Que ens estranyi, a tots plegats, veure dos homes mostrant-se afectuosos públicament ja diu molt del punt en què ens trobem. Perquè les mostres d’afecte entre homes, ara per ara, estan reservades estrictament als gais. És trist, però és així. I si aquests dos homes, a més a més, pertanyen a aquest món d’heteronormativitat glorificada i absoluta que és l’esport d’elit, i especialment el futbol (encara ara cap futbolista d’elit ha reconegut ser gai), no és d’estranyar que tot plegat aixequi tanta polseguera. Si sempre se’ns diu que la normalitat és ser heterosexual, que tothom és presumptament heterosexual fins que no es demostri el contrari, és normal que una simple foto de dos homes suposadament no gais en una actitud que no casa amb el tòpic de mascle faci trontollar tot l’imaginari heteropatriarcal.
Reconec que quan vaig veure la foto per primera vegada una mena d’emoció em va remoure per dins. Dedueixo, uns dies després, que era una barreja d’il•lusió i morbositat. De la morbositat me n’avergonyeixo bastant i suposo que no cal que en parli massa, perquè diria que tothom en sent, a vegades. La il•lusió, en canvi, potser cal explicar-la. Per què, il•lusió? Em va fer il•lusió que els rumors poguessin ser certs i que realment els dos jugadors fossin gais. Digueu-me pragmàtic, però crec que ajudaria bastant a molts i moltes adolescents gais i lesbianes que dos icones del jovent d’avui en dia reconeguessin ser gais (voluntàriament o per força). I tal i com estan les coses, potser no ens aniria malament una mica d’ajuda.
La il•lusió va durar poc, però, innocent de mi. Després de llegir i sentir tot tipus de comentaris sobre la foto, em vaig adonar que aquest no seria un cas d’outing d’un futbolista famós, ni molt menys; més aviat seria una nova oportunitat per comprovar que l’homofòbia continua impregnant els fonaments d’aquesta societat. Especialment, després de sentir la resposta irada del senyor Ibrahimovic a una periodista, literal: “Vine a casa meva i veuràs si sóc maricón o no. I porta la teva germana”. Alça aquí! La resposta no pot ser més homòfoba, però què voleu, no deu ser fàcil per un prototip de mascle hetero-tonto (que en dic jo) ser tractat de marieta.
La resposta oficial al rumor de la setmana, doncs, sembla que deixa les coses clares. Però la pregunta que ens hauríem de fer, i del que haurien de parlar als programes de televisió i a les xarxes socials d’internet, no és si dos futbolistes s’han embolicat d’amagat, sinó per què ens estranya que dos homes es toquin, per què genera tanta expectació que dos futbolistes puguin ser homosexuals, per què a alguns ens agradaria que fos cert, per què als afectats no els ha fet gaire gràcia el rumor (més enllà de la vulneració del seu dret a la intimitat) i per què la resposta d’un dels dos jugadors, carregada d’homofòbia per tots costats, no ha generat ni una desena part del rebombori que ha aixecat la foto.
Reconec que quan vaig veure la foto per primera vegada una mena d’emoció em va remoure per dins. Dedueixo, uns dies després, que era una barreja d’il•lusió i morbositat. De la morbositat me n’avergonyeixo bastant i suposo que no cal que en parli massa, perquè diria que tothom en sent, a vegades. La il•lusió, en canvi, potser cal explicar-la. Per què, il•lusió? Em va fer il•lusió que els rumors poguessin ser certs i que realment els dos jugadors fossin gais. Digueu-me pragmàtic, però crec que ajudaria bastant a molts i moltes adolescents gais i lesbianes que dos icones del jovent d’avui en dia reconeguessin ser gais (voluntàriament o per força). I tal i com estan les coses, potser no ens aniria malament una mica d’ajuda.La il•lusió va durar poc, però, innocent de mi. Després de llegir i sentir tot tipus de comentaris sobre la foto, em vaig adonar que aquest no seria un cas d’outing d’un futbolista famós, ni molt menys; més aviat seria una nova oportunitat per comprovar que l’homofòbia continua impregnant els fonaments d’aquesta societat. Especialment, després de sentir la resposta irada del senyor Ibrahimovic a una periodista, literal: “Vine a casa meva i veuràs si sóc maricón o no. I porta la teva germana”. Alça aquí! La resposta no pot ser més homòfoba, però què voleu, no deu ser fàcil per un prototip de mascle hetero-tonto (que en dic jo) ser tractat de marieta.
La resposta oficial al rumor de la setmana, doncs, sembla que deixa les coses clares. Però la pregunta que ens hauríem de fer, i del que haurien de parlar als programes de televisió i a les xarxes socials d’internet, no és si dos futbolistes s’han embolicat d’amagat, sinó per què ens estranya que dos homes es toquin, per què genera tanta expectació que dos futbolistes puguin ser homosexuals, per què a alguns ens agradaria que fos cert, per què als afectats no els ha fet gaire gràcia el rumor (més enllà de la vulneració del seu dret a la intimitat) i per què la resposta d’un dels dos jugadors, carregada d’homofòbia per tots costats, no ha generat ni una desena part del rebombori que ha aixecat la foto.
