Ha mort Sebastià Salellas

La notícia és trista i molt dura. No puc pas fer una necrològica convencional. Només sóc capaç d’expressar alguns pensaments i sentiments que ara m’assalten. I el primer d’ells és que en Tià no era solament un bon advocat que havia portat molts casos dels anomenats «mediàtics»; en Tià era sobretot una bona persona, un ciutadà compromès amb el seu país, un lluitador per la justícia i en defensa dels drets humans. Són molts, molts, els records personals que ara s’apilonen. Havia compartit amb ell taules rodones, sessions de treball, projectes i accions, sempre en defensa dels que necessitaven més defensa justament perquè, en ser els que tenien més raó, també eren els que estaven en més perill de ser trepitjats, castigats, condemnats.

En Tià avorria la injustícia, denunciava la legislació antiterrorista espanyola que ha permès -i permet- cometre tota mena de barbaritats i perseguir els adversaris polítics o socials. No podré oblidar mai -perquè ho vaig viure molt directament- el que en Tià va arribar a fer pels amics independentistes empresonats a rel de l’anomenada «operació Garzón» l’estiu del 1992, el dels Jocs Olímpics de Barcelona. En Tià els va fer costat incondicionalment, amb el dret i amb el seu lliurament personal, amb arguments i amb afecte envers els detinguts, empresonats i torturats. El 2 de novembre del 2004 va obtenir una sentència històrica del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, que va donar la raó als disset independentistes querellants i va condemnar l’Estat espanyol per no haver investigat mai les seves denúncies raonables de tortures. En Tià ha defensat amb rigor i convicció els amics injustament condemnats de l’anomenada «operació Dixan», en el context de la bogeria antiislàmica que van assumir alguns jutges i polítics espanyols. En Tià, home de profundes conviccions cristianes i socialistes, ha treballat per tots els que l’han necessitat, també, i molt especialment, per aquells que no l’hi podien pagar el que feia per ells.

En una societat radicalment injusta, els pobres econòmics, els dissidents polítics, els marginats socials, els alternatius de tota mena són l’objecte predilecte de la maquinària policial i judicial. En Tià va estar sempre al seu costat. Sempre. Això l’honora. Això ens esperona. En Tià ha mort. Però, en aquesta hora trista, allò que realment és notícia no és que en Tià hagi mort, sinó que hagi viscut, que ens hagi acompanyat, que ell mateix hagi cregut que la vida és més forta que la mort, que la justícia és més digna que la llei.