En un ambient favorable als Països Catalans i a les posicions
polítiques de l’independentisme, com ho ha estat aquesta universitat
nacional catalana d’ençà dels anys 80 del segle XX, l’UCE ha estat
enguany parcialment utilitzada altra volta per a donar cobertura a
maniobres polítiques dels sectors favorables al règim de la monarquia
parlamentària espanyola, i al seu aliat el jacobinisme francès.
L’Euroregió i l’homenatge a Vauban
Divendres proppasat, 24 d’agost, Pasqual Maragall presentava en l’acte sobre l’Euroregió, la seva visió pròpia d’un regionalisme mercantilista descarat com a proposta substitutòria de la construcció política dels Països Catalans en tant que comunitat nacional. Malgrat que en el mateix acte, Francina Armengol (presidenta del Consell Insular) i el Sr. Gallardo (d’Andorra) van donar arguments favorables a la cooperació interregional sense oposar-se a les potencialitats de caire nacional d’aquestes interrelacions, Pasqual Maragall no es va poder estar de mostrar la seva posició antinacional i especulativa. Segons aquest representant d’aquesta mena de socialisme capitalista l’UCE actual “ja havia superat el romanticisme dels Països Catalans” i s’havia convertit en “l’expressió de l’Euroregió”, un ens que va exposar amb l’objectiu de substituir les tasques de construcció nacional per una activitat territorial “a-nacional” de construcció especulativa d’infraestructures. Després d’apel·lar a Pau Casals i Jaume I com a icones del territori per tal d’atreure’s de manera primària la benvolença del públic, es va llançar de ple al món dels negocis entre els quals – no caldria sinó – incloïa la MAT (línia de Molt Alta Tensió) projecte que va presentar com a estrictament necessari. La proposta d’Euroregió de Maragall és encara més difícil d’empassar pel fet que va tenir l’atreviment de proposar que caldria comptar segurament amb subvencions ciutadanes (inversions peatges de diversa mena) davant la possibilitat que les infraestructures de l’Euroregió no fossin assumides pels Estats espanyol i francès. L’Euroregió com a transvestisme dels Països Catalans, doncs, com a negació de cap mena de procés de construcció nacional i com a continuadora de l’espoliació. La monarquia parlamentària espanyola en resultaria així intacta en poder polític i en recursos econòmics.
Divendres proppasat, 24 d’agost, Pasqual Maragall presentava en l’acte sobre l’Euroregió, la seva visió pròpia d’un regionalisme mercantilista descarat com a proposta substitutòria de la construcció política dels Països Catalans en tant que comunitat nacional. Malgrat que en el mateix acte, Francina Armengol (presidenta del Consell Insular) i el Sr. Gallardo (d’Andorra) van donar arguments favorables a la cooperació interregional sense oposar-se a les potencialitats de caire nacional d’aquestes interrelacions, Pasqual Maragall no es va poder estar de mostrar la seva posició antinacional i especulativa. Segons aquest representant d’aquesta mena de socialisme capitalista l’UCE actual “ja havia superat el romanticisme dels Països Catalans” i s’havia convertit en “l’expressió de l’Euroregió”, un ens que va exposar amb l’objectiu de substituir les tasques de construcció nacional per una activitat territorial “a-nacional” de construcció especulativa d’infraestructures. Després d’apel·lar a Pau Casals i Jaume I com a icones del territori per tal d’atreure’s de manera primària la benvolença del públic, es va llançar de ple al món dels negocis entre els quals – no caldria sinó – incloïa la MAT (línia de Molt Alta Tensió) projecte que va presentar com a estrictament necessari. La proposta d’Euroregió de Maragall és encara més difícil d’empassar pel fet que va tenir l’atreviment de proposar que caldria comptar segurament amb subvencions ciutadanes (inversions peatges de diversa mena) davant la possibilitat que les infraestructures de l’Euroregió no fossin assumides pels Estats espanyol i francès. L’Euroregió com a transvestisme dels Països Catalans, doncs, com a negació de cap mena de procés de construcció nacional i com a continuadora de l’espoliació. La monarquia parlamentària espanyola en resultaria així intacta en poder polític i en recursos econòmics.
L’UCE també ha estat incapaç de prendre posició contra l’homenatge que es vol fer des del jacobinisme francès a l’arquitecte militar Vauban, un dels artífexs més coneguts de la nostra opressió, en tant que constructor de les fortificacions que han servit per al manteniment de la dominació francesa, preàmbul de l’ocupació borbònica hispano-francesa posterior. A què juga Agustí Colomines (UNESCO-CAT) donant suport a aquesta iniciativa? El silenci de l’UCE davant aquest escarni al poble català també ha estat molt eloqüent i ha de ser comptat com un dels “peatges” del moment.
Això no ha impedit que les tasques de formació i de conscienciació nacional desenvolupades al llarg dels deu dies d’universitat, poguessin avançar per mitjà de nombroses activitats culturals i polítiques, perquè la capacitat de convenciment de l’autonomisme i del jacobinsime és molt lim itada a l’UCE. Però la nostra valoració no és, però, quantitativa sinó qualitativa i de tipus polític conjuntural. En un moment en què el règim parlamentari monàrquic espanyol està perdent credibilitat de manera remarcable al Principat a causa dels desastres d’infraestructures, caldria que els intents de regenerar l’espanyolisme regionalista topessin amb una resposta política més explícita per part de l’esquerra independentista. La democràcia ben entesa no vol pas dir que els qui ens volen destruir com a nació puguin expressar-se sense trobar una oposició dialèctica adequada. La confrontació ideològica és imprescindible per a avançar.
Això no ha impedit que les tasques de formació i de conscienciació nacional desenvolupades al llarg dels deu dies d’universitat, poguessin avançar per mitjà de nombroses activitats culturals i polítiques, perquè la capacitat de convenciment de l’autonomisme i del jacobinsime és molt lim itada a l’UCE. Però la nostra valoració no és, però, quantitativa sinó qualitativa i de tipus polític conjuntural. En un moment en què el règim parlamentari monàrquic espanyol està perdent credibilitat de manera remarcable al Principat a causa dels desastres d’infraestructures, caldria que els intents de regenerar l’espanyolisme regionalista topessin amb una resposta política més explícita per part de l’esquerra independentista. La democràcia ben entesa no vol pas dir que els qui ens volen destruir com a nació puguin expressar-se sense trobar una oposició dialèctica adequada. La confrontació ideològica és imprescindible per a avançar.
Crònica d'Anna Buscallada.
Llibertat.cat
