Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Què volem dir quan parlem de direcció política?

Per Albert Botran i A. Contell. Publicat a La Veu núm. 87

Posar sobre la taula la qüestió de la direcció política en els debats de l’Esquerra Independentista significa quedar marcat. És un tema desafortunadament blasmat, i l’MDT ha estat acusat, sense fonament, d’erigir-se en direcció política pel sol fet de parlar-ne. Així ho creu alguna gent i fins i tot el llibre L’Esquerra Independentista, avui, de Roger Buch, recollia aquesta distorsió com a certa.

13/05/2009 10:12 Hemeroteca

El cert és que l’MDT no ha escrit en cap document que sigui la direcció política de l’independentisme català ni que vulgui esdevenir-ne per autounció. Sí que, en canvi, hem especificat que la direcció política no la pot exercir per si sola cap de les organitzacions estratègiques existents, si bé el seu capital humà i polític serà fonamental en la seva construcció.

Una qüestió cabdal

Però si insistim a parlar de direcció política és perquè la història ens assenyala que es tracta d’una qüestió cabdal. És fonamental, per exemple, per entendre la naturalesa d’altres moviments independentistes, com l’irlandès o el basc. Sovint s’ha abusat de la comparació segons la qual el Sinn Féin és la direcció política del moviment republicà irlandès -i, per tant, l’actuació de l’IRA hi està més o menys subordinada-, mentre que ETA jugaria el paper de direcció en el cas basc i a les seves consideracions estratègiques i tàctiques quedaria subordinada l’acció del moviment d’alliberament nacional.

Aquest contrast ha estat un dels llocs comuns del periodisme polític espanyol, si bé és cert que l’existència d’una organització armada és un element de pes en la configuració de la direcció política. Quan l’expressió cívica/política del moviment gaudeix de certa tolerància, l’organització armada adquereix un revestiment de legitimitat: els/les militants s’exposen a major repressió i fins i tot s’hi juguen la vida. Per tant, la seva veu gaudeix d’un cert reconeixement.

En el cas català, Terra Lliure va esdevenir un referent per la seva capacitat propagandística, però no era la direcció política del moviment. En el cas del debat que s’obrí a partir del 1987 -al voltant del desplegament de l’independentisme com a Front Patriòtic o Unitat Popular-, no va poder imposar la seva proposta inicial, que optava per una síntesi d’ambdues ponències.

El PSAN (llavors majoritari a la direcció de l’MDT) va elaborar la ponència del Front Patriòtic, que limitava al paper de l’MDT a l’agitació adreçada a les bases del catalanisme amb un missatge simple. Els quadres més polititzats, però, havien d’entrar al partit (PSAN). També respecte a l’organització armada va tenir aquesta concepció dirigista, i quan la majoria de presos de Terra Lliure s’alinearen amb la ponència alternativa (per una Política Independentista de Combat) i, posteriorment, amb les ponències aprovades a la III Assemblea Nacional de l’organització armada, es va produir el trencament (Terra Lliure IV Assemblea). Per contra, la PIC posava més èmfasi en l’estructuració organitzativa de l’MDT, en la participació del conjunt de la militància en els debats (cosa que implicava la seva politització) i en la relació dialèctica de l’MDT amb els partits.

Aquesta mica d’història de l’independentisme català ens fa adonar de la importància de la qüestió. La direcció política d’un moviment és cabdal en la mesura que:

  1. Proposa els principals desplegaments estratègics (creació o reforçament de determinades organitzacions) i aliances tàctiques i estratègiques.
  2. Articula el debat polític del moviment
  3. Elabora propostes d’acció política i social a mitjà i llarg termini
  4. Pren decisions en moments-cruïlla

Entendre que els moviments polítics no tenen direcció constitueix un greu error analític. Una altra cosa és que aquesta direcció no sigui explícita, i aquest és un dels problemes de la ideologia llibertària. En un determinat moviment sociopolític, no es pot confondre la inexistència d’una direcció formal (col·legiada, accessible, visible, revocable) amb l’absència de direcció o de grups dirigents. En aquest segon cas, la direcció actua per mecanismes més opacs (la conspiració n’és el mètode predilecte), basant-se en el consentiment i en conceptes no sempre objectivables, com ara la legitimitat o la meritocràcia.

Això no vol dir que l’opció contrària a les “direccions opaques” sigui l’elecció d’un organisme dirigent formalment constituït. La formació d’una direcció política és un procés complex i, en certa manera, abstracte. Ho expliquem a continuació.

La direcció política, entre l’abstracció i la concreció

La ponència que la CUP de Berga va presentar a la darrera Assemblea Nacional Extraordinària era molt explícita referint-se a la qüestió que ens ocupa. Abordava el tema de cara, parlant clarament d’escollir una direcció formalitzada:

«Proposem al conjunt d'organitzacions de l'Esquerra Independentista (Endavant, MDT, PSAN, Maulets, CAJEI, CEPC, Alerta Solidària) de participar en uns congressos de l'Esquerra Independentista, amb caràcter bianual, que defineixin l'estratègia conjunta del moviment i s'esculli una Direcció Política que s'encarregui de garantir que el conjunt treballa per assolir els reptes consensuats.
[...]
Així doncs, es tracta de dotar-nos d'una Direcció Política conjunta sense la necessitat d'haver de bastir una nova organització o coordinadora que fes duplicar la militància i que alhora evités el perill de confondre la gent amb duplicitats d'organitzacions».

Considerem interessant que des de la mateixa CUP s’abordi la problemàtica de la direcció política (DP), però entenem que aquesta proposta, a més d’obviar que la creació d’una DP és un procés dialèctic, és massa tancada: deixa al marge la gent que està fora de les organitzacions esmentades i que també que també poden contribuir a la tasca de direcció política (per exemple, militants de la mateixa CUP). En canvi, per començar, ens sembla més encertada la proposta de creació d’una Taula de l’Esquerra Independentista (present a la Ponència Estratègica de la CUP aprovada el passat mes de gener) no pas com a eina d’agitació sinó de debat i discussió.
Direcció política és un concepte abstracte en la mesura que no sempre l’exerceixen unes estructures constituïdes per a aquesta funció des del primer moment, sinó que es va configurant dialècticament a partir de l’anàlisi de la realitat i dels sectors en lluita.

El plantejament de direcció política que pensem més escau a les circumstàncies actuals és un plantejament una mica més difús que l’esquema clàssic del marxisme-leninisme, de manera que hi poden entrar estructures organitzades (plenament conscients) però també agents individuals que d’una forma més o menys conscient estan exercint tasques de DP en diferents àmbits del moviment.

La concreció organitzativa d’una direcció compta amb alguns models, dels quals en podem esmentar dos:

  • El model comunista clàssic no té en compte la dialèctica i el fet que hi ha persones que són direcció política sense estar dins el Partit. Les estructures del moviment són concebudes com a corretges de transmissió del Partit i la línia política impulsada per aquest. L’assumpció d’aquest model per part del PSAN als anys vuitanta va ser fruit de moltes tensions (algunes degudament instrumentalitzades per infiltrats i provocadors, també cal dir-ho), i no hauríem de repetir els mateixos errors.
  • El model de coordinadora té el problema que si es limita a ser un espai sense cap mena de debat i a impulsar bàsicament campanyes d’agitació no serveix per a res. Per contra, pot ser una bona experiència que la direcció sigui compartida, és a dir, que la presa de decisions s'hagi de fer tenint en compte diferents organitzacions vinculades a pràctiques diverses. En aquest sentit, haurem de vetllar perquè la proposta de Taula de l’Esquerra Independentista prengui el millor d’aquest model i en desestimi el pitjor.

El procés dialèctic i els seus enemics

Però tot i referir-nos a un procés llarg i a una certa abstracció no podem deixar d’assenyalar els “punts d’atac” de la qüestió a partir de la realitat del moment. En primer lloc, cal advertir de dues desviacions que ens podem trobar:

  • L’elitisme: la direcció política no té res a veure amb competències acadèmiques i currículums, sinó amb capacitat d’anàlisi i organitzativa: una persona amb una formació acadèmica escassa pot formar part de la direcció política abans que no pas una amb una, dues o tres llicenciatures. Com hem dit en anteriors articles, «hi tindran cabuda totes les persones que demostrin la seva capacitat en els diferents àmbits de lluita»
  • Els postulats anarquitzants: amaguen sovint el pitjor dels dirigismes. Cal malfiar-se sempre dels qui fan aquest discurs, perquè sovint en els àmbits concrets on actua aquesta gent la manca de debat, de transparència, etc. és habitual. La retòrica de l’assemblearisme substitueix el funcionament democràtic.

La direcció política la constitueixen aquells sectors de la militància amb més capacitat d’anàlisi, amb més acumulació d’experiències i que hagin demostrat un arrelament social. També és desitjable que pugui beure de l’experiència de diverses generacions militants, per tot el que significa de capital polític històric. Tot i els trets abstractes que hem indicat anteriorment, la direcció es pot fer explícita en una estructura organitzativa. En aquest cas, caldrà vetllar per tal que les decisions siguin col·legiades.

És molt important també mantenir una relació dialèctica amb el moviment d’alliberament, és a dir, amb la Unitat Popular. Pel camí ens caldrà bandejar els comportaments típics del dirigisme, que en aquest article mirem de resumir en els següents punts:

  • Està obsessionat pel control de les estructures i per crear estructures a la seva mida. La formulació típica del dirigisme és: «Si nosaltres tinguéssim la majoria en l’estructura X aplicaríem la nostra política sense contemplacions». Aquesta obsessió es manifesta també en la por del creixement d’estructures o organitzacions no “controlades”. Tot i que un creixement no sostenible d’una organització o estructura sempre comporta riscos polítics, és molt pitjor aturar aquest creixement.
  • No aspira a convèncer sinó a imposar i aplicar receptes. Per això, segons aquesta concepció, el debat és secundari i molt sovint es cau en l’acció per l’acció. Sovint es substitueix el debat pel rumor o les acusacions sense fonament.
  • Acaba degenerant en un pensament antidialèctic, per la rigidesa i la incapacitat de copsar els canvis de la societat i del moviment. Per exemple, el PSAN no va ser capaç de veure que a mesura que l’MDT s’expandia, hi havia un nombre creixent de militants que qüestionava el model que reduïa l’MDT a una funció bàsicament agitatòria. D’altra banda, en la conjuntura actual, aquest pensament antidialètic es pot manifestar en la incapacitat de copsar que una fracció petita de la burgesia del Principat pot esdevenir independentista (o que ja ho és), una realitat inexistent als anys vuitanta.
  • S’oposa a la unificació d’estructures amb falses excuses.

En definitiva, el procés de construcció d’una direcció política per al moviment d’alliberament nacional és un procés dialèctic i complex. Però com dèiem en un article anterior, hi ha alguns reptes organitzatius que poden ajudar a construir-la i que podem assumir des d’ara mateix:

  1. la unitat dels marxistes en un sol Partit Revolucionari;
  2. el desplegament d’eines de Lluita Ideològica i Recerca Estratègica;
  3. un espai de debat periòdic del conjunt de l’Esquerra Independentista.
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid