A l’hora de preservar i museïtzar el patrimoni, els historiadors reflexionen sobre els usos i discursos contemporanis que fem del passat. Cada cop hi ha més prevencions davant del fet que els pressupòsits, o senzillament els interessos, del moment interfereixin en la lectura del llegat històric. Avui, es considera més intel·ligent explicar els fets històrics des de cadascun “dels punts de vist possibles” del passat, arribant a comprendre les contradiccions i antagonismes de cada moment. Aquest és un exercici intricat, no exempt de conflictes entre l’historiador i els seus propis prejudicis.
Segons les darreres investigacions, el major contingent de jueus va arribar a Catalunya durant la segona meitat del segle XIII. És cert que a la documentació dels nostres arxius ja n’apareixen durant l’Edat Mitjana central, però no serà fins la revolució comercial del segle XIV que aquests immigrants – majoritàriament provinents de la Provença - comencen a organitzar-se en les que seran les aljames jueves més importants d’Europa. És llavors quan els monarques parlaran dels jueus com el seu ‘cofre e tresor’ i que les comunitats hebraiques de Tortosa, de Barcelona, de Perpinyà o de Girona esdevenen clau en el sosteniment de les iniciatives del rei. Un accelerat declivi econòmic a finals de segle i l’atac als calls del 1391 fa miques l’edat d’or dels jueus catalans. El segle XV, fins l’expulsió del 1492, tan sols és la crònica d’una comunitat empetitida, empobrida i sotmesa a la pressió permanent de la majoria cristiana. Fins aquí la síntesi històrica. Podrà – si voleu - ser discutida en termes historiogràfics, però penso que ens convé mantenir-la allunyada del combat polític contemporani sobre l’Estat Israel. Diguem que no ens ajuda, ni poc ni gens, a donar forma al passat medieval...
Tot això ho explico perquè és important per entendre una polèmica recent relacionada amb el passat jueu català i amb la promoció que en fem. Traslladem-nos a Girona. Al bell mig del carrer de la Força d’aquesta ciutat hi trobem el Museu dels Jueus i l’Institut d’Estudis Nahmànides. Aquestes entitats duen a terme una curosa tasca de difusió del patrimoni, la cultura i el poble jueus, amb especial èmfasi en la Baixa Edat Mitjana. Tal i com hem vist, aquest és el període pel qual a Catalunya es conserven restes materials de presència jueva.
Ara bé, a la planta baixa, l’antiga sinagoga també acull una llibreria (‘Sefarad’), gestionada directament pel Patronat del Call de Girona. En aquest establiment hi trobem una barreja de productes a la venda que confonen i distorsionen el relat històric que tan bé treballen als pisos superiors. Sí, hi ha estudis històrics sobre el poble i la religió jueves. Però d’altra altra banda les lleixes estan farcides d’obres que justifiquen l’Estat d’Israel (els llibres de Herzl, els diferents opuscles dels defensors catalans d’Israel – Rahola, Villatoro, Renyer -, monografies sobre el Tsahal...). També s’hi troben productes (gastronòmics i d’artesania) amb el denominador comú d’haver estat confeccionats en aquest Estat del llevant mediterrani. Arribats aquí, anem a pams:
1) La venda d’aquests darrers productes poc té a veure amb les bases del Patronat del Call, que té el propòsit de “recuperar física i culturalment l'herència jueva gironina, rehabilitar-la urbanísticament i dinamitzar i promocionar el call”. El Patronat, que està participat per les principals Administracions, no regulant el contingut de la botiga fomenta la confusió entre discurs històric i combat polític a favor dels governs d’Israel. Posats a opinar, molts europeus han entès ja que aquest Estat du a terme una política d’agressió criminal contra els pobles veïns i de segregació racial i econòmica contra els palestins. Hom també ha entès que una cosa és preservar el llegat, la cultura o la religió jueves i una altra de ben diferent és aplaudir les atrocitats que els governs d’Israel cometen a la Franja de Gaza o a Cisjordània. La venda d’aquesta literatura o de productes confeccionats a Israel (en un espai controlat per l’administració pública) normalitza un Estat que vulnera de forma permanent la legislació internacional i els Drets Humans. Cal recordar que l’Apartheid sud-africà, avui tan reprovat, també va sostenir-se fins al final gràcies a complicitats d’aquest tipus ?
2) Més enllà d’aquesta reflexió, també és pertinent preguntar-se si, amb la presència d’aquests productes a la botiga no s’està, d’alguna manera, reinterpretant la història. Fa basarda veure els estudis sobre els jueus medievals ben bé a tocar dels controvertits llibres de la Pilar Rahola... De fet, d’aquesta manera es traça una línia sense solució de continuïtat que ens du dels jueus medievals catalans a la defensa més hooligan de l’Estat d’Israel contemporani. Talment com si la història no fos dinàmica i plena d’anades i vingudes i d’opcions personals o col·lectives de jueus que no han participat en la construcció de l’Estat o que, bo i participant-hi, després n’han estat crítics. A la llibreria Sefarad, és clar, no hi ha cap opció per una lectura no lineal de l’Estat d’Israel. La història (sovint tràgica) del poble jueu no necessàriament acaba en aquesta altra tragèdia que és l’actual Israel...
3) Dir o escriure aquestes coses (o reflexionar-hi) sempre és a casa nostra objecte de la persecució ideològica més ferotge. Com ja s’ha dit en d’altres ocasions, el lobby pro-israelià a Catalunya és petit però combatiu. També té força ascendència en les tribunes d’opinió dels mitjans. Si, a més, qui demana una rectificació en la política del Patronat del Call pel que fa a la llibreria és un partit d’esquerres, aquests sectors (formats per personatges més aviat conservadors) s’hi acarnissen. Els que denunciem la política dels governs d’Israel som titllats d’antisemites, nazis, xenòfobs... Aquestes acusacions són sovint efectives i paralitzen la crítica. És clar; aquest no és un assumpte exempt de sensibilitats. L’holocaust és encara proper i a ningú li agrada sentir-se dir que és un nazi !
Aquests darrers dies, el Moviment Contra la Intolerància (una ONG que fa una feina lloable i sovint en condicions adverses), molt probablement assessorada o informada per alguns d’aquests sionistes nostrats, també ha caigut a la trampa. En un informe fet públic recentment, alertava del fet que a Girona hi hagi arrelat un “nou partit antisemita”, la CUP.
Crec expressar en aquestes ratlles la posició de l’esquerra independentista de Girona sobre aquest assumpte. Suposo, en conseqüència, que ha quedat ben clar que el nostre objectiu no és l’atac a cap cultura, religió o poble, sinó el de preservar el llegat històric davant les relectures interessades. Sobretot, si aquesta relectura inclou la defensa d’un Estat criminal.
