” anacional (vegeu Joan Herrera), presumptament multilingüe i multicultural, en què el català fóra una llengua important, sí, però, al capdavall, una de tantes. No debades hom afirma massa sovint en medis neoindependentistes: “el castellà és llengua pròpia de Catalunya”. Sí: idènticament com Ciudadanos. Fins i tot Òmnium ho proclamava mesos enrere (Declaració de Santa Coloma, 29 oct. 2012: http://www.omnium.cat/docroot/omnium/includes/news/fitxers/6496/DeclaracioSantaColomaGramenet.pdf).
És a dir, pel que fa a aquests sectors neo ens trobem davant un projecte “independentista” nacionalment suïcida, del qual s’infereix directament la renúncia a la normalització lingüística del català (Mas, Junqueras, però també sectors de l’ANC), l’alegre convalidació dels efectes de l’espanyolització imposada per l’imperialisme etnocida, i, així mateix, la despreocupada segregació envers la resta de la nació catalana. Hom cercaria, doncs, la independència d’un territori que s’anomena “Catalunya”; però no se cercaria pas independitzar-se de l’espanyolitat (alguna volta un servidor havia fet broma sobre una Catalunya que, tenint l’espanyol com a oficial, hauria de ser membre de la Comunitat Iberoamericana, però resulta que això figura expressament al darrer programa electoral d’ERC; vegeu L’Esquerra d’un nou país, p. 172: ecatalunya.gencat.cat/eCatRepository/download?fileId.).
És el perill de l’independentisme anacional a què m’he referit alguna altra volta (vegeu la postdata de “Per la independència cap al suïcidi sociolingüístic, o Manifiesto a traïció” http://webs.racocatala.cat/eltalp/junqueras.pdf). Un perill que Toni Babia denunciava molt eloqüentment fa uns mesos (vegeu “Catalunya serà de la Roja o no serà”: http://somnoticia.cat/2012/08/19/catalunya-sera-de-la-roja-o-no-sera/), ni que hi afegís un puntet filoetnicista.
Ara bé: aquesta postura neoindependentista, aquesta subalternitat en què hom arracona els referents nacionals, ¿és mer tacticisme? És, doncs, una mena d’engany a l’opinió pública? Això fóra molt greu, tant de cara als hispanòfons, per la voluntat estafadora, com de cara als catalanòfons, per la greu desorientació ideològica que provoca. ¿O és, més aviat, una aposta ideològico-estratègica de fons, que respon a una ideologia postmodernament anacional?
Sigui com sigui, aquest neoindependentisme anacional és un perill gravíssim; si triomfés ens emmenaria a l’autoetnocidi, a la manera neocolonial africana.
Si Catalunya té dret a la independència, és perquè es tracta d’una nació. I si necessita la independència, és perquè es tracta d’una nació. La nació catalana ve definida essencialment per la llengua catalana, i per això mateix el primer objectiu de la independència és garantir la normalitat i la pervivència de la llengua catalana (hom reclama recuperar-ne el paper de llengua comuna de tota la població, no?). El territori nacional de Catalunya ve definit pel domini lingüístic català, i és aquest l’espai nacional a alliberar (se’n digui Catalunya o Països Catalans), per més que convingui començar per l’únic bocí on hi ha condicions objectives ara per ara. Tot això ho sap perfectament l’enemic, i per això intenta destruir-nos com a nació, començant precisament per la llengua (i continuant per les condicions de vida). Volem la independència per a destruir-nos nosaltres mateixos?
La independència és molt més que la llengua, evidentment. És una qüestió, és clar, de democràcia, i de regeneració democràtica; de sobirania popular; de supervivència econòmica; de model de societat; de superació de l’herència del franquisme, juntament amb d’altres empremtes de la colonització. No és tan sols la llengua; però és, també, la llengua. I ho és sobretot. Perquè si Catalunya és una nació ho és sobretot entorn de la seva llengua nacional i comuna. L’única base a partir de la qual hom pot bastir una comunitat política.
Països Catalans, 28 de gener del 2013
