El passat 10 d'octubre, José Ignacio Wert, ministre d'educació espanyol, feia enfurismar la societat catalana etzibant que la seva intenció era “espanyolitzar els alumnes catalans”, objectiu que plasmava setmanes desprès en l'avantprojecte de reforma educativa que es carregava la immersió lingüística. D'altra banda, en la mateixa línia tot la passada setmana la delegada del Govern Espanyol a Catalunya, Llanos de Luna, arriabava a un nou estadi en la ja coneguda com a "guerra de les banderes" denunciant a varis consistoris municipals no només perquè la bandera espanyola no oneja en les façanes dels seus ajuntaments, sinó perquè tampoc ho fa en escoles, biblioteques i altres edificis públics.
Tot i que a primera vista aquests fets podrien ser interpretats com a simples accions de caire espanyolista típiques dels governs del PP, el què es proposa en aquest article és fer-ne una interpretació a partir de la teoria de l'hegemonia i el discurs, entent-los així no com accions encaminades a imposar unes directrius concretes en certs aspectes sociopolítics, sinó com a part d'una estratègia política més global que buscaria establir una narrativa diferent del conflicte entre Catalunya i Espanya, amb l'objectiu final d'obtenir una realineació de les identitats polítiques dels catalans més favorable als interessos espanyols.
La política com a activitat reconstructora de la realitat
Bàsicament, el què planteja la teoria del discurs és que cap esdeveniment social constitueix per si mateix, de manera natural, un esdeveniment polític. Tal com el teòric conservador Carl Schmitt va escriure, una qüestió esdevé política des del moment què en torn d'ella s'hi construeixen unes identitats polítiques contraposades, és a dir, des del moment en què sobre dita qüestió es creen i articulen un “nosaltres” enfront un “ells”. Per tant, la construcció d'aquest “nosaltres” és una operació completament política, una operació discursiva en la que es seleccionen alguns elements preexistents i recatagoritzen com a definidors de cada identitat política.
En aquest sentit, podríem definir la política com la lluita per l'assignació dels significats polítics als fets socials; segons com s'expliqui la realita, els diferents actors s'alinearan de maneres diferents, i per tant, diferents majories podran ser articulades. És doncs la política una activitat generadora de percepcions compartides, a partir de les quals es basteixen subjectes col·lectius no derivats naturalment de cap element objectiu. Per tant, no podem entendre les identitats polítiques dels individus com a productes naturals o resultants de factors externs a la mateixa política.
Des d'aquesta perspectiva, tal com apunta Steven Lukes, l'exercici del poder polític no es tradueix sols en la capacitat per determinar sobre què es discuteix, sinó en la capacitat per determinar amb quins valors i punts de vista es decideix què és susceptible de ser discutit. Com a conseqüència, l'anàlisi polític no pot quedar-se en la interpretació dels conflictes socio-polítics com a discussió per l'adquisició de la raó en situacions concretes, sinó com com un combat discursiu (i com a combat, marcat per determinades correlacions de forces) per imposar sobre quin camp de batalla es lliurarà la discussió en sí.
L'independentisme com a projecte socioeconòmic
En qualsevol cas, abans de seguir, cal contextualitzar la deriva extremadament “espanyolitzadora” seguida pel govern del PP, partint de la base que tan les incendiàries declaracions del ministre Wert així com el seu projecte de reforma educativa van ser llançades al debat públic en un context d'autèntica lluna de mel independentista. La ressaca del 11-S encara durava, i molts van pensar (probablement encertadament) que aquests fets no farien més que atiar el mateix independentisme.
Una de les principals característiques d'aquest independentisme, almenys durant el seu últim cicle de creixement en el qual ha obtingut certa supremacia política al Principat, és el fet d'haver construït el seu discurs central entorn la dimensió econòmica del conflicte Catalunya-Espanya. Així, l'independentisme català, aprofitant una finestra d'oportunitat òptima oberta per la crisi econòmica, ha basat l'expansió del seu discurs contrahegemònic (contrahegemònic en la mesura que impugna les fins aleshores hegemòniques relacions de legitimació i domini dels principatins cap a l'Estat espanyol) a partir de l'explotació d'uns “nuclis de bon sentit” relacionats principalment amb temes economico-socials. El concepte de “nuclis de bon sentit”, ideat pel comunista italià Antonio Gramsci, es refereix a aquells sentiments, valors i percepcions sobre la realitat socialment estesos, i que per tant s'inscriuen dintre del “sentit comú de l'època” marcat per les elits hegemòniques, però que alhora guarden una potencialitat contrahegemònica (de negació d'aquest “sentit comú”) que fa que sobre la seva agudització s'hi puguin bastir uns nous sentits comuns.
En el cas que ens ocupa, els “nuclis de bon sentit” explotats per l'independentisme estan relacionats bàsicament amb temes materials. Valors com la sobirania econòmica o l'autocontrol dels propis recursos han constituït uns pols latents des dels quals aquest moviment ha pogut articular una sèrie de demandes que esquerdaven el consens de la transició, el “sentit comú de l'època”: no em refereixo només al famós espoli fiscal, sinó també a temes relacionats amb el model centralitzat d'infraestructures (expressat en conflictes com el del hub internacional al Prat, el corredor mediterrani o la campanya No vull pagar, etc.), l'injust repartiment dels recursos econòmics estatals o la percepció com a poc eficaces econòmicament del conjunt d'administracions espanyoles.
Per tant, si tal com va dir Gellner qualsevol discurs nacionalista (així com el cleavage centre-perifèria en el qual s'insereix) presenta tres dimensions (identitat, poder, i economia) l'independentisme català recent s'ha expandit (principalment) al voltant d'aquesta tercera dimensió. Reclama la independència perquè vol gaudir d'unes condicions de vida millors de les quals té dins l'actual status quo, no pas perquè vulgui defensar una identitat ètnica diferenciada o perquè reclami un major control sobre el poder polític (tot i que aquesta també ha estat una dimensió molt important, sobretot desprès de la retallada del Estatut).
Articulant un discurs independentista en termes socioeconòmics, que com ja hem dit explota molt bé les condicions ofertes per la crisi econòmica, l'independentisme català esquiva dos dels principals obstacles als quals s'enfronta qualsevol moviment secessionista. El primer, és que tal com explica el politicòleg quebequès Stéphane Dion amb la “teoria de la por confiança”, un moviment nacionalista bastat sols en la resistència cultural té poques capacitat d'acumular majories àmplies, i per tant de guanyar. Segon, si aquest moviment a sobre apel·la a un grup territorialment concentrat però minoria dins del pròpi territori, com és el cas dels catalans, articular una majoria li resulta impossible. És a dir, mai s'hauria arribat a un 56,9% d'intenció de vot afirmatiu en un referèndum si el cleavage que hagués marcat el debat secessionista hagués estat la defensa de la cultura catalana enlloc de l'empobriment econòmic al qual està condemnada la població catalana. Si el nosaltres els catalans definit per l'independentisme hagués pres com a matèries primeres definidores d'aquest nosaltres, d'aquesta identiat política catalanista, la llengua parlada enlloc del simple fet de viure i treballar a Catalunya.
Competint per l'assignació dels signifcats: cap a una reconstrucció identitària del conflicte
Tornant a la discussió teòrica sobre les funcions de la política, a l'inici de l'article s'ha definit aquesta com l'activitat la qual té com a objectiu el realineament de les identitats polítiques d'acord amb els interessos considerats centrals per cada actor, a partir de la redefinició dels cleavages que circumscriuen el “combat per les idees”. En aquest sentit, les polítiques del govern del PP abans esmentades tindrien com a finalitat redefinir les qüestions centrals del conflicte Catalunya-Espanya desplaçant-les de la dimensió econòmica en la qual s'ha mogut durant l'últim cicle cap a una dimensió identitària-cultural, amb l'objectiu que els ordenaments contraposats de lleialtats resultants d'aquest nou cleavage li resultin més favorables al seu objectiu polític principal, la permanència de la unitat d'Espanya.
En aquest sentit, les últimes accions del PP podrien buscar aquesta inflamació de la tensió identitària al Principat, partint de la base que essent sols un 34% del cens ètnicament “català”, un debat polític centrat sobre eixos ètnico-identitàries suposaria un autèntic fre a l'expansió independentista. D'altra banda, tal escenari, com s'ha demostrat en diverses eleccions generals, seria favorable als objectius polítics del PP a nivell estatal, en tan que debilitaria el PSOE a través de la debilitació del PSC. I és que si una cosa representa el PSC és aquesta identitat doble catalana-espanyola que significa el pont d'enllaç, el projecte comú, entre Catalunya i Espanya, tensada així tan pel unionisme com per l'independentisme.
Tanmateix, aquest intent de presentar el conflicte entre Catalunya-Espanya com un conflicte ètnic entre comunitats veïnes i amb potencialitats “balcanitzadores” no és ni molt menys una estratègia exclusiva de la dreta espanyola. Quan dos antics presidents autonòmics socialistes declaren que els immigrants espanyols a Catalunya han estat “assimilats a a cops de martell” o que en cas d'independència hauran de ser "retornats a Extremadura", a part de mostrar el seu nacionalisme banal on sentir-se espanyol és el normal i natural mentre que sentir-se català és un acte artificial i producte del control d'unes elits “político-intel·lectuals”, ensenyen certs somnis humits que transcorren per les seves ments.
De fet, la reconstrucció de la narrativa sobre la realitat en clau identitària ha estat una eina bastant habitual dels Estats alhora d'enfrontar-se a moviments secessionistes. Per exemple, en el cas del conflicte nord-irlandès, l'estratègia seguida pel govern britànic ha estat la del foment del sectarisme. Així, durant finals dels 60 i principis dels 70, la lluita republicana va estar emmarcada en unes reivindicacions antiimperialistes i de justícia social, que foren capaces de sintonitzar amb les demandes de sectors obrers protestants. Però fou en aquest moment en què el govern britànic va dissenyar una estratègia d'atiament del para-militarisme lleialista i de promoció de l'odi intrecomunal, mitjançant la qual va imposar una narrativa ètnica sobre el conflicte, reproduïda evidentment tan pels mitjans de comunicació com per la resta d'institucions socials. Dit d'una altra manera, és el famós divide and rule.
La redefinació d'allò polític
En conclusió, l'estratègia del PP pot estar encaminada en trencar l'hegemonia independentista obtinguda per aquest a través del treball sobre la dimensió econòmica del conflicte Catalunya-Espanya. Uso la paraula “hegemonia” altre cop en el sentit gramscià del terme: l'independentisme ha esdevingut hegemònic al Principat en la mesura en què ha aconseguit presentar els seus interessos com els interessos universals de tots els catalans, és a dir, en la mesura que el seu discurs i projecte integra i representa amplis i variats sectors socials, essent com s'ha dit transversal al cleavage identitari.
Un exemple on això s'ha denotat és en el cas de l'ús de la bandera estelada. Així, en els últims anys l'estelada (i encara més clarament la senyera) ha guanyat una increïble presència pública, ocupant des dels balcons de les cases fins les samarretes dels nens. Si això ha estat possible és perquè una gran part de la població veu aquesta com un símbol no pas apolític, però sí amb molt poca càrrega política, a causa de què veu la independència de la mateixa manera: com una reclamació de sentit comú, lògica, no subjecte a interessos partidistes o particulars.
I és que en resum, com bé diu Zizeck, precisament la lluita per la l'hegemonia política-social és una lluita per presentar com elements “espontanis” o “apolítics” aquells conceptes que no deixen de ser polítics.
