El 19 de febrer de 2005, un grup de persones del Penedès vam manifestar-nos pel NO a la Constitució Europea davant la discriminació que estàvem patint les persones i els col•lectius contraris al Tractat Europeu per l'adjudicació desigual d'espais electorals oficials on només es difonia el vot afirmatiu davant les altres opcions. Cinc anys més tard, el proper 1 de juny, jutjaran a l’Audiència Provincial a 10 penedesenques demanant 990 dies de presó i 18.000€ de multa.
En aquella campanya pel referèndum de la Constitució Europea van tenir
lloc multitud d’irregularitats comeses des dels poders de l’Estat
utilitzant tota la maquinària propagandística demanant obertament el sí.
Fins i tot la Junta Electoral va recriminar i desautoritzar al Govern
de l’Estat per haver iniciat una campanya, emprant diners públics,
pressionant a la ciutadania a votar el sí. Aquesta situació va motivar
que els periodistes de TV3 realitzessin una protesta que consistí en no
signar cap de les informacions relacionades amb la campanya. El mateix
dia 19 de febrer de 2005, dia considerat de reflexió, i també el mateix
dia del referèndum, mitjans de comunicació van fer campanya obertament a
favor del vot afirmatiu al Tractat europeu.
La farsa de la
democràcia europea arriba fins a tal punt que a l’Estat Francès, a
Holanda i a Irlanda va guanyar el NO i es van acabar els referèndums
d’un dia per l’altre. Finalment la constitució europea va ser imposada
pel consell de ministres d’Europa amb el nom de Tractat de Lisboa,
posant en evidència una UE antidemocràtica que necessita una classe
treballadora fragmentada, desmobilitzada, submisa, acrítica, poc formada
i precaritzada. Una de les estafes més grans mai vistes als pobles i a
la ciutadania europea.
Teníem motius de sobres aquell 19 de
febrer, ens vam rebel•lar davant les injustícies i vam sortir al carrer
per cridar que estàvem en contra d’una Unió Europea que ens nega el dret
a l’autodeterminació, que no reconeix el català com a llengua oficial,
que manté un model de creixement insostenible ecològicament i consolida
un sinistre individualisme liberal salvatge sense garantir l’accés
universal als drets econòmics, socials i culturals més bàsics. Creiem
que no vam cometre un delicte, van ser crítiques lliures i insubmises al
sistema exercint el nostre dret a la desobediència des de la democràcia
directa. Però l’estat espanyol, recorrent novament a la més superba de
les arbitrarietats, amb la pretensió d’eradicar la força dels moviments
socials que el qüestionen, torna a ser desigual en el tracte de
situacions idèntiques.
Qualsevol pretext polític és idoni per
reprimir-nos , en aquest cas a través de les penes multa. Aquesta
condemna, a l’estar emmarcada en una via penal i no administrativa, en
el cas del seu impagament és transformable per dies de presó. Cada dos
dies de multa impagada equival a un dia de presó. La multa és una de les
tantes eines que utilitza l’Estat per reprimir políticament. Ho intenta
aconseguir amb la pressió policial-judicial (repercussions penals,
socials, familiars, professionals, etc.) a la vegada que pretén absorbir
diners per mantenir la seva maquinària repressiva en augment i minvar
de recursos als moviments socials. Les penes multa a més de ser
correctors polítics són marcadament classistes, òbviament qui té
capacitat econòmica, menys veu afectada la seva llibertat, de manera que
es dóna la “paradoxa” segons la qual compleix menys pena no qui menys
delinqueix sinó qui més paga. Una criminalització de la pobresa en tota
regla.
Però la contundència de la repressió estatal és el
símptoma de la seva pròpia feblesa. Ens persegueixen perquè temen la
capacitat de les nostres idees i la viabilitat dels nostres projectes.
L’Europa de les multinacionals i els banquers, no és la nostra. NO ENS
FARAN CREURE!
