El setmanari “El Faro”, que es definia com a periòdic quinzenal republicà, va sortir a la llum el 20 de Juny de 1904, en un moment d’enormes turbulències polítiques, d’inestabilitat social i de posada en entredit de la institució monàrquica. La seu de la redacció era al número 20 del carrer de Sant Josep d’Amposta, alhora que la subscripció trimestral costava 1 pesseta. En el primer número, els seus redactors ja ens fan cinc cèntims dels ideals que els havien de guiar durant molt de temps, i que el varen convertir en l’aposta periodística més ferma del republicanisme catalanista sota l’ombra del Montsià:
Som, los més, un grupet de joves entusiastes que, ajudats per los bons consells dels vells anem a propagar i defensar los nostres ideals democràtics, en la seguretat de que tots plegats, guiats per el Faro envers la llibertat i la justícia, farem per a conquistar-les tot lo que les nostres forces peretin, que allí on no arribin nostres escassos coneixements, hi aplegui nostra voluntat i condició per la idea que tractem de propagar i defensar.[El Faro, n.1, 20-VI-1904, p.3.]
Es va caracteritzar des d’un principi per ser una publicació bilingüe, cosa que no li va impedir realitzar un esforç catalanitzador enorme. Igualment s’endinsà en una campanya permanent a favor de la “Solidaritat Catalana” i envers l’aconseguiment de l’autonomia definitiva per al Principat. El manifest a favor del citat moviment, que anava signat pels més importants polítics catalans del moment, es va publicar el 21 de març de 1907, acompanyat d’una instructiva declaració de principis: El Faro, periòdic Republicà Democràtic, sempre català, disposat a contribuir en alguna cosa al renaixement del nostre gloriós poble, presta son convençut i entusiasta recolzament al reivindicador moviment de “Solidaritat Catalana”. Es declarà obertament antilerrouxista, i entrà en clara confrontació amb els altres rotatius existents a la vila, primer “El Liberal” i després “El Eco de la comarca”, que difonien el corrent conservador i que feien un enfocament totalment oposat de l’anomenat “problema catalán”, una qüestió candent i sense solucionar. Des de la seva redacció, es va intentar potenciar la idea de catalanisme popular, alhora que es negava taxativament l’associació que lligava el clericalisme amb la catalanitat:
Els nostres ciutadans estaven ja prou capacitats per a comprendre que la mateixa manera que els elements neutres i conservadors se creien autoritzats, tot i manifestant-se partidaris d’un catalanisme intangible per a tractar les Qüestions religioses palpitants amb so criteri clerical i les qüestions socials amb son criteri burgès i les qüestions polítiques amb son criteri monàrquic, nosaltres, els catalanistes demòcrates, podíem també tractar totes les manifestacions de la vida pública considerant-les, com és natural, amb el nostre criteri liberal, democràtic i republicà. [El Faro, n.119, 7-II-1907]
La defensa de l’idioma català i la seva consideració com a llenguatge de cultura havia d’esdevenir una part fonamental de la idiosincràsia del periòdic, que va incloure seccions literàries que van permetre la col·laboració de bons poetes barcelonins com Ferran Samarra i Joan Viladot i Puig, i de comarcals com en David, així com també es publicaren diversos quadres escènicsque ajudaren a donar una imatge de normalitat en el conreu global de la llengua. També va dedicar especial atenció a donar a conèixer les obres de les màximes figures de la literatura catalana del moment: Guimerà, Iglésias, Pitarra, Verdaguer, etc., amb un clar intent de demostrar la qualitat que estava assolint la literatura catalana arreu del país. Els periodistes Joan d’Avinyó i J. Lluhí Risech van destacar pels seus articles ideològics, amb els quals defensava l’ús del català tothora, si no es volia amagar la pròpia identitat:
Mereix bé de la pàtria qui no disfressa la seva personalitat, la de la seva raça, ni per a escriure. Lo llenguatge és la vera encarnació dels pobles. Ditxosos los que el tenen ben seu i no han de recórrer a enmanllevar-lo, Pobres dels que tenint-lo hermós i ric lo desprecien per considerar-lo poc fi i molt ordinari, sens mirar que en escopir a l’aire s’escopís a la cara. Són tan pobres d’esperit , com los homes que no atrevint-se a dir catalanistes – si són catalans- o republicans, s’entusiasmen de cor en veure ensenyes o representació d’aitals idees. [El Faro, n. 114, 3-I-1907]
