Sort que hi ha vida més enllà dels governs i de les eleccions. Demà passat farà setanta anys de l'assassinat de Lluís Companys. Encara ara esperem que un Estat oficialment democràtic anul·li -de manera clara, explícita- la suposada validesa jurídica del seu procés i del de tants altres que van morir com ell a mans del feixisme.
Per això, la Comissió de la Dignitat ha fet darrerament diversos actes de record i d'homenatge al president. El 13 d'agost, en presència de l'alcalde de la població i del vicepresident català, es va posar una placa a la població francesa de La Baule, a la casa on Companys va ser detingut el 1940 per la policia militar nazi. El 18 de setembre es va recordar, a la Puerta del Sol de Madrid, que allà va ser detingut, vexat i torturat, abans de ser traslladat a Barcelona.
Ara es preparen dos actes més, que ja veurem quin ressò obtenen en els mitjans. El primer acte serà el mateix 15 d'octubre, demà passat, a l'església de Sant Agustí, de Barcelona, on a les vuit del vespre s'organitzaran unes exèquies cíviques.
El segon acte serà dos dies després, el diumenge 17, quan, a la muntanya de Montjuïc, a partir de les 11 del matí, més de quatre-cents cantaires alçaran les seves veus en honor seu i s'hissarà una senyera al mateix lloc on el 1936 la va hissar Companys, quan va lliurar el castell a la ciutat.
La gairebé completa fredor institucional i la total indiferència jurídica són alarmants. A Europa, cap altre president democràtic no va ser assassinat durant la segona guerra mundial. Els feixistes eren feixistes i ho són encara. I els demòcrates continuen essent víctimes.
