Primerament, cal afirmar amb total rotunditat que és gràcies als sectors populars catalans que la nostra llengua es manté viva i que, per tant, ha esdevingut un dels símbols més clars del nostre plet nacional. Només cal recordar que les burgesies principatines i valencianes han estat les primeres a renunciar a la nostra llengua, amb diferències substancials, i tant, però amb el mateix discurs de fons. Si voleu el fet de la llengua és anectdòtic, però il·lustra molt bé la falsa dicotomia entre allò social i allò nacional. Allò social és nacional per definició, sigui de la nació que sigui. I allò nacional és social, d’una classe o d’una altra.
Diumenge vam celebrar la 7a Calçotada del Casal de Badalona, tota un fita. 3.500 calçots, més de 250 persones menjant aquest tipus de ceba que també deien això: no és només un país el que reclamem, és un model de desenvolupament humà, arrelat a la terra, respectuós amb l’entorn i amb totes les persones, sense distinció de si tenen més o tenen menys. Joan Fuster va deixar escrites unes paraules que encara em martellegen el cervell i que no em puc resistir escriure-us:
“…i aquest catalanisme, nascut al si d’una burgesia efervescent, conservador i legalista, no tenia més opció que ajustar-se a les “regles del joc” del règim liberal. Així fou i així tornarà a ésser, si hom renuncia a l’acció revolucionària per a sol·lucionar favorablement el plet català.” dels Textos d’exili.
Bé, doncs això mateix dic jo a la meva manera: ni França, ni Espanya, ni l’american way of life!
(per cert, la conversa entre l’Oriol Lladó i en Josep Duran, exregidor de Cultura de Badalona, a una d’aquestes xarxes socials i virtuals és tot un poema. Miraré de fer alguna entrada al Bloc aquesta setmana. Els arguments “democràtics” de l’exregidor del PSOE local no tenen pèrdua)
