Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"La CUP explicada als meus veïns"

Entestat en la independència. Raons de la meva militància a la CUP. Francesc Ribera “Titot”
Ara Llibres, Barcelona. 2008.
En Titot ja ho diu més d’una vegada en el llibre: en aquestes poques pàgines exposa la seva visió de les CUP, i ho fa per encàrrec. La circumstància obligava després del 27 de maig, perquè d’ençà de llavors molta gent es pregunta d’on han sortit aquestes candidatures, què volen i què representen. ( Per l'Albert Botran)

04/03/2008 14:21 Llibres

En Titot se n’ha sortit prou bé, d’aquest encàrrec, i ha confegit un argumentari que va més enllà de les respostes entre automatitzades i una mica precàries que solem donar a la gent que ens pregunta: “no som un partit tradicional”, “venim dels moviments populars”,...

Qui això escriu ha provat d’encabir els diferents elements d’identitat cupera que planteja Titot en deu calaixos, a manera de decàleg:

1. Una estratègia forjada durant dècades
Les CUP no són un bolet. Sense arribar al paroxisme d’un diari-escombraria mallorquí que lligava l’eclosió de les CUP amb el “fenomen Oleguer”, sí que moltes vegades s’ha explicat com un fet conjuntural lligat al desgast de l’ERC del tripartit. Per contra, Titot reconstrueix la història de l’Esquerra Independentista que va genèticament lligada a la decepció dels pactes de la transició espanyola. Així lliga les CUP amb les organitzacions que bastiren aquesta estratègia política: PSAN, IPC, Terra Lliure i l’MDT, i assenyala com ERC intentà fagocitar tot aquest espai polític, fonamentalment a través de la desarticulació de TL: “aquesta rendició no hauria suposat únicament una disculpa pública per l’ús de la violència, sinó el reconeixement explícit que no hi ha altra estratègia política possible que no sigui la que descriu la Constitució espanyola” (p.23).  

2.  Guanyar la independència
La lluita per la independència és la lluita per un poder polític propi, no sols pel reconeixement de la nostra nació. Cal diferenciar entre el veritable poder (sobirania) i la capacitat de gestió (administració): “el meu independentisme –el de l’Esquerra Independentista- no és un posicionament de força per negociar amb l’Estat un augment de competències per a les administracions autonòmiques, ni per l’establiment d’un model d’estat federal. No pretenc més administració, pretenc tota la sobirania” (p.37). 

3. Seguir els principis fonamentals del socialisme
La concepció d’aquests principis s’adreça a un posicionament sobre l’organització interna dels Països Catalans, però sobretot al posicionament d’aquests Països Catalans en el món. El primer principi, el de la igualtat d’oportunitats, avui no és real dependent del racó del món on un infant neixi. El segon principi és el de la propietat solidària: “La mar, els boscos, la terra, la llum i l’escalfor del sol, l’aire, l’aigua dels rius, els minerals del subsòl... són necessaris per a la vida, són l’herència a què tenim dret en néixer. Però hi tenim dret en condició d’usdefruit, no la podem fer malbé ni hi podem mercadejar, perquè tenim l’obligació de llegar-la quan morim” (p.42). El tercer principi faria referència a la denúncia de l’explotació capitalista del Tercer Món. 

4. Uns Països Catalans en construcció
“La nació catalana és allà on hi neixen, hi viuen i hi moren persones que se senten catalanes” (p.49). Evidentment això no és una fórmula química per destriar el nostre país en el mapa europeu, sinó que s’ha d’entendre que la catalana és una identitat en construcció perquè està en conflicte, una identitat que es construeix erosionant la identitat (espanyola i francesa) imposada per llei. Partir d’aquesta concepció nacional també ens allunya .

5. L’indestriable alliberament nacional i social
La lluita per la independència ha d’anar unida a altres lluites: “només tenim un objectiu, però el nostre objectiu, el nou model polític, no és simplement un canvi de fronteres ni un govern d’esquerres; implica les garanties estructurals per tal que totes aquestes lluites tan bàsiques que anomenava [defensa del territori, drets laborals, per la llengua, per la cohesió de la ciutadania...] no siguin necessàries, com ho són ara” (p.28). “Pretenem que l’accés a la independència vagi acompanyat, ja d’entrada, de l’establiment d’un nou model de relacions humanes, econòmiques, socials i laborals; perquè si no, perdem una oportunitat històrica d’emancipació popular i el poder restarà en mans dels mateixos que ara influeixen de manera determinant en els governs espanyol i francès” (p.62).  

6. El sistema polític espanyol
“El que ens situa en un pla oposat a la resta d’opcions polítiques catalanes –o que operen als Països Catalans- és l’anàlisi i la concepció que fem i que tenim del règim polític aparegut a partir de la mort de Franco” (p.67). La legitimitat, paraula fetitxe en l’EI, sí que té sentit aplicada en aquest context referent a una legalitat (l’espanyola) que està feta per impedir el nostre alliberament, no pas per facilitar-lo. Per tant, no ens hi hem de sotmetre. Ara bé, cal elaborar un pla B... 

7. El treball institucional
La participació en les institucions no s’ha d’entendre com una rutina sinó com una eina per assolir els objectius. Així, aquest treball institucional serveix per “fer d’aquesta lluita penyora de la seva superació en l’assoliment del nou model de societat” i per “evitar –o si més no, denunciar- la destrucció del país, per evitar –o si més no, denunciar- la discriminació sistemàtica, per denunciar la manca de cohesió, la manca de democràcia. Perquè hi ha coses que no poden esperar, que un cop destruïdes s’hauran perdut per sempre o trigaran molts anys a recuperar-se” (p.73-74). 


 8. Contra la “classe política”
Aquesta “classe política” és l’obstacle a un model d’organització basat en els mecanismes de debat, de control i de decisió oberts a tota la ciutadania. “Crec que l’actual model d’administració local (...) ha convertit, a la pràctica, bona part dels ajuntaments en simples empreses de gestió municipal amb una sèrie de vicis –opacitat, clientelisme, despotisme...- assumits com a inevitables” (p.78). El que combat l’EI és que els representants polítics d’identifiquin gremialment entre ells, com a professionals de la gestió, i s’aferrin a un sistema que, basant-se en la delegació de responsabilitats, ens allunyi de la participació popular. Això explica que moltes CUP hagin fet campanyes contra els augments de sous de regidors i alcaldes. 


9. Els vicis de la política actual
L’electoralisme i el partidisme obtús neixen d’una “reflexió segons la qual, com que la ideologia del propi partit és la bona i l’acció del propi partit és la necessària, tota prioritat passa pel creixement del propi partit i l’accés al poder” (p.85). Considerar el partidisme com un obstacle a és una vella denúncia i que no sempre ha anat vinculada a l’esquerra, precisament... Però sí que és menyspreable la idea del “partit com a finalitat”. Els polítics professionals “solen envoltar-se exclusivament de gent afí al partit i a la ideologia. Gent que mai arriscarà el seu privilegi de proximitat al poder o el seu sou d’auxiliar criticant l’acció política o qüestionant els mètodes. Aquesta situació es retroalimenta i envolta el càrrec polític en una aurèola de perfecció que difícilment el pot enllaçar amb la realitat de la ciutat o el país” (87).No podem pretendre que la CUP se situï per damunt del bé i del mal electoral, perquè també estem sotmesos al joc de competència política actual, però sí cal combatre els discursos polítics basats en demanar el vot “pel mal menor”. 

10. I tan sols hi faltes tu...
La CUP és una organització assembleària, i s’obre a la integració de tots els sectors socials en lluita (vet aquí la unitat popular). Cal construir el pla B que assenyalàvem més amunt i cal l’esforç d’imaginar un nou model polític i de relacions socials. “No pretenem vendre una idea tancada, sinó convidar més persones a participar en el treball de definir-la, d’inventar-la” (p.102).

És cert que hi ha qüestions que aquest “decàleg” no inclou: per exemple, si –tot i la nostra defensa dels Països Catalans- es pot definir un model d’accés gradual a la independència; si –tot i la indestriabilitat de les lluites- es poden establir aliances amb altres sectors socials en la lluita per la independència; si –tot i l’oposició al model de relacions comercials capitalista– hem de vincular la futura República dels Països Catalans a estructures de poder regional (europees, mediterrànies...). La brevetat del llibre no permet un aparell argumentari superior, i alguns hi trobaran a faltar explicacions més aprofundides. També alguns pensareu que m’he begut l’enteniment fent cites d’en Titot com si del Llibre Roig de Mao es tractés. Però el que he volgut destacar és el valor de síntesi d’aquest llibre, que permet desenvolupar a partir d’aquí moltes argumentacions que hi manquen.

Així, aprofito ara des d’aquí per proposar a tots els politicòlegs, economistes, juristes o filòsofs vinculats a les CUP que recullin més elaboradament tots aquests elements de la ideologia de l’EI per reconèixer les bases del nostre projecte històric. Un repte necessari a mesura que la Unitat Popular vagi prenent cos. 

 

Llibertat.cat 4 de març de 2008 

 

 

 

Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid