Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ens enganyen, amb l’heroïna

Per Joana Gorina

D’entrada, l’article “Ens maten amb heroïna” de Juan Carlos Usó semblava una aportació interessant al debat sobre el consum de tòxics il.legals. Però el regust que deixa l’article és la impressió que l’autor intenta treure’n profit de l’embolic. Per una altra banda, el fet que aquest article hagi estat publicat en una web d’anàlisi i debat  propera a l’Esquerra Independentista planteja un despropòsit envers la lluita contra l’heroïna, l’instrument de poder de l’Estat que ha causat més dolor, més morts i més penúries entre la població.  Els termes emprats de “la teoria conspirativa” i de “dogma abertzale” contenen una càrrega frívola i mistificadora, tan lamentable com el fet que es pretengui tirar terra al damunt sobre uns fets i unes dades prou conegudes per tothom. Amb quin objectiu?

24/08/2010 03:08 Joana Gorina
Joana Gorina Joana Gorina
En el meu parer, la presentació de la traducció al català (on s’ha reproduït aquest article) també atorga un tractament molt indulgent amb les teories d’aquest autor: Durant els anys setanta va aparèixer una nova addicció entre els joves de la contracultura que esclataria posteriorment als anys vuitanta entre els joves dels barris obrers: l'heroïna. Aquesta introducció segueix el fil de la versió de Juan Carlos Usó per descriure la implantació l’heroïna mitjançant el paraigua de la “contracultura”, un terme emprat per referir-se a la introducció de les modes, el diletantisme i del consumisme occidental just després de la mort del dictador Franco, i en cap cas per referir-se a un corrent artístic pictòric o literari. D’aquesta explicació contracultural per part de l’autor, i lamentablement també des de la presentació d’Enfocant.net, es passa a l’”esclat” social d’aquesta droga durant els anys 80. Un pas que Usó presenta sense una explicació i sense dades, però amb un garbuix de literatura que afavoreix que ningú pugui treure’n l’entrellat i desconfiï de qualsevol “teoria”, dades o fets, ja que per a ell no hi ha proves concloents que l’heroïna hagi estat un instrument del poder en una jugada múltiple (destrucció del teixit, individualisme, marginació, control, coartada per a la repressió, etc.).
 
Sobta encara més que el plantejament distractor que exposa l’autoritat acadèmica (Juan Carlos Usó, Doctor en Sociologia i professor universitari) aparegui com a beneïda, ja que segons la presentació l’autor de l’article “posa en qüestió de manera raonada i argumentada la "teoria conspirativa", aquella que considera la introducció de l'heroïna com una estratègia orquestrada per  l'estat o els poders fàctics com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris i independentistes(....)”. Uns comentaris que només afavoreixen la deslegitimació de la lluita contra la distribució de l’heroïna, del treball contra les drogoaddicció en general que s’han fet des de moviments com l’independentisme basc i català.

A banda d’això exposat, l’article d’Usó conté algunes dades disperses plenes de veracitat, algunes de versemblança, i una quantitat ingent d’informació, especialment de literatura underground i d’hemeroteca sensacionalista. I planteja diverses hipòtesis que intenten difuminar les estretes relacions dels aparells de l’Estat espanyol amb la introducció i tràfic de l’heroïna durant tres o quatre dècades. I entre aquestes el “dogma” i la “conspiració”. Un embolic de cordes en el qual els profans només retindran que la distribució protegida de l’heroïna als carrers del País Basc o de Catalunya va ser una pura casualitat o a molt estirar un producte de relacions comercials il.legals.

 “Ens maten amb heroïna” conté altres perspectives que intenten donar-hi pluralitat i diversitat. Una d’aquestes, l’encapçalada pel subtítol “La versió àcrata de l’assumpte”, pren com a referència el testimoni del director d’Ajo Blanco per descriure el contacte del món llibertari amb l’heroïna a finals dels anys 70. Usó oblida, o obvia, que aquest contacte no només es va produir amb el món “contracultural” que retrata i amb el moviment àcrata, sinó que va afectar una esfera molt més àmplia de l’esquerra política; i per descomptat, no només es cenyia al món polític o “contracultural”, sinó que també va afectar diferents segments de la societat catalana. I s’escampava pel territori.

Usó hauria de reflexionar sobre el fet que a països com l’Argentina, Xile o Uruguai el poder va optar per la solució militar, la dictadura, mentre en els mateixos anys l’heroïna s’escampava per les grans ciutats de l’Estat espanyol, un cop consolidat el règim parlamentari. -Hauria de reflexionar sobre les seves pròpies paraules d’una part de l’article-. No és casualitat que l’heroïna aparegués dramàticament a l’Estat espanyol, i justament als focus políticament més bel.ligerants, no_a_lheroinaen els anys de convulsions i canvis polítics. Tampoc és casualitat que el cos armat amb més immunitat i amb ramificacions amb els serveis secrets (pel seu caràcter militar) hagi estat el més implicat en les trames de distribució de l’heroïna (atribuïdes sovint a la corrupció).

“Ens maten amb heroïna” mereixeria una resposta més extensa, minuciosa, i és clar, enfocada. Que rebatés amb dades la intenció confusionària d’aquest article. Perquè el crim a gran escala comès amb la introducció de l’heroïna mereix justícia, que es diguin les coses pel seu nom i que se n'assenyalin els culpables, però no es pot permetre frivolitats laberíntiques com aquesta. Per molt que vinguin de la mà de qualsevol professor universitari.  

 

 

 

 

 

 

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid