Cas Vilaró: algunes boques que no poden silenciar

Per descomptat l'amenaça sobre els qui divulguessin una altra informació que l'oficial no han estat només les querelles interposades contra alguns periodistes i responsables dels mitjans, sinó sobretot l'evident xantatge d'anul·lar els contractes comercials de propaganda institucional, de la qual alguns mitjans tant depenen. El resultat ha estat que qualsevol referència a la investigació del cas s'ha articulat des de la justificació, sense furgar més en un cas ple de contradiccions (com ja van posar de manifest Vilaweb.cat o La Directa).
 
Com a conseqüència de la campanya d'intimidació institucional el "Cas Vilaró" va passar a "Cas Escarp", de la mateixa manera que el terme 'prostitució' es va evaporar de la notícia inicial a diversos mitjans (Com ara en el cas de la informació elaborada per e-notícies.cat, en què el titular va canviar de 'El cap de la Guàrdia Urbana, de putes?' per l'eufemisme 'en una casa de barrets?'  en només unes hores.).   La justificació, la desviació de la notícia o la desaparició del centre d'atenció són massa sovint recursos de l'autocensura, la malaltia congènita dels professionals del periodisme actual, agreujada en aquest cas per les amenaces contra qualsevol informació "no oficial".
 
Però el "Cas Vilaró" encara cueja. I corre la brama, entre polítics, periodistes i altres coneixedors del tema, que la versió oficial encobreix uns fets que inevitablement s'acabaran destapant. Un assumpte que cou entre alguns responsables sabedors de les circumstàncies que van portar el cap de la Guàrdia Urbana a l'hospital.
 
És força simptomàtic que als fòrums policials (per exemple, el de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que es va tancar just en esclatar la rocambolesca història per evitar que es fessin públiques algunes opinions sobre el cas) la percepció dels agents que hi intervenen és d'incredulitat i, sobretot, de denúncia de la discriminació pel fet que el cas afectava un càrrec policial i no pas un simple agent.
 
El Cas Vilaró recorda molt, salvant el temps, al procés judicial contra el periodista Josep M. Huertas Claveria ara fa 33 anys. El seu article "Vida erótica subterránea", sobre els burdells regentats per vídues de militars espanyols, el va portar a la presó . Convé recordar un dels actes de processament contra Huertas Claveria: "La mencionada frase, pudiera constituir un presunto delito de injuria de los que por cualquier medio de publicidad, ofendan clara o encubiertamente a los Ejércitos o Instituciones Militares (...)". La diferència substancial és que aleshores, malgrat la Dictadura, els companys periodistes s'hi van solidaritzar. Una solidaritat impensable avui en dia en un gremi immunitzat davant el tancament de diaris o la tortura i empresonament de periodistes a l'Estat espanyol.
 
Potser durant el que resta d'estiu s'aclariran alguns clarobscurs sobre aquest tema. En qualsevol cas, i parafrasejant Bertolt Brecht, aquells periodistes que han claudicat en les seves funcions d'investigar i d'informar, però també en el cas dels responsables polítics que han contribuït a posar terra al damunt del cas, en un futur hauran de ser previsors. Perquè qui no comparteixi la batalla, bé haurà de compartir la derrota.