La reforma és una crònica anunciada, diferents consistoris dirigits per el PSC-PSOE apunten fa anys en aquesta direcció. Personalment, no seré jo qui en discuteixi la necessitat. L’he patit com a ciclista (accident inclòs per la mania d’enganxar-los a les parades d’autobús), com a vianant, com a usuari del bus i com a conductor.
Tramvia i procés participatiu en són aspectes clau. Respecte el tramvia, l’Ajuntament ha anat pulint aquesta idea any rere any. Els seus partidaris esgrimeixen uns arguments a tenir en compte: Mediambientals, eficients en capacitat, adaptabilitat, velocitat o control semafòric... però tot passa a un segon pla quan altra vegada s’intueixen interessos econòmics concrets. La reaparició del tramvia a la ciutat fou via gestió indirecta del servei. TRAM S.A, doncs, compta amb un 77% - 80% de capital privat, on Alstom o Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) ja en sumen un 40%. TRAM S.A avui mateix paga els 200.000 euros que ha costat el vídeo promocional de les opcions proTramvia i, segons corre la brama, finançant una part dels pressupostos d’entitats que en fan bandera des de ja fa uns anys, cas de l’Associació Promoció pel Transport Públic (PTP). La mateixa PTP que va sumar-se in extremis a la gran manifestació contra els problemes d’infrastructures de l’1-D del 2007. Cal destacar el risc d’embrancar-se en unes obres que descarten el metro d’entrada obviant que una altra administració pugui tirar pel dret més endavant. Tot apunta a les decisions curterministes pel negoci immediat, al que hay de lo mío? que no acabarem de descobrir. I això, fet amb diner públic, és especialment greu i resta tot credibilitat al concepte de participar.
En aquest cas, a més, s’hi suma aquesta consulta, que de fet, no era pas proposta del bipartit. La conjuntura? 49% d’abstenció, 4% de vot en blanc, i una davallada electoral de l’aleshores govern tripartit a les darreres municipals. I la possibilitat d’abandonar l’Ajuntament el proper juny després de 30 anys, de ben segur no ens assabentarem de com es revisen les catifes aquests mesos. No són temes menors. A Barcelona, es porten anys fent provatures. Cants de sirena sobre una consulta pel pas de l’AVE (no es podria haver plantejat conforme si en volíem, d’AVE?), l’aparició dels Consells de Barri i dels Tècnics de Barri, la funesta elaboració de l’actual Pla d’Acció Municipal. Fins i tot la mateixa Ordenança del Civisme va provar de legitimar-se als òrgans participatius de la ciutat.
Tot plegat, pot mirar-se des de dos punts de vista. Per una banda, podem parlar de certa sofisticació dels mètodes per imposar un model de ciutat que a hores d’ara està més que gastat, amb les dificultats que comporta per a qüestionar-les. Per altra banda, però, també podem pensar que, amb tota la relativització que es vulgui, podem girar el mitjó, i que si ara comencen a sortir amb aquestes, és perquè s’hi veuen abocats.
Resumint, cal denunciar totes les mancances i irregularitats, però sabent que no anirem més enllà d’aquí a efectes pràctics, s’obre la possibilitat d’obrir una bretxa quan es valori com a factible, si no a nivell ciutat, si als nostres barris. Se m’acut, per exemple, el rum-rum sobre l’elecció directa dels regidors des dels districtes.
Tramvies a banda, i de ben segur, aquesta consulta servirà ara mateix com a roc a la faixa per a Barcelona Decideix. Fins ara, una negativa del plenari, i el rebuig a cedir equipaments municipals
(no així als barris, ja que a dos districtes, Gràcia i Eixample, s’hi ha pogut arrencar un si).
Prenem-ne nota. El repte no és altre que seguir fent forat i poder prendre la iniciativa. Sense manies, i sense complexes, amb tota la paciència i relativització que es vulgui. Picar fort, i des de com més espais millor.
Tramvia i procés participatiu en són aspectes clau. Respecte el tramvia, l’Ajuntament ha anat pulint aquesta idea any rere any. Els seus partidaris esgrimeixen uns arguments a tenir en compte: Mediambientals, eficients en capacitat, adaptabilitat, velocitat o control semafòric... però tot passa a un segon pla quan altra vegada s’intueixen interessos econòmics concrets. La reaparició del tramvia a la ciutat fou via gestió indirecta del servei. TRAM S.A, doncs, compta amb un 77% - 80% de capital privat, on Alstom o Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) ja en sumen un 40%. TRAM S.A avui mateix paga els 200.000 euros que ha costat el vídeo promocional de les opcions proTramvia i, segons corre la brama, finançant una part dels pressupostos d’entitats que en fan bandera des de ja fa uns anys, cas de l’Associació Promoció pel Transport Públic (PTP). La mateixa PTP que va sumar-se in extremis a la gran manifestació contra els problemes d’infrastructures de l’1-D del 2007. Cal destacar el risc d’embrancar-se en unes obres que descarten el metro d’entrada obviant que una altra administració pugui tirar pel dret més endavant. Tot apunta a les decisions curterministes pel negoci immediat, al que hay de lo mío? que no acabarem de descobrir. I això, fet amb diner públic, és especialment greu i resta tot credibilitat al concepte de participar.
En aquest cas, a més, s’hi suma aquesta consulta, que de fet, no era pas proposta del bipartit. La conjuntura? 49% d’abstenció, 4% de vot en blanc, i una davallada electoral de l’aleshores govern tripartit a les darreres municipals. I la possibilitat d’abandonar l’Ajuntament el proper juny després de 30 anys, de ben segur no ens assabentarem de com es revisen les catifes aquests mesos. No són temes menors. A Barcelona, es porten anys fent provatures. Cants de sirena sobre una consulta pel pas de l’AVE (no es podria haver plantejat conforme si en volíem, d’AVE?), l’aparició dels Consells de Barri i dels Tècnics de Barri, la funesta elaboració de l’actual Pla d’Acció Municipal. Fins i tot la mateixa Ordenança del Civisme va provar de legitimar-se als òrgans participatius de la ciutat.
Tot plegat, pot mirar-se des de dos punts de vista. Per una banda, podem parlar de certa sofisticació dels mètodes per imposar un model de ciutat que a hores d’ara està més que gastat, amb les dificultats que comporta per a qüestionar-les. Per altra banda, però, també podem pensar que, amb tota la relativització que es vulgui, podem girar el mitjó, i que si ara comencen a sortir amb aquestes, és perquè s’hi veuen abocats.
Resumint, cal denunciar totes les mancances i irregularitats, però sabent que no anirem més enllà d’aquí a efectes pràctics, s’obre la possibilitat d’obrir una bretxa quan es valori com a factible, si no a nivell ciutat, si als nostres barris. Se m’acut, per exemple, el rum-rum sobre l’elecció directa dels regidors des dels districtes.
Tramvies a banda, i de ben segur, aquesta consulta servirà ara mateix com a roc a la faixa per a Barcelona Decideix. Fins ara, una negativa del plenari, i el rebuig a cedir equipaments municipals
(no així als barris, ja que a dos districtes, Gràcia i Eixample, s’hi ha pogut arrencar un si). Prenem-ne nota. El repte no és altre que seguir fent forat i poder prendre la iniciativa. Sense manies, i sense complexes, amb tota la paciència i relativització que es vulgui. Picar fort, i des de com més espais millor.
