Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
1979: créixer i combatre

 Per Joan Rocamora, membre del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i de la CUP de Cerdanyola-Ripollet

Durant les aquestes darreres setmanes s’han celebrat diferents actes d’aniversari relacionats amb l’independentisme català: la cloenda dels actes del Centenari de la creació de l’estelada, el 20è aniversari del sindicat d’estudiants BEI i els 20 anys de Maulets, els diferents actes i exposicions que recordaven la creació del PSAN i la celebració dels 40 anys d’independentisme modern a Berga coincidint amb el naixement d’aquest partit degà del moviment independentista. Però en general, aquest independentisme actual, desmemoriat i volgudament orfe tantes vegades (o volgudament edípic), ha passat per alt que l’estratègia de l’Esquerra Independentista es va gestar ara farà trenta anys, al voltant de l’eix CSPC-TL.

08/12/2008 23:54 Joan Rocamora

Vam preservar del vent i de l’oblit
la integritat d’uns àmbits, d’uns projectes
en què ens vèiem tots junts créixer i combatre.
I ara, ¿quin fosc refús, quina peresa
malmet l’impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys, crida, barbullent,
la llum d’un temps expectant i frondós.

(Miquel Martí i Pol. Ara mateix)

No es tracta de desmerèixer els mèrits de ningú, de cap col.lectiu ni de cap família. Però aquesta afirmació, la importància del gir que va emprendre l’independentisme ara farà trenta anys, està abastament documentada i fixada en la història per uns actes que van aconseguir girar-la. Raó per la qual no podem passar per alt que la història del nostre moviment va arrencar ara farà tres dècades a partir d’una anàlisi adequada de la situació i d’una apliació dels postulats que es propugnaven portats a la pràctica.

Encara ens podríem remuntar més enrere per explicar com es va anar configurant aquest nou independentisme: des de l’escissió del PSAN-p el 1974, que ja va articular un corpus teòric que anunciava aquest canvi (amb textos de lectura obligada com “La lluita per la independència”, avui de difícil localització, o El fenomen nacional) i d’una pràxis en la seva activitat clandestina, que podríem considerar com de gimnàstica revolucionària (de la solidaritat amb Puig Antich, amb els processats de Burgos o amb Juan Paredes Manot “Txiki” a la Carta de Brest). Però també des de la praxis a les catacumbes durant el franquisme, des de la militància clandestina d’una generació provinent del FNC que va optar per la resistència contra la farsa de la Restauració borbònica (una experiència encara pendent d’estudiar, i que va ser descrita en algun estudi aproximat com la “Transició secreta” per referir-se a la xarxa de l’Exèrcit Popular Català, lligada a activistes formats al FNC que va mantenir-se activa fins la seva confluència amb la nova estratègia independentista).

Justament la repressió contra aquest nucli resistent provinent del FNC va precipitar els esdeviments i va exercir de catalitzador en la formació d’aquest nou moviment. I especialment, va clarificar un panorama enrarit de paranys i enganyifes teixides durant els primers anys de l’anomenada Transició, en què es marginava de facto i es perseguia els postulats independentistes. La solidaritat amb aquests represaliats, de l’any 1977 en endavant, va establir una divisió clarificadora entre un independentisme que s’hi enfrontava i denunciava el maquillatge de la reforma política que tancava amb pany i clau les esperances d’una ruptura democràtica, i el d’un independentisme sense propostes polítiques, a remolc del seguidisme de l’esquerra estatalista i seduït pels cants de sirena electoralistes, que va ser titllat aleshores com  “autonomisme crític”.

Aquest nou independentisme es va gestar durant aquests anys, per tant, al voltant de la solidaritat envers els represaliats, primer amb el breu Socors Català i especialment amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que des d’aleshores va exercir un paper estratègic en l’embranzida d’aquest moviment mitjançant la defesa política dels respresaliats independentistes. Però també des de propostes com l’activitat del Comitè contra la Constitució Espanyola i en la denúncia política del sucursalisme o dels estatuts d’autonomia. Les altres propostes de construcció d’aquest moviment nacional-popular impulsades per aquest nucli van abastar el camp ecologista, impulsant la Taula Antinuclear i Ecologista, el de la defensa de la llengua (amb la coincident aparició del Manifest d’Els Marges), el camp sindical, i especialment en la proposta d’un moviment independentista de masses, que anys més tard es plasmaria en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra.

 L’any 1979 com a referència no es pot perdre de vista. En aquells anys es van signar els Acords de Fontpedrosa (Catalunya Nord) i es va confeccionar el llibret Què és el PSAN-P?, un document cabdal per entendre com es va desplegar posteriorment aquell moviment, i un compromís personal dels militants que hi van participar per portar a terme la nova estratègia de lluita independentista. El 1979 també fou l’any en què, per primer cop a la història, una organització que propugnava l’alliberament nacional s’implantava al nord i al sud dels Pirineus (fusió del PSAN-P i l’OSAN de la Catalunya Nord, que prenen el nou nom d’IPC).

I el 1979 és  l’any de la mort dels independentistes Martí Marcó i Fèlix Goñi, els primer militants de l’encara no batejada Terra Lliure. Una data significativa que va marcar un abans i un després. Una raó de pes per recordar aquesta data, que no pot passar desapercebuda ni ser ignorada per aquells/es que ens anomenem independentistes catalans.

En uns anys en què s’han escrit diversos llibres sobre el moviment independentista i han aparegut diversos documentals –per fi- que abordaven l’existència de Terra Lliure, anys també de celebracions i aniversaris, no podem deixar la nostra memòria al calaix dels mals endreços. Perquè la Memòria Històrica, la col.lectiva, la política i la social, i la important memòria de les persones que hi van participar i ara no hi són, formen part  també del nostre futur de forma indestriable. Si l’obviem estarem condemnats a arrossegar una identitat buida: com exposava un dels ponents de l’acte de cloenda del Centerari de l’estelada de fa pocs dies, serem com una persona que pateix alzheimer, que no recorda el seu passat, no sap on es troba ni cap on anar. I no haurem après del valor i dels encerts del passat.

 

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid